El triumf del meninfots

Quan estudiava a Roitman, Hinkelammert, Anthoni Cohen, Marx… alla pels principis de l’actual sigle, el meu interior no deixava de fer-se preguntes notories, pero, sobre tot, de buscar respostes posibles en la nostra societat. Lo pijor, d’eixa experiencia passaria a ser quan, dins de dit estudi vaig descobrir com la ciencia era utilisada en contra de l’home. L’inteligencia en contra del pensament.

Recorde com, des d’altaveus invisibles i des dels mijos de comunicacio imperants, els mensages cap a la societat valenciana anaven destruint el continent, per a poder molejar a l’antoix el contingut. Naixia el meninfotisme impost i es desfigurava l’identitat preestablida, en favor d’una identitat plastica i liquada, una identitat desarticulada en les formes de pensar i que desalentava tota conciencia critica. ¿Qué anavem a ser els valencians quan tot passara?

La veritat, han passat molts anys, les panderetes han segut substituïdes pel Reggaeton i els pensaments colectius han passat a moure’s per desijos i interessos particulars a on la rao, clarament manipulada, impedix ficar en practica nous metodos, i a on les conciencies, cada volta mes instrumentalisades es neguen a acceptar unes atres realitats a part de les que propon el sistema. L’individualisme guanya al colectivisme i es carix d’un projecte de transformacio social que no passe pel tamis mediatic de la prensa. Tot està controlat i enmig de tot, el personalisme lluita contra el meninfotisme en un allau critic i destructiu que mos fa caure en un pou sense fondo.

Pero dins d’este cisma huma, naix una nova especie a la que ningu havia tingut mai en conte, naix el poder dels irrelevants.

En una societat a on els personalistes hipnotisen a les masses i a on els meninfots es dediquen als seus quefers deixant que uns atres decidixquen pel seu futur, un grup de persones irrellevants torna a tindre veu. Eixe grup d’irrellevants torna a eixir al carrer a dir prou, a defendre els interessos de tots i a deixar de costat als personalistes, als falsos profetes i als qui, des de fa molt de temps, havien conseguit arraconar-los com a rabera en una paridera de montanya, llunt de l’aigua fresca, pasturant entre la pols, les angilagues i les boges. I es que la defensa de lo just els ha dut a viure casi en el desterro, a dependre de la decisio dels demes i a guanyar-se una fama tant falsa i desacreditadora com ho podria ser qui els ha dut fins ad eixa situacio.

Pero tot no es mou per impulsos i, com ve explicava Aldous Huxley, encara que el remordiment cronic per no haver escoltat atres veus es un sentiment sumament indesijable, revolcar-se en el fanc no es la millor manera de netejar-se.

Per aixo, eixercint una influencia privativa i de forma indirecta, este nou moviment trenca el seu silenci, i activant-se com mai ix al carrer, seent conscient que es el moment de donar, en veu alta, la seua opinio, de deixar de ser moneda de canvi. Es el moment d’unir a tots els irrellevants en un mateix conjunt que, eixint des dels diferents partits i associacions valencianistes, recuperen el meninfotisme, nomes, per a que no els importe el color o l’orientacio dels qui compartixen pancarta en ells, pero renoven el pensament critic, deixant a banda lo que no son per a demanar que els respecten per lo que son i, mentres tant, deixar de costat el personalisme per a potenciar el conjunt i arraconar els enfrontaments per a exigir justicia i llibertat.

Cert es que els que no han estat mai rodejats de persones tan plenes o els que nomes les han utilisat en benefici propi no ho entenguen mai. Pero ser palleter no es compra, es un merit pel qual es creu i es treballa, com ser un obrer, un llaurador o, inclus una netejadora. I es que per chicoteta que parega una persona, mos sorprendria lo grans que pot arribar a ser quan desenrolla el seu potencial i, de la mateixa manera que una idea naix desvalguda i va creixent i fent-se realitat al pas que es va creent en ella i es van dedicant recursos i temps, moltes persones irrellevants juntes poden arribar a moure el Mon.

Aixina es que ya es hora de plantejar-mos i molt en serio, una cosa que fa anys vinc sentit del meu amic Joan Sancho: “Si el valencianisme no es decidix a parlar per ell mateix, uns atres ho faran per mosatros i, en acabant, ho llamentarém”.

¿Canviem el Mon?

