El valencianisme en lluita

En la nostra militancia valencianista, la lluita sostinguda contra el pancatalanisme no ha de fer-nos oblidar el fi ultim pel qual iniciarem eixa batalla. Hem de recordar l’autentic motiu que feu que centenars de mils de valencianes i valencians alçarem la veu i conquistarem les places de tantissimes poblacions duent una Real Senyera en la ma. No era essencialment una lluita contra el pancatalanisme, sino una lluita per no deixar d’existir com a poble, per recuperar part de l’autogovern que una volta tinguerem (tal i com nos ho recorden les manifestacions en les que coincidiren totes les tendencies politiques en la reclamacio de l’Estatut d’Autonomia); pel nostre dret a continuar sent valencians.
En esta lluita el simbol maxim fon, i continua sent, la mes emblematica senya de la nostra identitat, la llengua valenciana. Amenaçada per la suplantacio pel castella i l’absorcio pel catala. Cada dia, quan passegem pels carrers dels nostres pobles, observem que les persones majors parlen en valencià, la llengua que deprengueren de sos pares, i estos dels seus, generacio darrere de generacio; per contra, una gran majoria dels jovens ho fan en castella. Ningu pot negar que l’index de valenciaparlants se reduix dia a dia i que, paralelament, la consciencia nacional valenciana està minvant. I quan, per a evitar esta perdua, reclamem un millor tracte front al castella per a recuperar la que es la llengua minorisada, aixina com un canvi en el “model oficial” de valencià que partixca del respecte al poble valencià, nos acusen d’opressors, de manipular, d’enganyar, a mosatros, quan en realitat som els oprimits, els qui voldriem que la veritat brotara, que la gent poguera formar-se la seua propia opinio sentint totes les veus. ¿Quína mostra de llibertat o d’igualtat hi ha si no contem en cap mig en la nostra llengua materna, si tot està en catala o en castella, si no hi ha cap periodic escrit en llengua valenciana, ni radio, ni televisio, ni administracio publica, ni colege, ni institut o universitat que l’usen sense els aditaments que la desdibuixen i la fan odiosa dia a dia? I lo mateix val dir de les restants senyes d’identitat valencianes que son distorsionades per interessos aliens als valencians.
Quan fem estos reclams i volem posar en valor tot lo nostre; des de les postures centralistes nos comparen en els independentistes catalans, quan en realitat les societats catalana i valenciana no son –ni en l’actualitat ni historicament- en absolut comparables. A la llealtat dels valencians, inclus en situacions com l’actual, en la que l’infrafinançacio i el menyspreu sistematic son constatables, s’opon una societat catalana en mans del catalanisme mes intolerant, el qual sí fa un us immoderat de molta falsa propaganda fingint-se atracats, espoliats, mal finançats…, falsetats que aprofiten per a sagnar a l’Estat, creixent dia a dia a costa de l’espoli d’unes atres regions i nacionalitats d’Espanya. El poble catala, es digne per conservar la seua identitat i recuperar la seua llengua, pero NO es un model a imitar per la forma en la que ho està fent.
Des de fa mes de trescents anys l’unica conseqüencia sistematica que hem conseguit els valencians per la nostra fidelitat a Espanya, ha segut la perdua constant i progressiva de la nostra identitat, de la nostra cultura i del nostre poder i pes economic. El centralisme que nos ha governat, i en el que han colaborat les nostres classes dirigents sumises a Madrit o a Barcelona, mos ha degradat d’historic Regne de referencia internacional a ser una de les regions mes pobres d’Europa. Catalunya, la societat catalana, es la maxima beneficiaria dels favors del centralisme des de que este existix, gracies al qual ha passat del vassallage a ser l’autonomia mes rica i a eixercir la major influencia en les decisions que se prenen a nivell estatal.
Esta evidencia no lleva que el poder de l’Estat seguixca estant en Madrit, i que des d’alli continuen coartant-se llegitimes reclamancions dels valencians i dels restants pobles d’Espanya. No obstant, l’aprofitament per part del catalanisme de les actuals circumstancies per a plantejar un repte a l’Estat, exigint l’independencia, sense solucions intermiges, l’efecte que ha conseguit es radicalisar les postures, condicionant el debat sobre el model d’Estat, en el que se crea un mensage en el qual o eres “muy español” o eres independentiste, deixant fora postures intermiges. Tot aço no deixa de ser un joc que beneficia tant a Catalunya com a Madrit, perque el centralisme paga al pancatalanisme mils de millons d’euros per eixa actuacio teatral, teatre que beneficia ad eixe mateix centralisme, que l’utilisa per a desacreditar les justes reclamacions d’unes atres autonomies, que son els pilars basics per a la prosperitat de tota societat, com la justa finançacio. Prosperitat seqüestrada per estos dos territoris a costa de la resta. Aixina que es una realitat constatable que som els valencians les victimes de tals abusos, i ho som de manera ininterrompuda des de fa sigles per culpa de la concentracio del poder en una minoría.
