En el 9 aniversari de la Convencio Valencianista

En abril de 2012 (21-04-2012) es celebrà la Convencio Valencianista, una cita que consegui reunir un nodrit grup de valencianistes procedents de molt diferents parts del territori valencià.

La participacio es volia individual i es convidava, en el moment de l’inscripcio, a esmenar un text (Document marc) que previament havia segut elaborat, no sense un ample debat, per un grup divers i multidisciplinar que era tambe el promotor de la Convencio.

El laborios treball de mes d’un any de preparacio donava els seus fruits i l’encontre fon tot un exit. La jornada es converti en un espai de contrast, de debat i de conclusions consenduades, les quals se publicaren baix el titul de Consens per al futur.

La pretensio d’aquell encontre fon conseguir una major cohesio, unio i coherencia entre el valencianisme de construccio, per a lo qual es necessitava dispondre d’un ideari per escrit que fora el punt de referencia de les actuacions d’este colectiu, massa dispers i anarquic.

Aquell treball, que proporcionava uns principis compartits i assentava unes bases minimes per a l’actuacio valencianista, vingue acompanyat per la sugerencia de crear una força politica que fera seues eixes orientacions. L’idea prengue força i en 2013 naixia, no sense un previ i dilatat treball, un partit politic: POBLE. La seua presentacio publica fon gojà d’un ample recolzament i despertà grans expectatives. Una nova esperança per conseguir una força politica valencianista capaç de donar batalla es feya possible.

Han passat huit anys des d’aquell event i no acaba de fer-se realitat lo que en tanta esperança fon rebut. La proliferacio de nous partits des d’aquell moment ha devingut en una situacio d’estancament que no podem sino esperar que els responsables troben finalment la forma de resoldre’l.

A la finalisacio de la Convencio tambe es decidi, especialment pel conjunt del grup promotor, constituir una entitat que difonguera l’ideari acordat, els fins de la qual foren, ademes de culturals, civics i socials, i per ad aixo es registrava, en maig de 2012, l’associacio Convencio Valencianista (hi hague un desig de mantindre el nom). No era una organisacio a l’us, li preocupava mes promoure o recolzar proyectes que  tindre una accio directa; aixina, junt ad atres entitats, ha generat, en uns casos, o ha donat soport, en uns atres, a inciatives com L’Observatori de la Llengua Valenciana, Raonem –proyecte audiovisual–, l’activitat Tots els dies 9 o el concurs Senyeres al balco. Tambe el naiximent del partit mencionat, POBLE, fon fruit del seu treball. L’edicio d’uns Dossiers anuals en motiu del 9 d’Octubre es, practicament, l’unica activitat que acomet en solitari, i sempre contant en la colaboracio dels autors mes diversos. L’ultima actuacio important ha consistit en promoure l’organisacio del Congrés Valencianisme 2018.

El valencianisme, marginat per les institucions publiques, infectades de pancatalanistes en competencia en el sempitern provincianisme, ha de seguir treballant per a que la societat valenciana recupere els seus valors i no perga la seua identitat. Quan estem a les portes de complir 10 anys d’aquella Convencio que congregà les diferents sensibilitats del propi valencianisme, es fa de nou urgent acostar-se i “Tots junts” elaborar una fulla de ruta pensada i calculada, i en actuacions programades que facen visible lo que l’educacio formal i els mijos majoritaris oculten o tergiversen.

Per a revertir la deriva que du esta societat, per desgacia cada volta mes despersonalisada i menys compromesa, fa falt molta voluntat i una millor estrategia. Urgix fer un analisis de la situacio real i de si lo que se fa en el valencianisme es lo adequat, o precisem de regeneracio i de noves formes de pensar i d’actuar.

¿Busquem eixes solucions en una nova Convencio Valencianista en 2022?

Juli Moreno i Moreno

Valencia, 5 d’abril de 2021

Leer Más

Fes-te en el Dossier del 40 aniversari de les Normes d’El Puig

Fa uns dies infomavem de l’imminent edicio del Dossier 40 aniversari de les Normes d’El Puig. ¡Ya el tenim en les mans!

Com indicavem, es tracta d’un especial en el que nou colaboradors, d’entre ells varis filolecs, escriuen a l’entorn de la normativa ortografica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana –Normes d’El Puig: sobre la seua significacio, la seua adequacio per a escriure la llengua valenciana i sobre la produccio editorial. Tambe hi ha algunes participacions que han volgut deixar memoria de l’acte celebrat el 7 de març de 1981 en el Monasteri d’El Puig de Santa Maria, o una cronica de les distintes commemoracions fetes en uns atres aniversaris.