Jose Escuder.
Membre de la junta de Convencio Valencianista

Publicat el 10 de novembre de 2017 en esradio

Leer Más

Quan la descalificacio es l’unic argument

Casualment dies arrere, buscant informacio sobre Francesc de Vinatea, caigue en les meues mans, i fiu llectura d’ell, un articul titulat “Entre l’erudició històrica i el pamflet polític: la figura de Francesc de Vinatea en la societat valenciana”, escrit en el tipic seudovalencià “cientific”, que venia a resumir cóm s’ha abordat la figura de Vinatea en l’historiografia valenciana. Puix be, a excepcio d’una afirmacio acunyada per l’autor en la nota 29, la qual se llimita a relatar, sense calificar, i que diu “Vinatea era el defensor dels drets del príncep hereu català contra l’expansionisme de Castella” (revista Lluita, 175, 1993), totes les demes aproximacions ad esta figura fetes per valencians, historiadors o no, son, per a l’autor, pamfletaries, mitiques, exacerbadament regionalistes i un llarc etc.

Per supost que en cada epoca, siga la romantica, siga la postromantica, la dominada per l’historiografia materialista o la de l’epoca franquista, etc., cadascu ha volgut vore en Vinatea a l’heroe, al defensor d’uns drets, a l’abanderat contra el feudalisme o al lluitador contra l’expansionisme castella. Provablemente Vinatea fon tot aixo o, com molts atres diuen, un defensor de la llei, del dret arreplegat en els Furs de Valencia, que eren el codic de governabilitat vigent en el Regne de Valencia, de manera que el fet d’atentar contra la seua integritat territorial era clarament un contrafur.

No anem a relatar el fet de Vinatea, ni tampoc a explicitar el moment concret en que es va produir; ya n’hi ha d’interpretadors de l’historia que qüestionen tot aço i mes, la qual cosa no es negativa en si, si realment les seues investigacions ajuden a un millor coneiximent dels fets i de la seua cronologica. Si, i seguint en l’articul referit, relatarém el “cientifisme” de l’autor de l’articul quan els seus arguments son la calificacio, generalment despectiva, de cadascu dels valencians que han escrit sobre Francesc de Vinatea, fins als any 90 del passat segle en que “l’equanimitat” d’aquells que descriuen a Vinatea com a “defensor dels drets del príncep hereu català”, pareix que el convenç mes i ya no mereixen ser ni despreciats ni descalificats. Aixina:

Vicent Boix, que es el millor parat, es “productor historiografic romantic”. En el mateix grup estarien Francisco Dánvila, que publica un “opuscle divulgatiu”, Joan B. Perales o al mateix Constanti Llombart. Clar que lo de romantic no es una calificacio massa positiva en el context en que s’utilisa.

En el postromanticisme situa a Josep Martínez Aloy, descrit simplement com a “polític conservador”, obviant que fon llicenciat en Dret i historiador, i a Emili Lluch Arnal, que encara que li reconeix el ser mestre i arqueolec, lo que li interessa destacar es que la seua visio s’ajusta al regionalisme, sent ademes “conservador” i “confessional”, i en certa visio “tremendista”.

De Josep Maria Bayarri, destaquen les descalificacions intencionades, “un pintoresc personatge vinculat a cercles literaris i sindicalistes catòlics”, com si aço ultim fora denigrant o peyoratiu, obiant que fon professor en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i membre de la Real Academia de Sant Carles, catedratic, escultor, poeta, editor…, i gojar de molts atres merits.

D’Antoni Igual i Ubeda, nos diu valent-se d’una cita, “amb un passat ‘catalanista’”… evolucionarà cap a postures d’un regionalisme catalanofòb”; clar, quan deixà d’alabar i treballar per a la causa imperialista segurament deixà de ser valit per a la “ciencia” o, lo que es lo mateix, deixà de ser valedor del dogma.

L’atre que tracta el tema es Salvador Carreres Zacarés, a qui califica d’erudit, obviant que era llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, doctor i academic. Els seus estudis, a pesar de fer-los en major rigor historic, no escapen a un “rerafons ideològic”. Que curios parlar de caracter ideologic quan l’escrit al que estem fent alusio destila ideologia pels quatre costats.

