Intempestives d’un antimodern IV

4.- Estudi de l’Història de Toynbee:
       I.- Uniformitat i utilitarisme com a síntomes de decadència, i uns atres temes relacionats.

Començar per la meua actual visió de l’estat de la civilisació occidental per a introduir el treball “A Study of History” d’Arnold J. Toynbee, pot paréixer no ser l’idea més acertada, pero crec que està clar que no intente en estes intempestives fer tractats cientifico-teòrics, si no més pronte de cridar l’atenció cap a nous punts de vista d’importància humana. El llector que vullga profundisar segur que ho farà si conseguixc despertar en ell algun tipo d’entusiasme.

Per a tractar l’estat actual de la nostra civilisació, començaré diguent que si n’hi ha dos síntomes per a mi evidents de la decadència de la civilisació occidental, que podria definir-se com l’universalisació de la tradicionalment coneguda com civilisació cristiano-occidental, són la tendència a l’uniformitat i a l’utilitarisme.

M’agradaria diferenciar entre universalisació i uniformitat. L’universalisació entesa com a intent de coordinació i cooperació de tots els pobles de la Terra és una tasca enorme, pero necessària per al futur de l’Humanitat, tenint en conte que n’hi ha diferents escales de valor segons les diferents civilisacions residuals. Dic residuals perque des d’un punt de vista productiu s’han equiparat i inclús superat a la tradicional economia capitalista de la civilisació cristiano-occidental (em referixc a les civilisacions encara vives com la cristiano-oriental, l’oriental, la japonesa-coreana, l’islàmica, l’indú, etc.), pero conserven els seues pròpies escales de valor representades sobre tot per les seues religions. Reforçant puix lo que ya dia, la civilisació occidental representa la perspectiva unitària de la civilisacio cristiano-occidental i les civilisacions residuals que han adoptat el sistema capitaliste-industrial sense haver acabat d’abandonar les seues pròpies escales de valor.  

I tornant a l’universalisació, les Nacions Unides són un intent sério, pero a la vegada un tímit reflex de lo que haurien de ser. Per cert, que l’idea de l’aliança de les civilisacions em pareix un camí necessari, encara que no suficient, tema que intentaré tractar en una atra Intempestiva: el del futur possible de l’humanitat.

Pero la tendència a l’uniformitat és síntoma de decadència, de recórrer un ràpit camí cap a la desaparició de la civilisació occidental de forma dramàtica. Per eixemple, concretant més, la cantitat de millons de gents i grups fent un mal us o un abús de les noves tecnologies. Contava el professor Ubieto Arteta en Ouniformitatrígenes del Reino de Valencia l’anècdota d’un amic jubilat que li insistia a un atre en l’encontre diari de la cantitat d’idiomes que el seu fill sabia parlar. Tant li va insistir durants tants dies que l’atre amic li soltà en un arrebat que “si sabia el seu fill dir alguna cosa interessant en algun d’eixos idiomes”. I això em pregunte yo: si estos millons de persones gastant a l’uníson eixes noves tecnologies saben fer alguna cosa realment interessant en elles, o ademés, unes atres com llegir el Tirant lo Blanch, el Quixot o a Shakespeare. Podria ficar més eixemples de pensament pla perfectament imitatiu: l’enlluernament per la moda, per les películes de Hollywood, pel consum ràpit de música superficial efímera o pel fútbol en Europa i Llatinoamèrica. Ah, sí, si ara alçara el cap Marx hauria de corregir-se i dir quin és el nou opi del poble: les noves tecnologies i el fútbol. Lo que ha fet de nou atractiva la religió, per lo manco per ad aquells que nos sentim agnòstics o ateus.

L’atre síntoma de decadència és l’utilitarisme. ¿Per qué i per quina raó qualsevol acció de futur s’ha de valorar en funció de la seua utilitat pràctica, i inclús crematística? Ya eixa pregunta meua deixarà perplex a algun llector, perque a força de sentir-ho és possible que pense que quina ha de se ser sinó la forma de valorar una acció. Ficaré un eixemple: hipòcritament, defensors i contrincants de la possible independència de Catalunya d’Espanya, defenen la seua opció en funció de criteris econòmics, pero realment els independentistes volen tindre un estat propi per a conservar i potenciar la seua personalitat com a poble, a l’igual que els unionistes volen conservar el guany de sigles de personalitat pancastellana.  

Un atre eixemple: l’utilitarisme ha aplegat a ser el valor suprem de l’educació universitària en el món modern. Pero no sempre ha segut aixina. En l’universitat una persona desenrollava les capacitats de la seua vocació intelectual. De fet, l’afirmació de que una carrera universitària és sinònima d’una professió és una de les confusions més grans. Això sí se complix en la desacreditada formació professional, pero no en la formació universitària. I en l’actualitat tenim un grapat de carreres universitàries en el món occidental devaluades i plenes d’estudiants que no estan realment capacitats per a una verdadera formació intelectual. En les universitats valencianes, els meus càlculs, que encara crec molt optimistes, em donen un 60 % d’estudiants en mala capacitació. Això sí, tots ben dotats de les últimes màquines tecnològiques que els pares o els estats els compren per a més brillantor de la cultura de pensament únic, sense saber que el professor, esglayat i sense càtedra ni autoritat, s’afanya a aprovar-lo per quatre perres intelectuals. Despuix, ells mateixos, els estudiants, se queixen de que cobren jornals baixos, pero que realment estan en correspondència al nivell de la formació universitària rebuda. És dir, se’ls paga lo correcte per a lo que exacta i justament estan capacitats, vent ells ingènuament infravalorada lo que fon la seua vida universitària, que estigué plena de comoditat i totalment alluntada de qualsevol esforç i de qualsevol intent d’auto-superació. Per cert, que esta crítica és real i no àcida, i repte a qualsevol llector que la senta com a desagradable a demostrar-li-la en arguments ben fonamentats.