Els articuls venen firmats per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manuel Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

Son 24 pagines a color, per lo que, molt al nostre pesar, en esta ocasio no farem una distribucio massiva, com solem, sino que el servirém a qui faça una comanda. Als interessats els demanarém un donatiu per a fer front a l’impressio i, en el seu cas, a les despeses d’enviament. En tot cas, es podra descarregar i llegir  el breu en pdf en la nostra web

Per a conseguir el Dossier en paper, document imprescindible en la biblioteca de tot bon valencianiste, posa’t en contacte en Convencio Valencianista a través del correu electronic:

publicacions@convenciovalencianista.org

Leer Más

Dossier 40 Aniversari Normes d’El Puig

El 7 de març de 1981 tenía lloc el acte d’adhesio a les Normes d’El Puig. Una data que el valencianisme hauria d’escriure sempre en lletres d’or en el calendari.

En Convencio Valencianista hem considerat que el 40 aniversari d’esta la fita mereixia una commemoracio a l’altura de la seua

Especial 40 aniversari Normes d’El Puig

importancia. Donat que les mides sanitaries impedixen actes presencials, hem optat per, eixint-nos de la rutina, confeccionar un numero especial del nostre Dossier, el qual traem anualment al carrer cada 9 d’Octubre des de 2012. La mampresa no ha pogut eixir millor, puix fins a nou personalitats de lo mes destacat del valencianisme han tingut la generositat de colaborar en la publicacio. El resultat son 24 pagines contenint una llau de senyes interessants, opinions diverses i reflexions cap al futur que fan d’esta edicio una fita en si mateixa per a la nostra associacio.

Els articuls venen firmats, ni mes ni manco, que per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manolo Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

En breu eixirà d’imprenta, de lo qual informarém puntualment.

Leer Más

Dia de la Llengua i Cultura Valencianes 2021

Hui, 3 de març, el valencianisme celebra el Dia de la Llengua i Cultura Valencianes. Cada any diferents entitats es donen cita en la tomba d’Ausias March que, segons la tradicio historica, es troba en la Seu de Valencia, en la que hi ha una lloça sepulcral que la senyala.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que institui este dia commemoratiu, sol protagonisar els actes mes importants, entre ells una sessio academica a carrec de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes en la que s’exponen els treballs desenrollats durant l’ultim any, aixina com s’anuncien les futures actuacions.

Enguany la pandemia marca esta i unes atres activitats, com el recital de poemes que celebra el Grup d’Accio Valencianista junt a la tomba sepulcral del poeta, culminacio del seu concurs poetic anual “Parlant en Ausias March”.

Convencio Valencianista es fa reso d’este dia i convida a tots els valencians i valencianes a contribuir a la recuperacio i enaltiment de l’idioma valencià parlant-lo, llegint-lo, escrivint-lo i promocionant-lo.

Estatua Ausias March de Nassio Bayarri en Valéncia Ciutat

Lexant a part     l’estil dels trobadors

qui, per escalf,  trespassen veritat,

e sotraent          mon voler afectat

perque no·m torb,          dire·l que trob en vos.

Tot mon parlar  als qui no·us hauran vista

res no valra,       car fe no hy donaran,

e los veents        que dins vos no veruan,

en creur·a mi,    llur arma sera trista.

 

Poema XIII. Primera estrofa

Ausias March

Leer Más

Calendari interassociatiu de Convencio 2021

Un fabulos calendari naixcut de la colaboracio de 5 entitats valencianistes.

Un anuari en el que podreu reviure cada un dels acontenyiments historics ocorreguts en Valéncia, o protagonisats per valencianes i valencians ilustres de tots els temps. Que ademes conta en enllaços a pagines electroniques des d’a on poder profundisar mes en eixos fets i personages. I en la ferma voluntat de continuitat, perque cada any incorporarem noves dates i noves fotografies en l’intencio de compartir en tots la grandea valenciana, afegint la possibilitat de poder ser guardat com a coleccio per a futures consultes.

El preu sera de 5 euros als que es sumarà, en cas d’enviament, la tasa corresponent del servici d’entrega. Podent-se arreplegar personant-se en qualsevol de les associacions colaboradores o be encomanant-se per mig d’un correu electronic a calendari@convenciovalencianista.org

Leer Más

¡Senyeres al balco 2020!