Per tant, estem totalment llegitimats per a reclamar els nostres drets mes fonamentals, tals com el foment de la llengua valenciana o el dret d’autogovern, independentment de lo que uns atres territoris demanen, i no estar condicionats en rebujar-los perque s’hagen avivat els fantasmes del separatisme o la desllealtat, ya que la nostra primera llealtat es la Patria Valenciana. La millor manera de garantisar-los es per mig del dret d’autonomia, perque la descentralisacio es la base primaria de la democracia, ya que el nostre vot te mes valor entre quatre que no entre quaranta millons, i perque esta té les ferramentes llegislatives, eixecutives i judicials per a recuperar el nostre benestar social i el nostre poder economic.
Per a fer valencianisme, puix, no hem de destruir l’autonomia, sino revalencianisar-la, no hem d’eliminar el seudovalencià de les escoles, sino revalencianisar-lo fins a que siga autenticament valencià, no hem d’excloure als anti-valencians sino revalencianisar-los, lliurant-los de l’engany del que son victimes, hem de revalencianisar les nostres institucions, els nostres carrers, la nostra familia i amics…
Respectant totes les idees, hem de definir qué considerem valencianisme i qué no, en quí volem estar i en quí no. En este sentit, rebugem tant als que utilisen la denominacio “valencianisme” per a fer simple anticatalanisme com a forma de mantindre un centralisme uniformisador, com als qui l’usen per a fer un “procatalanisme” igualment despersonalisador.
Els valencianistes estem llunt dels extremismes, condenem la violencia i no pretenem discriminar ni segregar a ningu, sino que la nostra labor està en tractar d’evitar la nostra aniquilacio cultural, social i economica. Hem d’insistir en que la nostra actuacio, a pesar d’estar a un pas del genocidi cultural, no ha de ser mai violenta. I englobem en esta expressio la violencia fisica i la sicologica, de la que tant saben els nostres enemics. La violencia que s’eixercix sobre el chiquet al que se li ensenya a despreciar a sos pares per “ignorants” quan se’ls diu que no “saben parlar” la seua propia llengua, la que s’eixercix sobre el conjunt de la poblacio, al que se l’inoculen prejuïns contra el seu sentir mes intim i les seues conviccions mes profundes, fent-lo avergonyir-se de la seua condicio de valencià, la que s’aplica als valencianistes, als que s’acusa de violents, de “feixistes” o d’anticientifics des del pancatalanisme, o de traïdors o mal valencians per denunciar l’espanyolisme ranci que nos aniquila, tot sense donar-nos l’oportunitat de replica en els mateixos mijos dels que els atres disponen.
Els valencians que no pensen com mosatros no son els nostres enemics, a pesar de que mos odien, ya que no mos odien a mosatros, sino que odien la idea que els han implantat des d’uns atres territoris gent que, en un somriure en la cara, com cada any vorà des de la seua televisio cóm els valencians mos barallem entre mosatros per a satisfer els seus interessos. Aixina que hem de fer que els valencians defengam les nostres intitucions, els nostres drets socials, la nostra riquea economica, el nostre teixit industrial, la nostra historia…, i per supost que practiquem de manera activa i quotidiana la nostra llengua valenciana (escrivint-la en Normes d’El Puig) per a fer gran i posar en valor la nostra cultura, puix nos amparen les lleis de l’Home i la llei natural, baix la declaracio universal dels drets humans.
Impregnats de l’espririt de Francesc de Vinatea quan s’enfrontà a la Reina Elionor, o que Vicent Blasco Ibañez alçà la veu front al catalanisme, hui continua la nostra lluita pacifica per la revalencianisacio del nostre POBLE. Un poble que afona les seues raïls en l’epoca romana i mes fondo, que se consolidà fins a convertir-se en Regne independent en el sigle VI i que creixqué fins que la paraula Valencia fon sinonim d’abundor i d’excelencia en tota Europa. Els nostres antepassats mos donaren en herencia i en tot el seu amor un ric llegat que alguns pretenen regalar per auto-odi, per ignorancia o per interes personal. Este es el fi ultim del valencianisme, recordar, que el valencià fon un poble lliure i orgullos de si mateix durant els segles mes gloriosos de la seua historia, que treballarém sense desmai per a recuperar eixe esplendor i que no hi ha diners en el mon, ni mentires, ni traïcions que puguen vencer la resistencia mes tenaç i incansable que cap dictador, opressor o desposta haja trobat mai sobre la faç de la Terra.
Valencians, prou de temps s’alluntarem oblidant-mos de que erem germans, ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora de ser Lliures i ser Valencians.
¡1468 anys com a Regne! ¡780 anys de 9 d’Octubre!