També com a eixemple d’utilitarisme és el fet de que els guanys en investigació hagen també de ser valorats sempre baix la perspectiva crematística. A banda de que qualsevol progrés en el coneiximent acaba per supost donant els seus beneficis pràctics, inclús sigles despuix. Se podrien aportar milers d’eixemples. L’émfasis en lo útil de tal o qual descobriment se convertix en un oixós soroll martellejant en el cap de qualsevol espirit sensible, quan la gènesis del nou coneiximent és el plaer de conéixer els perqués. De fet, molts polítics centren els recursos en l’investigació pràctica i immediata, quan és la ciència bàsica i “inútil”, la que porta el valor afegit del progrés. I és que sense lo bàsic i lo “inútil” en ciència acabaria per tornar-se improductiva l’intestigació.    

Resumint: l’uniformitat i l’utilitarisme, front a la diversitat i la valoració idealista o espiritual, són dos síntomes de decadència de la societat occidental. La raó és que l’uniformitat i l’utilitarisme produixen la disolució de la creativitat. I per tant la capacitat de superar les crisis i també l’efecte d’agraviar-les. Ocorre lo mateix que en la biodiversitat: la desaparició d’espécies provocarà finalment l’incapacitat de l’ecosistema global per a superar els desafius del mig que cada volta serà més hostil.

La dissolució de la creativitat és el prolegòmen de la fi de totes les civilisacions, despuix d’un llarc período de sigles, o inclús milenis, que abarca el seu naiximent, creiximent i decliu, seguint uns patrons comuns descoberts per Arnold J. Toynbee, dels quals parlaré en la pròxima Intempestiva. El coneiximent d’eixos patrons de bestreta podria ser la clau per a un intent de supervivència, tal com els científics aprofiten el coneiximent de les lleis de la naturalea a favor de l’humanitat.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes

Leer Más

Intempestives d’un antimodern III

3.- El concepte de progrés.

La veritat és que els nostres antepassats ya coneixien tècniques de cultiu primitives, possiblement des de fa inclús cent mil anys. Llavors, ¿per qué el Neolític s’inicià fa només dèu mil anys? ¿Per qué el ser humà no pegà la passa cap al progrés Neolític molt ans?

Imagine vosté que vixquera en una societat en la que té a disposició seua tot lo que necessita, només ha de decicar-li unes hores al dia a la recolecció i la cacera, i que la part pijor significa emigrar dos o tres voltes a l’any fogint del mal orage buscant nous fonts d’aliment, dins d’un gran territori que la seua societat controla. Això feen les societats paleolítiques, regint-se per un principi del mínim esforç: una combinació òptima d’explotació de recursos i nomadisme, tal qual encara fan moltes de les espécies superiors del planeta, com les ballenes.

Puix be, el Neolític va nàixer fa dèu mil anys com a conseqüència d’una gran crisis històrica: la superpoblació. Esta superpoblació condenava a les societats a haver d’enfrontar-se a enemics competidors dels recursos en cada lloc a on se traslladava. La solució va ser establir-se en un territori, és dir passar de ser nómades a sedentaris i aplicar i millorar les tècniques de cultiu, aixina com de la domesticació i control de les rabades. La solució no va ser puix una conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó una dramàtica passa adaptativa que trencà irreversiblement en el passat de milers d’anys de cultures paleolítiques espiritual i artísticament alvançades, com demostren moltes de les pintures paleolítiques trobades.

La solució neolítica, pròpia d’una societat que l’abraçaria seguint a un espirit creatiu, s’universalisà seguint l’esquema d’imitació pel restant de les societats, primer les del voltant, i més tart per les més lluntanes en certes àrees geogràfiques en contacte. Perque també sorgí en diferents parts del planeta simultàneament, sense, que se sàpia, relació entre elles: el Llevant euroasiàtic, l’Orient lluntà i l’América precolombina.

Este tema i uns atres poden ser llegits en l’obra del valencià de Puçol, Salvador Amigó, “La Teoría de supervivencia de las Sociedades”. La continuació natural de les crisis com a motor de l’Història nos fica directament en la monumental obra d’Arnold J. Toynbee “A Study of History”, de la que m’agradaria parlar en més profunditat en la següent intempestiva.