Aprofitant la proximitat del 9 d’Octubre, Dia del Regne de Valencia, des de Convencio Valencianista llancem un any mes la campanya “Senyeres al balco”. En ella volem animar a tots els valencians i valencianes a que engalanen, en tan valencianissima data, els balcons de les seues cases en la Real Senyera.

La campanya va acompanyada de la quarta edicio del concurs fotografic que anualment convoquem a través de facebook.

¿CÓM PARTICIPAR?

Tots els interessats en participar en el concurs haureu d’enviar-nos, via mensage directe o privat a la direccio de facebook de Convencio Valencianista, la fotografia d’un balco, finestra o d’algun atre element de la frontera d’un domicili, engalanat en la Real Senyera.

La foto guanyadora sera la que mes “m’agrada” haja obtingut en el moment de tancar el concurs, el dia 8 d’octubre. Esta image s’incloura en el fullet divulgatiu de la campanya de l’any que ve, i el guanyador del concurs obtindrà un lot de llibres en llengua valenciana.

IMPORTANT

Les fotografies deuran ser ORIGINALS i propietat dels seus respectius autors. Convencio Valencianista es reserva el dret de cancelar la participacio d’aquelles fotografies que incomplixquen els drets de copyright.

Facebook de Convencio Valencianista: https://www.facebook.com/ConvencioValencianista

Leer Más

L’oblit crea uns recòrts mes alla dels albors

Quan de menuts mos despertavem suats degut a una nit de malensomis, lo més corrent es que fora degut a una mala menjada, per abus o carencia, o tambe per alguna por producte de la fantasia; a pesar de tot no erem conscients de les preocupacions que la vida real, la dels adults, en el futur lleva la son a tanta gent.

Si be es cert que els principis o les infancies de tots no son les mateixes, ni tampoc els relats que d’elles es fan, lo ben cert es que quan de menuts despertavem en poques ocasions reconeixiem el motiu real d’aquell somi roïn i afrontavem el nou dia en alegria, la propia de l’infancia.

En 1272, nomes 35 anys més tart de la conquista de Valéncia, naixque en Morella un chiquet, fill d’un gran comerciant, Pere de Vinatea, que, per incredul que parega era conegut en tot lo Regne per haver acompanyat a Blasco d’Alagó en la dita conquista. Ad eixe chiquet, li posarien de nom Francesc, en honor al sant titular del convent que, per aquells temps, els franciscans construien en Morella. Poc diu l’historia sobre els seus primers anys, degut a que les lloances sempre s’han reservat per als nobles i no per als ciutadans, mes que foren fills de conquistadors.

Per aquells temps, Valéncia relluia als ulls de propis i d’estrangers, mostrant-se tan esplendorosa com ho havia fet a finals de la seua epoca musulmana, inclus distant onze anys per a que les seues lleis maritimes, les del Consolat de Mar s’estengueren per tot el Mediterraneu com a codic valit per a tots els comerciants que per esta mar transitaven, apoderant-se del poder d’Amalfi. Poc havia d’envejar la nova Valéncia a l’antiga, quan en els seus carrers es mesclaven les cultures i es celebraven les festes tant cristianes com musulmanes o judues.

Pero Morella es terra arida, en la que els homens es curtixen i els inconvenients van juntant voluntats per a combatre els imprevists. Gent d’aspecte bast comportant-se com a germans i compartint els aliments durant els dies de més fret. Tot un mon de contrarietats a on Francesc creixque en dificultat, aqueixat per una malaltia que a punt estigue de costar-li la vida i de la que, la debilitat física que li impedi fer unes atres coses de chiquet, segurament, fon motiu per a poder  potenciar uns atres talents en els quals afrontar els seus reptes diaris preparant-lo/ ajudant-lo a convertir-se en un lider circumstancial.

Francesc, hui en dia, podria ser considerat un comerciant de classe mija/alta, pero en aquell context no era més que un atre ciutada mes que, havent estudiat lleis i al capitanejar, manco en temps de neu, part del comerç de la seua familia en Morella fins als almagasens dels Templaris en Sant Mateu, li permetia viure en un ambient un tant més acomodat i gojar de certes ventages, com la de tributar al rei, per ser Morella una vila real, quan atres habitants de Valéncia tributaven primer al senyor de la poblacio. Pero ademes, el fet de ser habitant del Regne de Valéncia, li oferia l’oportunitat de participar en el govern del seu poble sent jurat en la seua propia Vila, ha

Estatua de Vinatea en la Plaça de l’Ajuntament de Valéncia ciutat

vent segut elegit per votacio veïnal cosa impensable en uns atres regnes a on nomes accedien ad eixos llocs la noblea i els seus descendents per designacio del monarca o per dret de sanc.