Francesc Almela i Vives, un atre “erudit” –que no cientific ¿?–, a pesar de la seua llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Historia, i de ser croniste, membre de distintes academies, entre elles de la de l’Historia o de la Hispanic Society of America. ¡Clar! ¿Cóm calificar a qui denuncia la doctrina pancatalana en arguments historics, sociologics i tambe llingüistics?

Ya en els anys 70 del passat segle li toca la tanda a José Ombuena, el qual per cert no tracta la figura de Vinatea, pero li va be certa alusio per a referir-se a Ombuena com el qui es paradigma de la tergiversacio historica i llingüistica; i es que, obviament, apartar-se de les tesis fusterianes o rebatre-les mereix “l’excomunio”: “La polèmica es dirigia cap als orígens del país, on la intenció fonamental era minimitzar l’aportació catalana al naixement del regne de València”. Evidentment, hi ha qui es pot dedicar a minimisar en arguments i proves, mentres que uns atres es dediquen a maximisar sense mes, i aixina parlen sistematicament de la participacio de “catalans” en la reconquista, com si en 1238 foren els “catalans” un poble, una unitat nacional, politica i juridica.

El rigor cientific s’extrema quan llegim: “A partir dels anys vuitanta, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions locals i autonòmiques, i la renovació de la Universitat de València des de plantejaments progressistes, les actituds intransigents del regionalisme conservador es van reforçar amb nombrosos opuscles i llibres de caràcter pamfletari que pretenen oferir la ‘veritable’ historia valenciana”.

¡Aço es “cientifisme” pur! Ni la dreta ni els no inquisicioprogressistes poden ser cientifics. I es que, ¡per supost!, apartar-se del “dogma negacioniste” que s’instalà en algunes facultats de l’Universitat valenciana es una caguila per a qualsevol investigador que ho faça. Resulta absurt voler reduir l’historia de Valencia al segle XIII, tant com les sentencies que el catalanisme expansionaste, fent tot un alardo de “cientifisme”, escampa per tot arreu i de les quals els seus servidors aci ni qüestionen ni critiquen. ¿Acas no resulta grotesc donar credit a paraules com “no ha estat fins a l’inici dels anys noranta –tret d’algun precedent aïllat– que el mite de Vinatea s’ha presentat com una gesta valencianista contra els abusos d’un rei català”? ¿Un rei català?

A pesar de l’opinio de l’autor de l’articul que tambe posa en dubte la calitat artistica del monument a Vinatea que s’eleva en la plaça mes important del Cap i Casal, no hi ha dubte que “el regionalisme” feu justicia a un figura historica que eixerci de valencià, que reclamà justicia en nom del poble valencià, que en la seua actuacio, conscientment o inconscientment, posà fre a l’expansionisme castella, pero i sobre tot consegui mantindre l’integritat territorial del Regne de Valencia i es feu valdre la llei garant de la convivencia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

 

Leer Más

Un poble lluntà, una infancia feliç

Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d’epoques en les que jugar i arribar a casa a l’hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d’este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l’Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d’una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l’incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.

Pero el Mon hui s’ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d’Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo… Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat…? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l’hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d’operacions des d’a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau…? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d’amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s’alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d’aquells temps.

Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l’Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d’ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la caraIMAG0288 de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama… tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor…. Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d’Elena o les ordens de Viky… pero m’ho guarde, no vos ho vullc contar hui… Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.

Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d’acampada a l’Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l’atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l’ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s’omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren… Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons…

Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio

Leer Más

El 29 de juny, una data per a reafermar la nostra singularitat

El 29 de juny de 1707 el borbo Felip V (IV de Valencia) firmava en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret d’abolicio dels Furs de Valencia i Arago. Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes.

El malcorament personal del nou rei i l’ensanyament dels funcionaris castellans del nou orde desatengueren repetidamente les reclamacions que de manera especial des del Consell de la Ciutat -Cap i Casal- i de les que realisaren molts dels seus jurats se li feren arribar per a que restituira les institucions i el dret foral. No els valgue a molts d’ells que, ademes de la seua representativitat social i civica, foren declarats partidaris borbonics, perque no oblidem que de valencians partidaris del borbo n’hi hagueren. Foren desoïts i menyspreats, inclus algun plec d’agravis que se li envià al monarca fon malintencionadament extraviat per a que no se poguera arribar ni tan sols el plantejar la possibilitat de revocar l’afront que havia causat a tot un poble en el que tambe gojava de partidaris.