Pero per a alvançar res en l’aproximació Toynbiniana de l’Història els diré que el mit de l’expulsió del Paradís és certa, en un sentit per supost simbòlic. Fa al voltant de sèt o huit mil anys les societats milenàries encara paleolítiques o que ya haurien passat les primeres fases de la neolitisació del Llevant euroasiàtic i Egipte vivien en equilibri dinàmic en una Naturalea que les resultava propícia, en pluges abundants i plenes de recursos naturals. Pero fea un parell de milers d’anys la darrera Glaciació s’anava retirant d’Europa del nort i les pluges s’anaren traslladant al nort progressivament, des de les zones nomenades cap a Europa. Com a conseqüència eixes zones començaren a desertificar-se i només els quedaren tres opcions a estes societats, que en terminologia Toynbiniana se coneixen com a estàtiques: extinguir-se, emigrar o canviar radicalment la forma de viure mantenint-se en les mateixes zones.

Dels qui no s’extinguiren, els emigrants ho feren a la mar, canviant també la seua forma de viure i donant lloc a una de les primeres pla-de-petracos-castell-de-castellscivilisacions, la nostra yaya, mare de la Civilisació Helènica: la civilisació Minoica. I els qui se quedaren donaren lloc a l’atra primera Civilisació, mare de l’Hitita i la Babilònica, i en part de la Siríaca, la Civilisació Sumèrica. En Egipte apareix la civilisació Egipcíaca, com ya podrà el llector haver imaginat. La creació de la Civilisació Sumèrica, en la seua decadència posterior, crea lloc als antecedents de la religió Judeua a on apareix ya el mit de l’expulsió del paradís, que passa més tart a la religió cristiana en la decadència de la civilisació Helènica.

La neotilisació o el naiximent de les civilisacions és puix conseqüència de crisis de proporcions descomunals d’orige intern (superpoblació), o extern (canvi de les condicions naturals), no d’una decisió racional i objectiva cap a un supost progrés conegut de bestreta pel pensament del ser humà. Realment la crisis força a la majoria gregària a adoptar per imitació alguna de les solucions racionals de la minoria sempre bregant dels espirits creatius, i que al remat dona lloc a la supervivència de la societat.

Ademés, eixos canvis donen lloc a un canvi també dramàtic en la cosmovisió de les societats, que passen a ser dinàmiques, i en les seues decadències donen lloc a l’aparició de noves religions, filosofies i formes de pensar que, al remat dels sigles, poden acabar per ser universals, com les religions del present humà.

Ací els presente puix la conclusió d’esta intempestiva, plaenter atac directe a la cultura moderna: el progrés entés en el sentit modern és fals. No és conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó de:

  1. Aparició d’una crisis de supervivència social.
  2. Esforç d’una minoria de sers creatius per superar eixes crisis.
  3. Imitació de la majoria.
  4. Èxit d’eixa nova creació imitada.

Promet seguir parlant de Toynbee en la següent intempestiva.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes

Leer Más

Intempestives d’un antimodern II

2.- L’Instint Gregari

L’Instint Gregari és un dels motors principals de l’Història, no només de l’Història del ser humà, sino de totes les espécies superiors del planeta Terra. I és aixina perque és l’instint que porta a la gran majoria dels sers humans (i d’unes atres espécies superiors) a imitar a la majoria, al grup, a la rabada.

Un atre motor de l’Història és la creativitat. El ser creatiu és l’opost al ser gregari, és independent i planteja les solucions pròpies de la seua idiosincràcia. En escenaris de crisis, alguna d’estes solucions d’una minoria creativa triumfa perque és imitada per la majoria gregària i porta a la supervivència de la Societat. En escenaris absents de crisis el ser creatiu és un ser en molt poca o nula capacitat d’influència.

Si, com se fa en les traces de personalitat de les ciències del comportament, se definira una escala per a l’Intint Gregari, fiquem de zero a dèu, el ser gregari puntuaria prop de dèu, i el ser independent prop de zero. No ocorre puix com en les escales de traces de personalitat en que poden existir estats intermijos, digam de 5 punts de l’escala definida. De fet, eixa diferència tan gran es fa evident quan un ser gregari i un ser independent interaccionen cada dia. Els ocorre com a l’oli i l’aigua, per més que s’intente, mai es barregen, i gotetes d’oli bamben per l’aigua aïllades i, en un poc de sòrt, poden unir-se localment a unes atres.        aigua-i-oli

Pero en l’anterior Intempestiva parlava dels convencionalismes socials. Diria ara que són el conjunt de valors moderns que el ser gregari defen, potència i s’esforça per complir pel simple fet de que formen part de l’idiosincràcia del grup. Per tant, lluitar contra els convecionalismes socials, com proclamava Schubert, és lluitar contra la modernitat.

Pero, ¿cóm i perqué se pot anar contra la modernitat? Simplement per la pròpia naturalea del ser independent. Este naix marcat per l’estigma de la diferència, avorrint el soroll repetitiu del món modern que cada dia i instant construïx el ser gregari. Com a consequència se rebela per acció i paraula acabant per ser intempestiu. Definitivament acaba per convertir-se en un inadaptat que no enten res i que no mai és entés, nadant dia a dia contra corrent. Comença també aixina la seua lluita: la de l’inadaptat contra la cultura de rabera.