Pero el fet que marcaria a Francesc, eixe pel qual hui te erigida una estatua en mig de la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal, hauria d’esperar fins a la vesprada del 3 de giner de 1333, la magica vesprada en la que ell, com a portaveu dels jurats i consellers, i contant en l’autorisacio de Giner Rabassa, llavors Jurat en Cap, acusà al rei Alfons IV d’Arago d’haver comés un contrafur, a l’haver fet donacio a l’infant Ferran –fill de la seu esposa Leonor de Castella- d’unes viles reals en detriment de Pere, el futur Ceremonios, provocant la fragmentacio de Valéncia (un contrafur) i que el Regne es debilitara al perdre viles de primer orde, moltes d’elles frontereres que facilment podrien ser ocupades per Alfons XI de Castella, germà de Na Leonor. Els relataren durant anys com Francesc, fent d’alvançada de tot el sequit, que supostament havia assistit a felicitar el nou any al rei, en acabant de fer la deguda reverencia, li digue:

Senyor nosatros estem hui aci per a donar resposta a la seua demanda, pero ans de que vos diga la resposta, com m’ha encomanat la Ciutat -Cap i Casal del nostre Regne-, vos solicite que sapiau reconeixer la nostra llealtat per Vos, encara que responga com Deu mana en la veritat, seguint la bona consciencia i defenent la justici

a.

Lo que va seguir ad estes paraules, es ya famos, o ho deuria de ser, perque està escrit en lletres d’or en la nostra historia. La mateixa a la que ell passà a formar part el 2 d’agost d’aquell mateix any, quan fon assessinat per uns misteriosos servents de la reina Na Leonor. El seu cos, sense vida, rebe sepultura en el convent de Sant Francesc que es situava exactament a on hui ho fa l’Ajuntament de la capital valenciana. El trasllat de les seues despulles cap a Morella, a on fon definitivament soterrat, s’inicià just a la porta d’aquell convent, colocada a uns escassos metros de distancia d’a on la seua egregia estatua/figura seguix recordant-mos que sempre hem segut lliures i hem estat units, que de sempre hem tingut l’oportunitat de fer respectar al govern la llei i la voluntat del poble, sempre… manco quan hem segut somesos darrere d’algun alçament armat foraneu del que hem resultat perdedors. Des de dalt d’eixe pedestal Vinatea seguix recordant-nos les seues celebres paraules en les que es va dirigir al rei per a que les tingam presents i mai les oblidem:

Nosatros, a soles, som manco que Vos (al rei), pero units, ne som molts més.

Ixca algun dia, Vinatea reba els honors que es mereix com a ciutadà defensor de Valéncia i mosatros mos unim per a denunciar, democraticament, tots els contrafurs que patim. Perque eixe dia tornarém a recuperar l’identitat, l’esplendor de la Valéncia més prospera i lliure, la de l’epoca dorada, i, com no, els malensomis que provoca dormir quan no s’està en pau en la propia consciencia. Perque si individualment i per separat molts nos resistim a desapareixer com a poble, units, que ne som molts més, conseguirem lo que mos proponguerem. Inclus recuperar els verdaders recòrts dels nostres albors i viure satisfactoriament un futur millor com a poble valencià.

Josep Escuder
Membre de la junta de Convencio Valenciana

Leer Más

Convencio Valencianista firma la Declaracio Valencianista 2018

En un acte de caracter privat, celebrat en la seu de l’associacio cultural El Piló de Burjassot el dissabte 26 d’octubre, les entitats que convocaren i organisaren el Congrés Valencianisme 2018 (24/11/2018) han procedit a la firma del document que inspirà la celebracio d’aquell event.

Es tracta de la Declaracio Valencianista 2018, una aportacio ideologica del valencianisme cultural, dirigida a la societat valenciana, que ve a completar el document Consens per al futur, ratificat en un encontre anterior, la Convencio Valencianista 2012.