Leer Más

¡Senyeres al balco 2018!

Aprofitant la proximitat del 9 d’Octubre, Dia del Regne de Valencia, des de Convencio Valencianista llancem un any mes la campanya “Senyeres al balco”. En ella volem animar a tots els valencians i valencianes a que engalanen, en tan valencianissima data, els balcons de les seues cases en la Real Senyera.

La campanya va acompanyada de la quarta edicio del concurs fotografic que anualment convoquem a través de facebook.

¿CÓM PARTICIPAR?

Tots els interessats en participar en el concurs haureu d’enviar-nos, via mensage directe o privat a la direccio de facebook de Convencio Valencianista, la fotografia d’un balco, finestra o d’algun atre element de la frontera d’un domicili, engalanat en la Real Senyera.

La foto guanyadora sera la que mes “m’agrada” haja obtingut en el moment de tancar el concurs, el dia 8 d’octubre. Esta image s’incloura en el fullet divulgatiu de la campanya de l’any que ve, i el guanyador del concurs obtindrà un lot de llibres en llengua valenciana.

IMPORTANT

Les fotografies deuran ser ORIGINALS i propietat dels seus respectius autors. Convencio Valencianista es reserva el dret de cancelar la participacio d’aquelles fotografies que incomplixquen els drets de copyright.

Facebook de Convencio Valencianista: https://www.facebook.com/ConvencioValencianista

Leer Más

El 18, mati i vesprada: Valencia lo primer

En la societat que nos movem li donem gran importancia a lo proxim, a lo mes tangible, a lo que nos toca de mes prop; i es el cas que en breu la ciutadania valenciana està convocada a manifestar-se per a reclamar un finançament just per a la nostra Valencia –tan prop, tan proxima, tan oblidada– i lo que aixo resultaria en un increment del nivell del vida dels seus ciutadans.

En realitat, qualsevol movilisacio que comporte reivindicar una millora per a la societat, siga en la seua totalitat o per a una part d’ella que es veja maltractada o despreciada, ha de ser ben vista i millor considerada; el problema sorgix quan una reclamacio justa es vicia, be perque es margina a part d’eixa societat, fent que li resulte totalment incomodo poder sumar-se, o be perque grups oportunistes l’aprofiten per a desviar part del requeriment principal en benefici de les seues particulars reivindicacions.

El proxim dia 18 per la vesprada, despuix de dos ajornaments, s’ha convocat a la ciutadania valenciana –en un intent de recuperar l’esperit del 77– a manifestar-se per a reclamar lo que els politics o nos han negat o no han tengut la suficiente talla per a defendre, permetent que els valencians patim eixa marginacio a la que una concepcio centralista de l’Estat nos condena. Alguns politics que diuen representar-nos, forrant-se la cara de vaqueta, eixe dia participaran a pesar de que en el seu moment ajudaren –votant a favor de l’actual sistema de finançacio– a que no es fera justicia en els valencians –els seus votants directes– i contribuint aixina a relegar-nos a ser els ultims de la fila en l’Estat que compartim, els ultims en quan a renda per capita, en dotacio d’infraestructures o en el reconeiximent del deute historic, per posar alguns eixemples sense eixir-nos-en de l’ambit economic.

En tot aço no es que falle la classe politica, ho fa l’empresarial i ho fa aquella part de la societat que, a pesar del seu estatus o dels llocs de responsabilitat que ocupa, no fa res; o, millor dit, si que fa, fa lo possible per mantindre el seu estatus personal o llocs privilegiats sense moure un dit per a evitar la postergacio del conjunt de la societat valenciana.