Per a anar acabant, en relació a l’Intint Gregari com a motor de l’Història, li diré que si vosté, llector valent, ha volgut seguir-me fins ací, sobre tot si despuix de que en la primera intempestiva m’haguera despedit d’una forma universalment femenina, -i eixe serà un tema futur a tractar-, ara haurà d’enfrontar-se a una teoria de l’Història humana, de base antropològica, totalment anti-moderna: la Toynbiniana “A Study of History”. Proporcionaré una primera idea i la desenrollaré en la pròxima intempestiva:

Si vosté pensa, o aixina li ho han ensenyat i ho creu com una veritat universalment acceptada, que el Neolític és una revolució social, econòmica i cultural, un progrés del ser humà de fa aproximadament dèu mil anys, fruit de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, li diré que està radicalment equivocat, i que la causa verdadera és una atra totalment diferent, que farà que se qüestione sobre tot l’idea de “Progrés” entés a la manera moderna.

Salutacions, amics lliurepensadors.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes

Leer Más

Dignitat i autoestima

Un any més tens en les teues mans un eixemplar del Dossier que en vespres del Dia Nacional Valencià publica Convenció Valencianista, una associació naixcuda en l’objectiu de traure a la llum els problemes que nos afecten com a poble, analisant-los des d’un punt de vista estrictament valencià per a, com diu la portada d’enguany, conrear el passat, construir el present i preparar el futur.

I, repassant l’últim any, veem cropped-logo_convencio1-e1429961749360.pngque no s’ha alvançat ni una miqueta en el sentit d’aumentar l’autoestima dels valencians ni tampoc en incrementar l’orgull de sentir-se part d’un poble en identitat pròpia i diferenciada des de fa segles. Per a mostra recordem breument alguns dels fets que han ajudat els últims 12 mesos a fomentar la despersonalisació i el desarraïlament dels valencians.

Per començar per lo més recent, fa poc el Consell ha tret a la llum el borrador del decret de plurillingüisme, el qual, si be en el seu contingut te aspectes positius, no elimina l’exenció del valencià per a zones castellaparlants, com si els qui allí residixen no foren valencians, ni trenca en la filosofia instaurada en l’administració de tractar el valencià com una llengua estrangera quan s’afirma que en acabar el Bachillerat s’obtindrà el certificat B1 d’anglés i el C1 de valencià, sense fer menció al castellà; o siga, posa el valencià al nivell de l’anglés, llengües secundaries les dos, considerant, per defecte, el castellà con a llengua materna de tots, raó per la que el seu coneiximent no requerix acreditació. Tot açò, unit al canvi de lèxic utilisat en el DOCV, que l’allunta encara més de l’utilisat pels valencians, no ajuda en res a l’estima dels ciutadans per la llengua pròpia.

Un atre fet important ocorregut en els últims mesos és l’anulació per part del Tribunal Constitucional de distintes figures pròpies recuperades algunes del nostre Dret Civil Foral: la Llei de règim econòmic matrimonial valencià, la Llei de custodia compartida, la Llei d’Unions de Fet o la Llei de contractes i unes atres relacions jurídiques agràries. Aixina per eixemple el Règim matrimonial valencià rescatat, a partir de la sentència tornarà a ser com el castellà, el de gananciales. Este fet resulta encara més greu perque en la justificació s’indica que no pot ser regulat per la lady-justice-has-turned-her-backGeneralitat degut a que no estava en vigor a l’aprovar-se la Constitució. És dir, se valida aixina el Decret de Nova Planta, que va ser el que derogà els Furs, castigant-nos de nou per ser l’única comunitat, entre les que conformaren la Corona d’Arago, a la que no se li va tornar el dret foral, com si que se feu en les atres a les que per tant se les deixa llegislar ara al respecte.

Per una atra banda, un any més continuem contribuint a l’Estat molt per damunt de les nostres possibilitats per culpa d’un sistema de finançament –que ya porta dos anys caducat– pel qual hem deixat d’ingressar des de 2002 més de 12.000 millons d’euros. I l’única cosa que se li ocorre al Consell és escudar-se darrere d’un front comú de partits, sindicats, patronals i societat civil que ho reclame, com si al govern central açò no li entrara per un oït i li ixquera per l’atre.

Pero tot açò no pareix ser prou per ad alguns valencians, dels quals un bon grapat se diuen valencianistes, que s’encaboten en posar per davant els interessos d’Espanya i la seua unitat als de Valéncia, acusant, per eixemple, al President de la Generalitat d’alta traïció per reunir-se en el president català a fi de reclamar junts el Corredor Mediterràneu, una infraestructura sistemàticament bloquejada pel govern central i vital per a l’economia valenciana.

A la fi, com es pot comprovar, un any més de passos arrere en el camí de la dignificació de la nostra terra en el concert de les nacions del mon.

El nostre propòsit no es només la denuncia o la crítica, és treballar per la dignificació valenciana, i en eixe camí voràs, si fas llectura del contingut d’este Dossier, dos proyectes que, a dia de hui, son ya una realitat. Si vols comprometre’t en una verdadera tasca valencianista, ¡t’esperem!