Firma del president de Convencio  el Doctor Joan Carles Micó

La Declaracio ha segut redactada per una comissio integrada per membres de les associacions organisadores, els quals constituixen una representacio de diferents sectors de la societat: professors, membres de professions lliberals, tecnics de l’Administracio, treballadors de diversios camps…

El document es una actualisacio dels huit punts de que consta la Declaració Valencianista de 1918. Com aquella, presenta huit apartats en els quals es tracten temes relacionats en el territori, senyes d’identitat, idioma, facenda, organisacio i encaix en l’Estat, entre uns atres, dirigits a una societat valenciana que afronta nous reptes en este sigle XXI. A l’hora s’ha volgut fer un tribut i reconeiximent a la labor dels redactors d’aquella primera Declaració de la que se complien cent anys en novembre de 2018.

La Declaracio Valencianista 2018. El consens del valencianisme del sigle XXI es fara publica en breu. Ademes de realisar-se una tirada en paper en la finalitat de fer-la arribar a institucions, formacions politiques, organisacions empresarials i sindicals, etc., se difondrà per les rets socials i es podra conseguir en les webs de les associacions i del Congrés, obrint l’opcio a que puga ser recolzada i firmada per la ciutadania.

Leer Más

“¡Per l’Autonomia!” Ara fa cent anys

Vullc començar recordant la famosa sentencia de Nicolás Avellaneda: “Els pobles que obliden la seua historia estan condenats a repetir-la”, o be aquella atra de Milan Kundera en el seu llibre Del riure i de l’oblit, que ve a colacio per la situacio tan peculiar de la societat valenciana a la qual li es de facil aplicacio: “El primer pas per a liquidar a un poble…, es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. En acabant vindra algu que escriurà nous llibres, fabricarà una nova cultura, inventarà una nova historia. Pronte la nacio començarà a oblidar lo que es i lo que fon. El mon al seu entorn encara ho oblidarà mes a pressa”. Afegiriem: deixarás de ser tu, per a ser un atre, el que hagen decidit que has de ser. No son maximes propies de la ciencia ficcio, mes be son producte de fets constatables, que, per cert, no deixen de repetir-se. Interessos de grups, interessos de governs, interessos de classe… han motivat que no sols corroborem situacions historiques que eixemplifiquen estes intencions i realitats –algunes de les quals han desembocat desgraciadament en enfrontaments i guerres– sino que tambe hem de sofrir-les en el present. Per un atre costat molts estudiosos nos recorden a sovint que l’historia es ciclica, o que es repetixen similars fets en el transcurs del temps. Ahi s’emmarcarien les habituals alternances d’epoques d’abundancia i de miseria, governs de dreta i d’esquerra, tendencies democratiques i fascistes, etc. Entre estes situacions que historicament es repetixen tenim un eixemple en Valencia: les canviants (cicliques) circumstancies internacionals i estatals han motivat que, en determinats moments, creixquera el desig de conseguir l’autonomia per part d’una considerable representacio de la societat valenciana. Un d’eixos moments se produi fa ara cent anys. En els dos ultims mesos de 1918 es succeïen tota una serie d’actes, d’acorts, d’elaboracio de documents que foren l’inici de la reivindicacio d’un estatut d’autonomia, euforia que venia precidida per les aspiracions politiques de constituir una Mancomunitat Valenciana, les quals havien quedat frustrades. S’obria un nou temps per al poble valencià i s’evidenciava l’aparicio d’un valencianisme politic, embrionari i minoritari si es vol, pero real, inspirat i recolzat pel catalanisme prosper, reivindicatiu i imperant en Catalunya. En eixe marc es feya publica, el 14 de novembre d’aquell any, la Declaració Valencianista de l’Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista. Les bases que l’integren foren desenrollades i fetes publiques en jornades posteriors constituint una ilusionant manifestacio que aspirava a conseguir l’autogovern dels valencians. Casi en paralel es despertava l’interes, en algunes forces politiques i institucions valencianes, com es el cas de l’Ajuntament i la Diputacio de Valencia, per conseguir l’autonomia administrativa, i fins a cert punt tambe politica, per al Regne de Valencia. L’alcalde de l’Ajuntament del Cap i Casal, el blasquiste Fausti Valentín, el 15 de novembre de 1918 instava en un escrit dirigit als ajuntaments i diputacions valencianes a participar en una assamblea per a tractar el tema de l’autonomia. La