El valencianisme –en poca o practicament nula influencia en esta societat nostra– dies arrere es debatia entre participar o no en la convocatoria aludida. Sense renunciar a fer-ho caminant junt en qui nega la propia essencia de Valencia, ha decidit manifestar-se sol, com un colectiu que compartix concepcions, anhels, idees, aspiracions per a Valencia, davant la qual mai antepon res, perque enten que una millor finançacio, un decidit respecte a la propia proyeccio cultural sense servilismes ni complexos, sense marcages foraneus, una reivindicacio de lo que nos fa en essencia valencians, era la millor manera de dir a la societat que, sent-ne molts o pocs, ne som; que, a pesar dels afanys per silenciar-nos i invisibilisar-nos, existim i fem, i que nos guia en l’accio el primar lo propi, enorgullint-nos de lo que som –en els nostres vicis i les nostres virtuts– pero sobre tot compartint les ganes de posar a Valencia en el lloc que mereix en Europa i en el mon, i convertir-la en referent cultural, economic, de l’investigacio i de l’innovacio –sense perdre ni menysprear tradicions ni deixar de posar en valor el nostre patrimoni creat a lo llarc dels segles pels valencians que nos precediren–.

Alguns estarem per la vesprada en eixa manifestacio que ixcà conseguixca el fi que perseguix, pero no dubteu que estarem pel mati per a dir: som lo que som, i com som valencians volem lo millor per a la nostra terra i la seua gent, perque Valencia es primer i la desigem protagonista del seu futur, que ni volem hipotecat ni constrenyit per injustes relegacions, ni manco encara volem que siga una atra vegada moneda de canvi per a un Estat arbitrari que castiga la llealtat mentres reconeix diferencies a chantagistes i a qui no desija que tots els seus ciutadans siguen iguals en drets i en deures.

Juli Moreno
President del Rogle Constanti Llombart
Valencia ciutat, 14 de novembre de 2017

Leer Más

El triumf del meninfots

Quan estudiava a Roitman, Hinkelammert, Anthoni Cohen, Marx… alla pels principis de l’actual sigle, el meu interior no deixava de fer-se preguntes notories, pero, sobre tot, de buscar respostes posibles en la nostra societat. Lo pijor, d’eixa experiencia passaria a ser quan, dins de dit estudi vaig descobrir com la ciencia era utilisada en contra de l’home. L’inteligencia en contra del pensament.

Recorde com, des d’altaveus invisibles i des dels mijos de comunicacio imperants, els mensages cap a la societat valenciana anaven destruint el continent, per a poder molejar a l’antoix el contingut. Naixia el meninfotisme impost i es desfigurava l’identitat preestablida, en favor d’una identitat plastica i liquada, una identitat desarticulada en les formes de pensar i que desalentava tota conciencia critica. ¿Qué anavem a ser els valencians quan tot passara?

La veritat, han passat molts anys, les panderetes han segut substituïdes pel Reggaeton i els pensaments colectius han passat a moure’s per desijos i interessos particulars a on la rao, clarament manipulada, impedix ficar en practica nous metodos, i a on les conciencies, cada volta mes instrumentalisades es neguen a acceptar unes atres realitats a part de les que propon el sistema. L’individualisme guanya al colectivisme i es carix d’un projecte de transformacio social que no passe pel tamis mediatic de la prensa. Tot està controlat i enmig de tot, el personalisme lluita contra el meninfotisme en un allau critic i destructiu que mos fa caure en un pou sense fondo.

Pero dins d’este cisma huma, naix una nova especie a la que ningu havia tingut mai en conte, naix el poder dels irrelevants.

En una societat a on els personalistes hipnotisen a les masses i a on els meninfots es dediquen als seus quefers deixant que uns atres decidixquen pel seu futur, un grup de persones irrellevants torna a tindre veu. Eixe grup d’irrellevants torna a eixir al carrer a dir prou, a defendre els interessos de tots i a deixar de costat als personalistes, als falsos profetes i als qui, des de fa molt de temps, havien conseguit arraconar-los com a rabera en una paridera de montanya, llunt de l’aigua fresca, pasturant entre la pols, les angilagues i les boges. I es que la defensa de lo just els ha dut a viure casi en el desterro, a dependre de la decisio dels demes i a guanyar-se una fama tant falsa i desacreditadora com ho podria ser qui els ha dut fins ad eixa situacio.