Editorial de Convencio
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2016

Leer Más

Femenina Valenciana

Imaginem, en temps preterits, una chicona, ya en la majoria d’edat, que viu en una familia tradicional en una epoca en la que ningu qüestionava l’autoritat dels pares. El sou que guanya treballant el dona integre al pare cada mes. Potser este li done una chicoteta paga fixa, pero, si vol alguna cosa mes, com fer-se un trage nou, o qualsevol atre gast extra, ha de demanar-li diners al pare, i ell, segons les circumstancies, li’ls donarà o no. Per una atra banda la chicona te germans que, per ser chics (les ninetes dels ulls dels pares, el futur del llinage) conseguixen sempre mes atencio. Alguns d’ells estan en l’universitat, o tenen treballs importants, per lo que necessiten estrenar trage cada cert temps per a no perjudicar la seua image i el seu futur, mentres la chicona se pot recosir el trage vell aguantant-lo un any darrere d’un atre; i els germans que no treballen o guanyen un sou baixet, tambe reben mes atencio, perque no arriben a final de mes i, al cap i al fi, la chicona es espavilada i s’apanya sempre en lo que te. La chica, educada en el masclisme, se sent en el fondo orgullosa de contribuir mes que ningu al sosteniment de la familia. I, encara que, de tant en tant, se queixe, en un cumplit -“No t’enfades chiqueta, que te poses molt lleja. Tu, que eres la mes bonica del mon. I la mes simpatica”- se conforma.

Davant d’esta situacio, una amiga, mes “progressista” que ella, li ompli el cap d’idees de dignitat i llibertat, insistint en que no hi ha dret ad esta sumissio i que ha de trencar eixa dinamica eixint d’eixa casa. Pero esta amiga, que presumix de feminista, no es capaç tampoc de superar el masclisme en el que ha segut educada, per lo que l’unica solucio que se li ocorre es que se busque un home per a casar-se, aixina se lliurarà de l’autoritat paterna. Li propon deixar de ser “filla de” per a passar a ser “esposa de”; substituir una sumissio per una atra.

Al poble valencià, en esta Espanya, tal i com l’han dissenyada, li toca el paper de chicona. El pare Estat se queda els nostres imposts i nos dona, sempre de mala gana, lo que ell considera oportu. En canvi unes atres autonomies mereixen sempre majors inversions, perque tenen mes caracter (son els chics) o perque mai arriben a final de mes (o perque son la nineta dels ulls del govern de tanda) i, al cap i a la fi, nosatres acabem ingeniant-nos-les per a eixir avant. I tenim tan assumit este rol femeni (el regionalismo bien entendido) que, encara que nos queixem, estem orgullossisims d’ofrenar debades les nostres glories a Espanya i de sacrificar-nos en benefici de la “unitat familiar”. I nos donem per pagats quan nos fan un cumplit alavant-nos el sol, les plages i este clima tan envejable, o el nostre caracter tan obert, que fa que sigam l’autonomia mes acollidora, a on els forasters s’integren mes facilment (perque en el fondo no necessiten integrar-se, som nosatres els qui nos amolem als de fora).anacreontica

I l’amiga del consell es, per supost, el catalanisme, que porta decades omplint el cap dels valencians en idees de dignitat i llibertat, i que, encara que se faça passar per valencianiste (“feministe”), lo unic que propon es que canviem d’amo. Trescents anys de provincianisacio han destruit l’autoestima d’este poble. Alguns busquen mil excuses per a justificar el ninguneig que nos arriba de Madrit, i uns atres, tan coents o mes que els anteriors, queixant-se d’eixe centralisme, tenen tan assumida la seua condicio provinciana que son incapaços de pensar mes solucio que substituir la sumissio a Madrit per la sumissio a Barcelona; un regionalisme per un atre.

Està clar que la solucio al problema de la subordinacio femenina passa necessariament per un increment de l’autoestima de les dones. Ser “filla de” o “esposa de” nomes son circumstancies -per mes que importants- en la seua vida, no la seua essencia, que es la de ser elles mateixa.

Està clar que la solucio als problemes de subordinacio provinciana dels valencians passa necessariament per l’increment de la seua autoestima. L’integracio en Espanya o les relacions en Catalunya han de partir de la base de que nosatres som essencialment valencians.

A mida que s’acosten les eleccions municipals i autonomiques de 2015 se posa mes de relleu esta polarisacio. Practicament tots els partits s’autocalifiquen de valencianistes, i tots demanen unir forces per a combatre una o atra de les subordinacions descrites. Aixina al valencianisme se li vol exigir que trie a quin regionalisme unir-se, i l’argument es sempre l’urgencia de fer front a l’atre. Pero deixar de formar part de la “familia” espanyola per a convertir-nos en un “païs” catala mes es tan absurt com continuar transigint en l’humiliacio permanent del restant d’Espanya a canvi d’evitar la catalanisacio.

El valencianisme autentic se n’ix d’eixa dicotomia, situant-se en un pla diferent, en el de la plena autoestima, des del que es impensable fer concessions a una sumissio per tal de combatre l’atra. Perque el valencianisme no se pot definir mai pel rebuig de lo que no som, sino per l’afirmacio rotunda de lo que som, valencians.