Mai se restitui lo que l’autoritarisme borbonic arrebatà als valencians, perque seguramente mai se perdonà la resistencia a la causa absolutista que oferiren viles i ciutats com Xativa, o l’existencia de figures que descollaren encapçalant el bandol partidari de l’austriac Archiduc Carles, com ara el general Basset que, ademes de posar-se al front dels maulets en el Regne de Valencia, defengue i participà en la direccio de l’ultima resistencia que trobà el borbo en el païs catala, concretament organisant la defensa de la capital comtal Barcelona. L’aplicacio de la maxima “por justo derecho de conquista” i la prohibicio de la llengua propia, la valenciana, en l’administracio i justicia, inclus en l’administracio eclesiastica, marcaren el futur de la despersonalisacio regnicola i la progressiva castellanisacio de la societat valenciana.

Cada 29 de juny deuriem de recordar aquella fatidica data de 1707, pero hauriem de detindre’s i tindre ben presents a tants valencians que, des del primer minut d’aquell historic moment, reclamaren i demandaren que es suprimira el Decret de Nova Planta, i es queixaren de que els castellans anaren ocuparant tots els llocs de responsabilitat, de l’administracio i de la justicia en el Regne de Valencia. Indigancio que raonaren davant la concepcio que s’imponia de l’Espanya una, en la que si be en Valencia regne podien els castellans ostentar carrecs, no de la mateixa manera els valencians podien ostentar-los en unas  atres llocs i en els ambits descrits fora del Regne de Valencia.

Aquells mals, que no arranquen especialment en la batalla d’Almansa, han conduit a la falta d’una societat cohesionada, pero sobre tot a la falta d’una societat valenciana, puix actualment no es que siga excessivament millor el reconeiximent de la condico valenciana. La nostra consciencia identitaria està mermada -ha segut conculcada- i aço fa que colectivament sigam capaços de seguir a qualsevol “flautiste” que interprete una melodia mes o menys “bensonant”, encara que cap dels seus acorts sone a musica valenciana.

Des de llavors, des d’aquell 1707, el govern de l’Estat nos ha vist com un rebost ben ple del qual tirar ma quan conve, com una societat facilment manipulable, i es que quan els principis es diluixen es possible que uns atres principis vinguen a substituir-los, i per tant a substituir l’autenticitat que nos feya valencians.

La llança que trenquem hui es pels qui lluiten per a recuperar lo que un borbo nos arrebatà. Arrepleguem el testic d’aquells homens que veren conculacats els seus drets, el seu modo d’afrontar la vida i exigim respecte, i fem-ho en autoriat i fermea.

Per a ilustrar este escrit es recorre a tres fragments de l’acort que jurats i sindics prengueren el 25 de juliol de 1707, en la Casa de la Ciutat, demanant la revocacio del decret d’abolicio dels Furs.

Acorts jurats 25juliol1707

Die XXV mensis july anno a Nativitate Domini MDCCVII

Los Señors Jurats Racional, y Sindich Isidoro Costa, ajustats en la sala Daurada.

Attés que havent tengut notícia, se hauria expedit un Real Decret de Sa Magestat en lo qual manava abolir y derogar sanserament tots los furs Privilegis; Pragmàtiques i Costums fins huy observats en la present Ciutat y Regne y el de Aragó, subjectant estos a les lleys de Castella, a la pràctica y forma de govern que en les ciutat i tribunals de dit Regne…

Acorts jurats 25juliol1707(2)

…perqué en açò se ha de observar la pràctica y estil que fins huy sa hagut en consecuència de les concòrdies ajustades a la Sede Apostólica motivant dit decret la condició que hu dels principals atributs de la soberania es la imposición y derogació de lleys y així havent perdut els dits Regnes de Valencia, y Aragó les que tenia Sa Magestad usar del referit atributo reduhint tota España a la uniformitat de unes mateixes leys, manaren convocar difreents persones, constituhides en dignitat de bo y sa entiniment que son …

Acorts jurats 25juliol1707(3)… que de la Real Clemència de Sa Magnificència dels Magnifichs Cathòlics, la concessió de dits furs y Privilegis no han coperat en cos que els fes indignes de esta gràcia, y que se imploràs la Real Clemència de Sa Magestat pregantli la revocacio de dit decret pera el qual afecte escusant tots los gastos posibles se embiàs persona a la Vila de Madrid…

Els valencians mai renunciaren a recuperar el seu dret a l’autogovern, ni en els primers moments de la fatidica data del 29 de juny. Tambe ara deuriem, a pesar de les diferencies, trobar, com aquells homens que nos precediren, la via per a junts reclamar una millor consideracio per part d’este Estat que nos margina en finançacio i autogovern.