Pero tot no es mou per impulsos i, com ve explicava Aldous Huxley, encara que el remordiment cronic per no haver escoltat atres veus es un sentiment sumament indesijable, revolcar-se en el fanc no es la millor manera de netejar-se.

Per aixo, eixercint una influencia privativa i de forma indirecta, este nou moviment trenca el seu silenci, i activant-se com mai ix al carrer, seent conscient que es el moment de donar, en veu alta, la seua opinio, de deixar de ser moneda de canvi. Es el moment d’unir a tots els irrellevants en un mateix conjunt que, eixint des dels diferents partits i associacions valencianistes, recuperen el meninfotisme, nomes, per a que no els importe el color o l’orientacio dels qui compartixen pancarta en ells, pero renoven el pensament critic, deixant a banda lo que no son per a demanar que els respecten per lo que son i, mentres tant, deixar de costat el personalisme per a potenciar el conjunt i arraconar els enfrontaments per a exigir justicia i llibertat.

Cert es que els que no han estat mai rodejats de persones tan plenes o els que nomes les han utilisat en benefici propi no ho entenguen mai. Pero ser palleter no es compra, es un merit pel qual es creu i es treballa, com ser un obrer, un llaurador o, inclus una netejadora. I es que per chicoteta que parega una persona, mos sorprendria lo grans que pot arribar a ser quan desenrolla el seu potencial i, de la mateixa manera que una idea naix desvalguda i va creixent i fent-se realitat al pas que es va creent en ella i es van dedicant recursos i temps, moltes persones irrellevants juntes poden arribar a moure el Mon.

Aixina es que ya es hora de plantejar-mos i molt en serio, una cosa que fa anys vinc sentit del meu amic Joan Sancho: “Si el valencianisme no es decidix a parlar per ell mateix, uns atres ho faran per mosatros i, en acabant, ho llamentarém”.

¿Canviem el Mon?

Jose Escuder.
Membre de la junta de Convencio Valencianista

Publicat el 10 de novembre de 2017 en esradio

Leer Más

Comunicat Associacions Valencianistes

ELS QUE NO MOS HEM ANAT, NO PODEM “TORNAR”

En el present escrit les associacions valencianes i valencianistes que firmen comuniquem que
no participarém en l’anunciada manifestacio del 11 de novembre de 2017.
Volem aclarir que no podem sumar-nos a una manifestacio que du en els seus lemes un
mensage en el qual, en tant que organisacions valencianistes, no mos sentim representats;
com tampoc mos representa una entitat, la “Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de
Valencia” -inoperativa durant molts anys i que actualment no ha trascendit qui la compon-, en
la qual la major part de les nostres associacions mai ha estat integrada, i les que si ho han
estat, no tenien noticia d’esta manifestacio fins que fon feta publica.
Per una atra banda i ya que en cap moment hem deixat la nostra activitat en pro de la defensa
de l’identitat i interessos valencians, es tecnicament impossible que “tornem”; pel contrari
seguim i seguirém, com sempre, i d’acort en els fins de les nostres associacions, treballant des
del valencianisme compromes i de construccio pel be i pel progrés del Regne de Valencia.
Assumim i fem publica esta declaracio conjunta en l’intencio d’evitar confusions i crispacions,
les següents entitats:
CONVENCIO VALENCIANISTA
GRUP D’ACCIO VALENCIANISTA (GAV)
INSTITUT D’ESTUDIS VALENCIANS
JOVENTUTS DEL GRUP D’ACCIO VALENCIANISTA (JJGAV)
Associacio “EL PILÓ” de Burjassot
Associacio ALBOAYAL d’Albal
PLATAFORMA JOVENIL VALENCIANISTA
EN MOVIMENT
ROGLE CONSTANTI LLOMBART DE CULTURA VALENCIANA
ROGLE CULTURAL “LLUÏS FULLANA” d’Alacant
GRUP CULTURAL ILICITÀ “TONICO SANSANO MORA” d’Elig
CIRCUL CIVIC VALENCIÀ
FILLA (Front per les llengües amençades)
REGNE DE VALENCIA GAIS I LESBIANES (LGTB)