Josep Peiró i Bertomeu
Vicepresident del Rogle Constanti Llombart

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2014

Leer Más

Intempestives d’un anti-modern

1.- ¿I qué es una Intempestiva?

La publicació dels curts pensaments que nomení “Intempestives d’un nacionaliste valencià” tingueren lloc en la llista del Colectiu Fullana per a displaer dels meus companyons valencianistes de l’Universitat. Més avant me’ls publicà la revista Full volant, i definitivament, tornaren a publicar-se, en certes sugerències molt acertades de Josep Escuder, companyó de la Junta de Convenció Valencanista, en unes ilustracions que ell mateix preparà per a la web de la nostra associació.

Ara em demanen unes noves per a la web, i a pesar de que el temps és llimitat, ¿per qué no? ¿Acàs la creativitat no és la qualitat més important dels ser humans? I estime que ara hauria de tractar temes més universals, i aixina se m’ha segut acceptat, donant les gràcies de bestreta per l’oferiment de tal oportunitat.

I m’agradaria començar recordant qué és una Intempestiva. Si anem al Diccionari intempestivaGeneral de la RACV la trobem en la referència a “intempestiu, -iva, -us, -ives”: “(Del llatí intempestīvum, mat. sign.); adj. m. Inoportú, fòra de temps o d’hora.” Diríem puix que una Intempestiva és una frase, mensage, afirmació, etc., fòra de temps i/o inoportuna. I això vulllc fer en el llector: portar-lo fòra de temps i importunar-lo, axina com seguir fomentant el seu displaer, raïl essencial del pensament profunt. Per lo que si algun dels llectors vol una llectura agradable, pot buscar el seu plaer en les tecnologies modernes o en uns atres vents de ponent i/o llevant.

Recordaré per a tal fi lo que dia el compositor Franz Schubert: “no s’ha de resistir als convencionalismes socials, sinó que s’ha de lluitar activament contra ells”. D’ahí l’adjectiu que acompanya a estes Intempestives com “anti-modernes”. Perqué la modernitat és a totes llums un convencionalisme social a gran escala. És amiga llectora, l’animal de rabera fomentat i perpetuat. El ser benpensant fomentat i aüsat a l’alçària d’intelectual. En definitiva, una trivialisació de la vida i un desarmament de tota visió multiperspectivista i complexa de la mateixa. Una lluita contra tot ser independent i creatiu.

Això em fa pensar que en la següent Intempestiva els parlaré més de l’animal de rabera, o siga, de l’instint gregari i la seua relació en la modernitat.

Salutacions, amigues lliurepensadores.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes

Leer Más

¡Senyeres al Balco 2016!

CONCURS: Busquem nova image per a la campanya “SENYERES AL BALCO” 2016

Aprofitant la proximitat del 9 d’Octubre, Dia del Regne de Valencia, des de Convencio Valencianista, en la participacio del Rogle Constanti Llombart, llancem un any mes la campanya “Senyeres al balco”. En ella volem animar a tots els valencians i valencianes a que engalanen els balcons de les seues cases, en tan valencianissima data, en la Real Senyera.
Com ya es feu en l’edicio anterior l’image principal de la campanya desigem que siga triada entre tots els nostres amics i amigues de facebook per mig d’un concurs fotografic.
senyeres-nacional
¿CÓM PARTICIPAR?

Tots els interessats en participar en el concurs haureu d’enviar-nos, via mensage directe a la direccio de facebook Convencio Valencianista la fotografia d’un balco, finestra o d’algun atre element de la frontera d’un domicili, engalanat en la Real Senyera. El dia 1 d’octubre, la fotografia que mes “m’agrada” haja obtingut, sera la seleccionada com a image principal de la campanya “Senyeres al balco” de 2016. Ademes, el guanyador del concurs obtindrà un lot de llibres en llengua valenciana.
Entre tots els participants del concurs es sortejarà una subscripcio gratuïta anual al bolleti ROGLE, que edita mensualment el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana, que rebra en el seu domicili per correu ordinari.

IMPORTANT

Les fotografies deuran ser ORIGINALS i propietat dels seus respectius autors. Convencio Valencianista i el Rogle Constanti Llombart es reserven el dret de cancelar la participacio d’aquelles fotografies que incomplixquen els drets de copyright.

Leer Más

Quan la descalificacio es l’unic argument

Casualment dies arrere, buscant informacio sobre Francesc de Vinatea, caigue en les meues mans, i fiu llectura d’ell, un articul titulat “Entre l’erudició històrica i el pamflet polític: la figura de Francesc de Vinatea en la societat valenciana”, escrit en el tipic seudovalencià “cientific”, que venia a resumir cóm s’ha abordat la figura de Vinatea en l’historiografia valenciana. Puix be, a excepcio d’una afirmacio acunyada per l’autor en la nota 29, la qual se llimita a relatar, sense calificar, i que diu “Vinatea era el defensor dels drets del príncep hereu català contra l’expansionisme de Castella” (revista Lluita, 175, 1993), totes les demes aproximacions ad esta figura fetes per valencians, historiadors o no, son, per a l’autor, pamfletaries, mitiques, exacerbadament regionalistes i un llarc etc.