Diputacio de Valencia, al front de la qual se trobava Miguel Paredes, tambe havia fet una crida similar dirgida a les institucions homonimes de Castello i Alacant, i responia a la primera autoritat del Cap i Casal reparant en la conveniencia de preparar el tema i fer particips als diferents sectors de la societat valenciana per tal de sondejar-la. En la creacio d’una comissio que s’ocupara del tema es donava pas a l’inici d’eixos treballs. No cal dir que s’havia produit un contagi del proces iniciat en Catalunya, que buscava solucions a les aspiracions politiques d’aquell poble i que anava a ser imitat, no sols pels valencians, tambe per uns atres pobles de l’Estat espanyol. La primera actuacio concreta sobre el tema fon la convocatoria d’una “Magna Asamblea” per part del diputat Azzati, la qual es celebrava en l’Ateneu Mercantil de Valencia el 24 de novembre, presidida pel vicepresident de l’Ateneu, Leopoldo Ramírez. En l’acte intervingueren destacats membres de distintes formacions politiques i organisacions exponent les respetives postures. D’entre estes intervencions descollà la de Félix Azzati, que sorprengue pel gir de 180º que donà en el seu discurs respecte del posicionament que, fins llavors, manifestava sobre l’autonomia el blasquisme del que era el lider. El seu alegat fon rebut en cert escepticisme i no exent de critiques per la seua anterior actitut combativa, recels procedents especialment dels sectors valencianistes alli presents; pero, a la fi, tots antepongueren a Valencia i la consecucio d’una autonomia administrativa o integral (aço es, tambe politica) quan mes pronte millor. En tot este context d’efervescencia politica i d’un valencianisme que es feya present, la propia Diputacio provincial de Valencia encaixaria eixes aspiracions i afrontà una campanya, ya proyectada i dirigida a conseguir l’autonomia per al valencians, creant una comissio que treballara per a tal fi integrada per distints diputats. En nom de l’organisme provincial, el seu president, Miguel Paredes, convidava a la participacio a les diputacions de Castello i Alacant, mentres que la comissio organisava un cicle de conferencies baix el titul “Por la Autonomía” en el que oferia la tribuna de la corporacio a professionals, politics, intelectuals… per a que plasmaren la seua opinio al respecte i marcaren o posaren a debat els continguts dels que deuria constar el proyecte autonomiste. El dia 27 de novembre es reclamava de la prensa que donara publicitat a la nota oficial que animava a l’assistencia i participacio en el cicle. Ara fa ya cent anys s’abordà un proyecte autonomiste que implicà a importants i representatives persones de la societat valenciana que, en els seus parlaments, que deixaren escrits, se posicionaven respecte d’est ilusionant objectiu en el que se caminava, casi de manera paralela, com ya s’ha dit, al d’uns atres similars que anaven prenint cos en diverses arees de l’Estat, alguns dels quals duyen ya caminats molts passos per davant. Desafortunadament les diputacions d’Alacant i de Castello no se sumaren al proyecte, quedant a l’expectativa de lo que acontenyguera en la corporacio de Valencia. Esta historia es repetiria en epoca de la Segona Republica, quan en els anys 30, de nou, s’inicià la demanda de l’autonomia i la redaccio d’un estatut que arrancà sense la participacio d’aquelles i que, per esta i per unes atres diverses causes, quedà frustrat. La comissio constituida en la Diputacio de Valencia propongue una ampla llista de possibles participants en lo que anava a materialisar-se en un cicle de conferencies. Es barallaren distints noms, i se n’oferiren d’atres; a la fi participaren: Ignaci Villalonga i Villalba (advocat, financer i politic), Facundo Burriel García Polavieja (advocat i politic), José Barberá Falcó (decà del Colege d’Advocats), Ricardo Samper Ibáñez (advocat i politic), Vicente Gay i Forner (catedratic d’Economia), Luis García Guijarro (advocat i empresari agrari), Facundo Gil Perotín (decà del Colege de Notaris), Juan J. Pardo Pérez (politic), Salvador Ferrandis Luna (advocat i escritor), Francesc Martínez i Martinez (advocat, erudit, escritor), Augusto Villalonga Alemany (notari), Modesto Jiménez de Bentrosa (advocat i politic) i Lluïs Fullana i Mira (religios, filolec). Tretze conferencies, mes una introductoria de caracter institucional, pronunciada pel vicepresident de la Diputacio i president de la Comissio, Jiménez de Bentrosa, conformaren el gros d’aquella iniciativa. El cicle, baix el titul generic ya senyalat