Valéncia ciutat, 26 d’octubre de 2017

Leer Más

El valencianisme en 1918, la Declaració Valencianista

Antoni Atienza i Peñarrocha

El 1918, el valencianisme va plasmar els seus principis en una Declaració. No obstant, fon incapaç de superar les seues contradiccions i enfrontaments interns. Des dels primers anys del segle XX, els valencianistes intentaven crear un partit polític que poguera fer una realitat els seus desijos d’autonomia política, cooficialitat del valencià i el castellà i consolidació de la cultura autòctona valenciana. Pero estos plantejaments s’afonarien davant del pancatalanisme.
S’ha de recordar que en eixos anys el sistema polític de la Restauració estava en crisis. La fòrmula creada per Cánovas i Sagasta en el Pacte del Pardo (1885), pel qual els dos grans partits, conservador i lliberal, s’alternarien en el poder falsejant les eleccions (el caciquisme), no podia seguir funcionant per l’aparició de noves forces polítiques. L’impossibilitat d’estes forces (republicanisme i socialisme, a banda d’uns atres partits de centre esquerra, aixina com els regionalistes: Lliga Regionalista de Catalunya i PNV) d’arribar al poder els espentava a la radicalisació.
Continuar llegint…

Leer Más

Comunicat de Convenció Valencianista davant la situació catalana

 

Davant els recents acontenyiments ocorreguts en Catalunya, Convenció Valencianista fa el següent comunicat:

  1. Rebugem l’us de la violència com a mig per a resoldre les disputes ideològiques o polítiques. Considerem que el dia 1-O fon una jornada trista i que mai es deuria haver arribat a situacions com les que es vixqueren.
  2. Entenem que Espanya és un estat multinacional conformat per pobles en identitat pròpia, com es el cas del poble valencià.
  3. L’actual estat autonòmic espanyol està agotat perque no resol els problemes identitaris i socieconòmics d’estos territoris. La visió uniformisadora i centralista que se vol impondre perjudica la convivència i crea agravis que, llunt de corregir-se, se perpetuen i aumenten en el temps.
  4. En el cas valencià, açò és cert des del principi, puix el nostre Estatut ni tan sols s’adequa al mandat constitucional que reclama el nom que millor corresponga per història als territoris. Actualment, entre uns atres fets denunciables, se nos nega el dret a recuperar el propi dret civil i se nos manté arbitràriament en una situació d’infrafinançació llamentable. També la concepció actual de l’Estat permet que nos vejam somesos a unes pressions intolerables rebudes precisament des d’una Catalunya en la que molts volen per ad ells la llibertat que neguen als demés.
  5. Estimem com un valor inalienable el dret a la llibertat, no només dels individus, sino tambe dels colectius humans. Pensem, en conseqüència, que la solució passa per canviar la Constitució espanyola per a convertir a Espanya en un Estat confederal en el que els estats membres que l’integren tinguen clarament definits drets, obligacions i competencies, i entre els drets, el de poder eixercir el d’autodeterminació per mig d’un referèndum dels habitants del territori particular que ho demane.
  6. Pensem que esta seria la millor solució al problema plantejat per Catalunya, que amenaça en derivar cap a un escenari preocupant. Perque, ademés, no admetem una solució particular per al catalans que signifique una nova marginació dels atres territoris i pobles, en particular, del valencià. Necessitem una solució global, equitativa i justa, que un Estat confederal proporcionaria.

En la ciutat de Valéncia, a 5 d’octubre de 2017

Leer Más

¡Senyeres al balco 2017!

Aprofitant la proximitat del 9 d’Octubre, Dia del Regne de Valencia, des de Convencio Valencianista, en la participacio del Rogle Constanti Llombart, llancem un any mes la campanya “Senyeres al balco”. En ella volem animar a tots els valencians i valencianes a que engalanen, en tan valencianissima data, els balcons de les seues cases en la Real Senyera.

A diferencia de les edicions anteriors l’image que siga triada entre tots els nostres amics i amigues de facebook per mig d’un concurs fotografic, será la que anuncie la campanya l’any que ve.

¿CÓM PARTICIPAR?

Tots els interessats en participar en el concurs haureu d’enviar-nos, via mensage directe a la direccio de facebook Convencio Valencianista la fotografia d’un balco, finestra o d’algun atre element de la frontera d’un domicili, engalanat en la Real Senyera. El dia 8 d’octubre, la fotografia que mes “m’agrada” haja obtingut, sera la seleccionada com a image principal de la campanya “Senyeres al balco” de 2018. Ademes, el guanyador del concurs obtindrà un lot de llibres en llengua valenciana.