Per supost que en cada epoca, siga la romantica, siga la postromantica, la dominada per l’historiografia materialista o la de l’epoca franquista, etc., cadascu ha volgut vore en Vinatea a l’heroe, al defensor d’uns drets, a l’abanderat contra el feudalisme o al lluitador contra l’expansionisme castella. Provablemente Vinatea fon tot aixo o, com molts atres diuen, un defensor de la llei, del dret arreplegat en els Furs de Valencia, que eren el codic de governabilitat vigent en el Regne de Valencia, de manera que el fet d’atentar contra la seua integritat territorial era clarament un contrafur.

No anem a relatar el fet de Vinatea, ni tampoc a explicitar el moment concret en que es va produir; ya n’hi ha d’interpretadors de l’historia que qüestionen tot aço i mes, la qual cosa no es negativa en si, si realment les seues investigacions ajuden a un millor coneiximent dels fets i de la seua cronologica. Si, i seguint en l’articul referit, relatarém el “cientifisme” de l’autor de l’articul quan els seus arguments son la calificacio, generalment despectiva, de cadascu dels valencians que han escrit sobre Francesc de Vinatea, fins als any 90 del passat segle en que “l’equanimitat” d’aquells que descriuen a Vinatea com a “defensor dels drets del príncep hereu català”, pareix que el convenç mes i ya no mereixen ser ni despreciats ni descalificats. Aixina:

Vicent Boix, que es el millor parat, es “productor historiografic romantic”. En el mateix grup estarien Francisco Dánvila, que publica un “opuscle divulgatiu”, Joan B. Perales o al mateix Constanti Llombart. Clar que lo de romantic no es una calificacio massa positiva en el context en que s’utilisa.

En el postromanticisme situa a Josep Martínez Aloy, descrit simplement com a “polític conservador”, obviant que fon llicenciat en Dret i historiador, i a Emili Lluch Arnal, que encara que li reconeix el ser mestre i arqueolec, lo que li interessa destacar es que la seua visio s’ajusta al regionalisme, sent ademes “conservador” i “confessional”, i en certa visio “tremendista”.

De Josep Maria Bayarri, destaquen les descalificacions intencionades, “un pintoresc personatge vinculat a cercles literaris i sindicalistes catòlics”, com si aço ultim fora denigrant o peyoratiu, obiant que fon professor en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i membre de la Real Academia de Sant Carles, catedratic, escultor, poeta, editor…, i gojar de molts atres merits.

D’Antoni Igual i Ubeda, nos diu valent-se d’una cita, “amb un passat ‘catalanista’”… evolucionarà cap a postures d’un regionalisme catalanofòb”; clar, quan deixà d’alabar i treballar per a la causa imperialista segurament deixà de ser valit per a la “ciencia” o, lo que es lo mateix, deixà de ser valedor del dogma.

L’atre que tracta el tema es Salvador Carreres Zacarés, a qui califica d’erudit, obviant que era llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, doctor i academic. Els seus estudis, a pesar de fer-los en major rigor historic, no escapen a un “rerafons ideològic”. Que curios parlar de caracter ideologic quan l’escrit al que estem fent alusio destila ideologia pels quatre costats.

Francesc Almela i Vives, un atre “erudit” –que no cientific ¿?–, a pesar de la seua llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Historia, i de ser croniste, membre de distintes academies, entre elles de la de l’Historia o de la Hispanic Society of America. ¡Clar! ¿Cóm calificar a qui denuncia la doctrina pancatalana en arguments historics, sociologics i tambe llingüistics?

Ya en els anys 70 del passat segle li toca la tanda a José Ombuena, el qual per cert no tracta la figura de Vinatea, pero li va be certa alusio per a referir-se a Ombuena com el qui es paradigma de la tergiversacio historica i llingüistica; i es que, obviament, apartar-se de les tesis fusterianes o rebatre-les mereix “l’excomunio”: “La polèmica es dirigia cap als orígens del país, on la intenció fonamental era minimitzar l’aportació catalana al naixement del regne de València”. Evidentment, hi ha qui es pot dedicar a minimisar en arguments i proves, mentres que uns atres es dediquen a maximisar sense mes, i aixina parlen sistematicament de la participacio de “catalans” en la reconquista, com si en 1238 foren els “catalans” un poble, una unitat nacional, politica i juridica.

El rigor cientific s’extrema quan llegim: “A partir dels anys vuitanta, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions locals i autonòmiques, i la renovació de la Universitat de València des de plantejaments progressistes, les actituds intransigents del regionalisme conservador es van reforçar amb nombrosos opuscles i llibres de caràcter pamfletari que pretenen oferir la ‘veritable’ historia valenciana”.

¡Aço es “cientifisme” pur! Ni la dreta ni els no inquisicioprogressistes poden ser cientifics. I es que, ¡per supost!, apartar-se del “dogma negacioniste” que s’instalà en algunes facultats de l’Universitat valenciana es una caguila per a qualsevol investigador que ho faça. Resulta absurt voler reduir l’historia de Valencia al segle XIII, tant com les sentencies que el catalanisme expansionaste, fent tot un alardo de “cientifisme”, escampa per tot arreu i de les quals els seus servidors aci ni qüestionen ni critiquen. ¿Acas no resulta grotesc donar credit a paraules com “no ha estat fins a l’inici dels anys noranta –tret d’algun precedent aïllat– que el mite de Vinatea s’ha presentat com una gesta valencianista contra els abusos d’un rei català”? ¿Un rei català?