de “Por la Autonomía”, s’inaugurava el dissabte dia 30 de novembre i les distintes intervencions s’havia previst que foren cada dimarts i divendres de lo que restava del mes i durant giner de 1919. A la fi els “homens de l’autonomia” abordaren els temes (llistats en el mateix orde que els conferenciants en el paragraf anterior): “Substantivitat del valencianisme”, “El derecho privado en el Regionalismo valenciano”, “Regionalismo”, “El Regionalismo en el actual momento político”, “Un problema de Derecho público”, “Autonomía, su concepto y alianza. Su desenvolvimiento en la política general y local”, “Regionalismo y Nacionalismo”, “Autonomía Municipal”, “Regio Valenciana. Funcionaris en la mateixa. Mancomunitats. Llegislacio i idioma”, “La Autonomía Municipal y Regional es predominantemente, en el actual momento de nuestra evolución política, un problema de estructura del Estado español”, “Organización Regional valenciana” i “Oficialitat de la llengua”. L’idioma dels oradors no fon problema, des del primer moment es deixà llibertat per a expressar-se en la llengua que consideraren. La diversitat es comprovà a mida que alvançava el cicle, d’igual manera que els diferents posicionaments entorn al tema tractat; des dels mes esceptics, que temien pel trecament i fragmentacio d’Espanya, fins als mes entusiastes i favorables, que advocaven per una autonomia plena –integral, dien–, sempre dins del marc d’un Estat espanyol que ya alguns plantejaven federal i respectuos en la diversitat dels pobles que el conformen. Quedà patent tambe que la teorisacio i propostes de Pi i Margall eren conegudes, si no per tots, si per la majoria, ya que el catalanisme politic, ideologia expansionista farcida de connotacions imperialistes, començava a buscar aliats –mes be seguidors– fora de la seua demarcacio estricta. Alguns valencians ya llavors es prestaren a ser els seus heralts, molts d’ells membres de la Joventut Valencianista, encara que no fon el cas del conjunt dels “homens de l’autonomia”. La Correspondencia de Valencia, el diari mes procliu a l’autonomisme i veu del regionalisme o nacionalisme valencià, mes concretament de l’Unió Valencianista Regional d’Ignaci Villalonga, es el que mes espai dedicà en les seues planes a informar del desenroll del cicle, bolcant gran part del contingut de les distintes conferencies en les respectives resenyes. No faltà l’informacio en Las Provincias, en el Diario de Valencia –prou critic– o en El Pueblo… Tot est esclat quedà diluit rapidament de la mateixa manera en que havia irromput en les aspiracions de la societat valenciana. Desencant, confrontacions entre els partits o els dirigents politics, falta d’implicacio de bona part de la burguesia… feren que no es tardara massa en desunflar-se socialment aquella aspiracio i, ni en el mateix diari que tant d’espai havia dedicat a l’informacio del tema, sobreixiran croniques per a informar d’algun alvanç, entre unes atres coses perque no el hi hague. Es cert que no tot acabà en l’ultima conferencia, puix tant la Diputacio com l’Ajuntament de Valencia havien proyectat una assamblea conjunta per al mes de febrer de 1919, la qual quedà ajornada sine die a instancies de la Diputacio, que considerà que primer convenia que els membres de la Comissio per ella nomenada, mes els secretaris i contadors de les dos institucions, prepararen uns treballs que donaren forma al borrador del “proyecte de Bases autonomiques”. En este sentit, el diputat Burriel pronte presentà un document “Bases o Cuestionario presentado a la Comisión de Autonomía… para que sirva de tema inicial a los trabajos de la Comisión”. La Comissio segui treballant i se redactaren varies propostes. Lo cert es que quedaren per a l’archiu, i aquelles aspiracions acabaren frustrades. Era precis fer memoria d’aquella campanya i de l’ilusio en que fon afrontada, era necessari fer este recordatori per tots aquells personages que apostaren pel tema, que aportaren, des de la diversitat i inclus la discrepancia, el seu saber per a encaixar una aspiracio que se considerava justa en un estat en greus problemes de governabilitat i en un centralisme que, com sempre, asfixiava a territoris dinamics que li aportaven, per contra, molta riquea. Haurien de passar mes de 60 anys per a vore cóm, en un nou periodo democratic, se conseguia un estatut d’autonomia per als valencians, no sense salvar moltes dificultats i deixar per resoldre temes identitaris que encara son una sagnia i un obstacul per a que, com a poble, tots pugam remar en el mateix sentit.