Entre tots els participants del concurs es sortejarà una subscripcio gratuïta anual al bolleti ROGLE, que edita mensualment el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana, que rebra en el seu domicili per correu ordinari.

IMPORTANT

Les fotografies deuran ser ORIGINALS i propietat dels seus respectius autors. Convencio Valencianista i el Rogle Constanti Llombart es reserven el dret de cancelar la participacio d’aquelles fotografies que incomplixquen els drets de copyright.

Leer Más

Entitats valencianistes acorden preparar el Congrés Valencianiste 2018

L’any que ve se complirà el centenari de la publicacio de la Declaracio Valencianista de 1918. Inspirat en esta celebracio, diverses associacions valencianistes s’han fixat com a objectiu celebrar el Congrés Valencianiste 2018, el qual ha de servir per a posicionar el moviment de cara al futur.

En acabant d’una serie de contactes previs, ahir, dijous 27 de juliol,  tingue lloc una reunio en la que se crearen el comite organisador i les comissions de treball que han de dur avant el proyecte.

La convocatoria es colectiva. De moment no se fa public el llistat d’entitats convocants a l’espera de que s’unixquen mes associacions que, per diverses raons, no pogueren estar en la passada reunio; totes participaran en igualtat de drets i deures. Esta es la rao tambe de que s’haja decidit ajornar la presentacio publica del proyecte fins al final del periodo vacacional.

Les associacions reunides esperen que, a partir d’esta prometedora iniciativa, el valencianisme cobre un nou impuls que el permeta contribuir a solucionar els problemes que te plantejats la societat valenciana en este començament de segle.

Leer Más

Intempestives d’un antimodern V

5.- Estudi de l’Història de Toynbee:
      II.- El breçol de la civilisació Occidental.

Per a qui vullga aproximar-se al treball de Toynbee “A Study of History” sense haver de llegir-se els dotze volums en anglés, pot llegir el compendi en tres volums en castellà de D. C. Somerwell, en el que també colaborà Toynbee, d’Aliança Editorial.

Lo que més crida l’atenció d’esta aproximació històrica universal és que totes les civilisacions reproduïxen uns mateixos patrons de naiximent, ascenció, ruptura, caiguda i desparició. No obstant em centraré en la nostra civilisació occidental i les seues predecents per a extraure més avant conseqüències ètiques desafiants, és dir, remoguedores de l’ànima gregària, que és de lo que se tracta sobre tot en estes Intempestives.

Com ya contí en una intempestiva anterior, el sorgiment d’una civilisació és la conseqüència d’una crisis. Quan l’Orient Mig deixà de ser una terra productiva fa aproximadament sèt o huit mil anys com a conseqüència de la retirada dels gèls d’Europa del Nort, i les precipitacions se traslladaren a estes zones, l’Orient Mig es va convertir en un desert. Lo mateix passà a l’Est del Sahara en Egipte. La voluntat de superar eixa gran crisis fon el sorgiment de les tres primeres civilisacions més pròximes a nosatres: la Sumèria, la Minoïca i l’Egípcia. La Minoïca és l’antecedent de la nostra, la civilisació Cristiano-Ocidental, com despuix explicaré.

La primera diferència entre una Societat Primitiva i una civilisació és que la primera és estacionària, idèntica en lo fonamental a ella mateixa a lo llarc del temps. La segon és dinàmica i readapatable a noves crisis. Ademés és una minoria creativa la que, fruit de les seues propostes en el sí de la nova societat, acaba per véncer la crisis. La condició és que eixes noves propostes siguen imitades, se seguixquen per la majoria i superen la crisis. La minoria creadora la denomina Toynbee “pionera” i la majoria interna que l’imita la denomina “proletariat intern”.

Tenim poca informació sobre la nostra civilisació yaya, la Minoïca, que sorgí en les illes mediterrànees d’enfront de l’actual Grècia, i en part del continent d’este territori. La fusió dels restants de la civilisació Minoïca, producte de la seua caiguda, i els bàrbars del Nort, denominats per Toynbee com a “proletariat extern” (aquèus i doris, en este cas), donaren lloc a la nostra civilisació mare, filla de la Minoïca, la civilisació Helènica.