A pesar de l’opinio de l’autor de l’articul que tambe posa en dubte la calitat artistica del monument a Vinatea que s’eleva en la plaça mes important del Cap i Casal, no hi ha dubte que “el regionalisme” feu justicia a un figura historica que eixerci de valencià, que reclamà justicia en nom del poble valencià, que en la seua actuacio, conscientment o inconscientment, posà fre a l’expansionisme castella, pero i sobre tot consegui mantindre l’integritat territorial del Regne de Valencia i es feu valdre la llei garant de la convivencia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

 

Leer Más

Un poble lluntà, una infancia feliç

Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d’epoques en les que jugar i arribar a casa a l’hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d’este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l’Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d’una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l’incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.

Pero el Mon hui s’ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d’Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo… Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat…? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l’hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d’operacions des d’a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau…? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d’amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s’alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d’aquells temps.

Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l’Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d’ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la caraIMAG0288 de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama… tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor…. Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d’Elena o les ordens de Viky… pero m’ho guarde, no vos ho vullc contar hui… Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.

Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d’acampada a l’Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l’atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l’ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s’omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren… Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons…

Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio

Leer Más

Una d’academies

Des de principis d’any estem assitint a una posada en escena en la qual la RACV pareix que ha “suplicat” mantindre contactes i establir relacions en la AVL. Ni la demanda sería motiu de parar-se a pensar per qué, ni tampoc ho sería el document que firmaren els dos maxims responsables d’estes entitas el passat mes de maig, si d’una voluntat d’establir relacions entre institucions homonimes, sense mes, se tractara. Tot resultaria normal. Pero no, no ho es quan es ben sabut que antagonismes derivats de  plantejaments llingüistics i culturals divergents les contraponen. Resulta puix com a minim sospitos que es pretenga construir tot un establishment sense mes raons.

Les conseqüencies immediates en la RACV, institucio que nos pilla mes proxima –puix es (per ara) l’entitat referent de l’autoctonisme cultural i, per supost, idiomatic–, no s’han fet d’esperar. Darrere d’un escandal se n’ha produit un atre, els quals, intencionadament i maliciosament, ha sabut aprofitar la prensa provinciana i partidista que fruim.

El nostre posicionament com a organisacio en ben conegut i, sino, no hi ha mes que llegir Consens per al futur. No creem en els iluminats, menys encara en qui posa la ciencia –o lo que ells consideren ciencia– al servici de l’ideologia i no de la veritat; i d’aixo, en l’ent normativisador reconegut estatutariament, en saben molt.

Cada dia resulta mes difícil parlar de que els valencians som valencians i prou. Les dos inercies inoculades en la nostra societat (la procastellanista i la procatalanista) estan desfent-la; actualmente, gran part d’ella ya està buida de sentiment identitari, i una atra gran part ya camina en el pas canviat, gracies a la labor d’institucions com la AVL, les dedicades a la docencia i les que preparen als docents.

A pesar de tot aixo, si als qui nos conformem i nos enorgullim de la nostra unica condicio nacional –la valenciana–, pareix que nos conceben com a una minoria –massa voltes– convulsa, res nos tenen que envejar els qui es situen en el negacionisme valencià, els quals no tenen mes objectiu en la seua vida que fer-nos catalans i fer-ho tot catala. Estos, els que son d’aci, colaboracionistes dels anexionistes, tambe tenen les seues gresques internes i sobretot, i hui per hui, seguixen contant en un ample rebuig social, el que oferix una ciutadania que no enten cóm es pot ser una cosa i una atra alhora sense traïcionar passat i present.Fedrico Ninot

Sería bo que la RACV no li fera el joc a la AVL, per molt entitat oficial que siga, perque lo que ara es, en un futur pot no ser-ho; pero sobretot perque la RACV, a pesar del maltracte que sofrix des d’uns atres ambits academics i cientifics, i des dels mijos de comunicacio, encara conta en un respecte social puix du cent anys treballant altruistament al servici de la societat valenciana i conta en una base social que la recolza, cosa que, en proyectes encontrats com el que nos ocupa, ara pot perdre.

Si eix acostament es per a silenciar o variar els seus postulats, millor que no es produixca, i si es per a fer-li propaganda a una AVL aïllada, –les normes i recomanacions de la qual son menyspreades o contestades per la propia Administracio de la que forma part, per les universitats radicades en territori valencià, per elements de la Junta Qualificadora i pels comissaris politics que ocupen carrecs de traductors en els organismes oficials–, millor que tampoc.

Quan el proces absorcioniste ya casi ni causa reaccio en la societat que està sent diluida i despersonalisada, es essencial l’unio entre la resistencia, siga esta mes o menys numerosa. Preferible, en quasevol cas, que s’utilisen totes les energies per a preparar mes i millor intelectualment als qui la conformen, ad aço hauria de dedicar-se la RACV, aço deuria ser el seu primer i principal objectiu.

Juli Moreno
Historiador i Academic de la RACV

Leer Más