JULI MORENO I MORENO
Mestre i llicenciat en Historia

Leer Más

Dema seras tu

Els valencians sempre hem sigut un poble que per uns o atres, per activa o passiva hem segut atacats, oblidats, suplantats o relegats a un segon pla, aixina com el valencianisme, al que sempre mos han mirat per damunt del muscle, tildant-mos d’exagerats i en unes connotacions negatives que res tenien que vore en mosatros.

Atres ideologies que en un principi no tenien problema en nomenar-se tal i com eren: centralistes, franquistes o catalanistes, decidiren, en un moment donat, passar a autonomenar-se «valencianistes». Resulta grotesc, que no havent canviat ni una coma en 50 anys, no tinguen cap decor en utilisar un nom que en absolut definix els seus idearis.

Eixes ideologies progressaren conjuntament i es retroalimentaren, i prova d’aço es el fortaliment del pancatalanisme durant el franquisme. Efectivament, el propi regim franquiste, en els anys 60, donava l’aprovacio a les seues teories en els llibres docents valencians dels futurs mestres, convertits aixina en difusors del cancer de la nostra societat; llibres en els que figura que el valencià i el mallorqui son dialectes del catala, que els escritors valencians eren catalans, i un llarc etcera de recolzament a l’implantacio de l’ideologia racial catalana, paralelament a la castellana, que hui mos passa una factura d’empobriment.

Clar que este canvi de nom en la terminología te un objectiu: la confusio; la confusio de la societat. I es ademes un fet que demostra el reconeixement per part dels anti-valencians de que lo que motiva a la societat valenciana en el seu conjunt, es el valencianisme.

Pero la realitat es que els actes d’estos seudo-valencianistes no se corresponen en els fonaments d’un autentic valencianisme, i la conseqüencia d’esta confusio està en la denigracio, el desprestigi i el descredit d’un moviment que RES te que vore en eixos auto-proclamats defensors de lo valencià.

Eixos moviments aliens a les necessitats, interesos i sentiments valencians, estan aniquilant la nostra societat, segment a segment, sector a sector, per lo que hem de ser conscients de que, si no actuem, cada dia anira a pijor; i aquells que pensen que estes disputes no van en ells, aquells que se queden al marge creent que no els afecta, obliden que estes ideologies no entenen de llimits. Si penses que quedant-te al marge no patiras les conseqüencies te trobaras inexorablement en que dema seras tu el que se trobarà privat i expoliat del teu patrimoni. De fet, tots i cada u dels valencians, siga quina siga la nostra forma de pensar, ya estem patint les conseqüencies.  El govern central, des de Madrit mos impon llimitacions al nostre creiximent economic i al nostre lliure desenroll de l’identitat, i no a soles aixo, sino que per a major ofensa dona eixa potestat a unes atres regions alienes a l’Autonomia Valenciana. Eixemples d’aço son tan antics com l’abolicio dels Furs, del nostre Dret Civil, de les nostres administracions… en mans de Castella, passant per totes les epoques des d’aquell fatidic 25 d’abril de 1707, fins a la mateixa actualitat, en que la nostra viticultura acaba de ser entregada a mans catalanes, sense oblidar que la nostra Banca fon regalada a madrilenys i catalans, la nostra citricultura sacrificada a interesos europeus, la nostra produccio audiovisual abolida, la nostra industria boicotejada, la nostra llengua obsequiada a Catalunya, i un llarguissim etcera, del que simplementestem FARTS.

No necessitem ajuda d’unes atres ideologies, sino que necessitem tindre les coses molt clares i la perseverancia de treballar conjuntament, acceptant en humiltat les llimitacions individuals, perseguint la millora personal i confiant en l’experiencia i coneixement de la colectivitat que du 50 anys en lluita, el valencianisme que hui està aci. Els erros son part fonamental de la ciencia, i deprendre d’ells es lo que mos durà a la victoria. El valencianisme es molt mes que un sentiment, es una necessitat, per al nostre benestar i el dels nostres fills.

Hui no va a ser el dia en que desaparegam, perque vos fem el jurament dels que componem estes entitats que lluitarém per Valencia, per vosatros, fins que no mos quede sanc en les venes, i vos animem a tots vosatros a unir-vos ad esta lluita, la lluita pel Dret de Ser 100% Valencians.

Leer Más