N’hi una confusió que sol presentar-se en història i que ha de ser aclarida. Se sol considerar, en una primera aproximació superficial, que la Grècia clàssica, la societat Romana i la societat Cristiano-Occidental actual, conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, són una mateixa civilisació, que en el devindre històric, no té solució de continuïtat. La conseqüència d’un anàlisis més profunt és que tant la Grècia clàssica com tota l’història de Roma formen part d’una única civilisació: l’Helènica. De fet, Roma és el colofó de la societat Helènica, pero part d’ella. Entre la civilisació Helènica i la Cristiana-Occidental n’hi ha una clara ruptura, visible en els valors, fonamentalment religiosos.

A grans traces, la civilisació Helènica naix baix una religió, la dels olímpics, que és una fusió de la dels bàrbars aqueus i doris i l’antiga religió minoïca. La crisis que provoca el seu naiximent és un territori improductiu, que se supera mijant la creació de les ciutats-estat. Esta civilisació s’expandix posteriorment per tota la mar Mediterrànea per a véncer la posterior crisis de la superpoblació, i la gran crisis que precedix a la seua decadència és la guerra del Peloponés: grecs contra grecs. Més tart, sorgix com a solució dels conflictes de la decadència la solució militarista expansionista per part d’Aleixandre el Gran i els macedonis. Estos porten l’helenisme a fronteres insospitades, influint sobre unes atres civilisacions, inclús provocant la desparicó definitiva per abosorció de l’Egípcia i de la Siríaca (esta darrera, filla en part de la Minoica, i la Babilònica, que al mateix temps és filla de la Sumèria). L’Imperi Romà és el denominat per Toynbee “l’estat universal” de la civilisació Helènica. En el período dels estats universals, la minoria creativa s’ha tornat dominant, militarista i expansionista, i només “crea” per als seus fins, oprimint als proletariats intern i extern, i sent un terrible jagant d’uniformitat.

Que l’Imperi Romà pot ser descrit en eixos adjectius ningú ho dubta, a pesar de també ser, contraditòriament, una font de civilisació i progrés material. Pero sempre a favor de la minoria dominant i en contra de la majoria dels dos proletariats, l’intern format per la massa social dels llauradors, treballadors i esclaus, i el proletariat extern, format sobre tot per les tribus germàniques i eslaves de l’entorn de l’Imperi.

Tot estat universal, o últim alé opressor d’una civilisació, que pot durar centenars d’anys, acaba en la disolució de la civilisació, provocant una nova crisis que dona lloc, si se supera, a una atra civilisació. No obstant, eixe estat opressor que derrota qualsevol revolució interna o externa pel militarisme, i que manté a gran part de la població baix el jou de l’esclavisme i/o la postració extrema, provoca poc a poc la formació d’una crisàlida que eclosiona en una religió universal.

Les religions universals que naixqueren de la disolució dels estats universals, el cristianisme, l’islamisme, l’hinduïsme i el mahayana, religions respectives de les civilisacions Cristiano-Occidental i Cristiano-Oriental, Islàmica, Hindú i Oriental, foren el resultat de l’eclosió de les crisàlides en els respectius estats universals de les civilisacions Helènica (per al cristianisme i l’islamisme), Índica i Sínica. Eixes religions representen els valors suprems de les terceres generacions de les civilisacions.

Deixaré obert el discurs sobre temes conflictius per a posteriors Intempestives: el valor del cristianisme, el paper de l’art i la filosofia, la ciència i l’objectivitat, l’enfocament revolucionari marxiste de l’història, llei històrica i voluntat individual, lliure albedriu, el futur de l’humanitat, etc.

Tots els temes exposts i uns atres, tenen una contextualisació en el devindre de les civilisacions i poden estudiar-se a la llum d’eixe devindre. Deixaré ací dos llavors:

  1. Existint estos patrons del devindre històric, que fan el paper de les lleis de la naturalea en la física i les ciències positives (les lleis històques a les que faç referència dalt), ¿és el ser humà incapaç de convertir-se en amo del seu propi destí?
  2. ¿Fón el cristianisme una de les causes de la caiguda de la civilisació Helènica o és una reacció a l’opressió d’eixa civilisació, com he descrit adés? ¿És una religió d’esclaus, com algú ha afirmat, o la religió de l’amor que porta a l’autosuperació dels conflictes humans?

Promet més, llectora i llector intensos.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

 

 

Leer Más