Juli Moreno
Historiador

Leer Más

Normalisant senyals, senyalisant normal

Portem uns dies assistint a un debat, com és habitual quan es tracta de les rets, molt acalorat i polèmic, pero al mateix temps, quan u investiga un poquet, molt interessat i artificial de bestreta. Estic parlant de la campanya “polarisada” entre els que aposten per la valencianisació de la rotulació i els que s’escaroten i posen ridícules excuses per a defendre la llengua de l’imperi.

Com m’agrada fer sempre que escric un artícul, mai ho faig quan la polèmica està en el punt àlgit del seu cicle. I ho faig aixina perque no tinc elements de juí i normalment sempre em falta context.

El punt d’inflexió pareix ser l’enfrontament entre el Delegat de Govern espanyol i l’Ajuntament de Valéncia Ciutat, puix segons afirma el primer, Moragues, el consistori valencià incomplix la llei de trànsit, D’això informà “Levante-EMV” per eixemple el dia 1 de juny. Per l’atra banda s’alega la normativa en matèria llingüística de l’idioma valencià. La qüestió no és llegal, com casi sempre que afecta a interessos valencians, la qüestió és de sensibilitat. Si algú ha estat treballant o de turisme en Catalunya o en Euskadi, haurà vist en certa enveja com els ròtuls (pràcticament tots) estan en els seus respectius idiomes. Els arguments en un estat de dret, deurien poder estendre’s a totes les autonomies, en este cas en una llengua co-oficial en el castellà, terme este que el Govern pareix no entendre.

Aplaudixc que es tinga l’iniciativa de desenrollar d’una vegada l’us social del valencià a tots els nivells. No puc entrar en est artícul – per falta d’espai – en el model llingüístic amprat, pero sí en alguna qüestió que em pareix important, lo fàcil que és manipular, i més quan és de forma continuada obviant els interessos dels valencians. Posem un eixemple:

Hem tingut accés a este vídeo pujat a la ret social youtube, per l’usuari Ca Nyot

Ràpidament s’ha fet viral en les rets. Els sentiments dels valencians del carrer, dona igual la normativa que utilises, és d’oix i indignació. És descobrix a una periodista valencià-parlant, “prestant-se” a fer una manipulació per a un informatiu de Antena 3. Be, fins ací, lo normal, li donem a m’agrada, m’enfade, o les diferents opcions que nos oferix actualment facebook. O retuitegem ofesos.

La publicació online “Valencianisme.com” es fa resò de l’assunt a data 8 de juny http://valencianisme.click/index.php/2016/06/08/lofensiva-conservadora-contra-lus-del-valencia/

Senyalant i destapant a la periodista, Laura Herreras, de la qual fa un captura de pantalla del seu twit “disculpant-se”.

Pose ací el contingut del seu twit, perque a mi no em sona a disculpa, més be a queixa:

És tracta d’una mala utilizació que sols vol crear polèmica. És un tall de veu d’uns segons. S’està fent notícia d’algo que no ho és.Laura Herreras en twiter

Llavors, u pensa que a banda del tractament irrespetuós i clarament tendenciós que s’ha tingut des d’una cadena de televisió estatal, pot existir encara una doble manipulació i et canvies les ulleres i mires des d’un atre àngul.

Pensant que ha pogut succeir, busque en el meu terminal telefònic una foto que fiu en un punt pròxim i em done conte d’una cosa 

Si parem atenció a la primera senyal que apareix en el vídeo capturat pel “youtuber” Ca Nyot, correspon al principi de l’avinguda de Maria Cristina de Valéncia Ciutat. Esta senyal, no pot estar ni en valencià, ni en castellà, obedix a una Convenció firmada en Viena pels països europeus en 1968. Clarament es veu una senyal de prohibida la circulació a excepció de vehículs inventats en Valéncia que desconeixen els turistes, com són els “Taxis”, o una “P” molt gran que en valencià significa “parquing”. 20160530_160347

No obstant, si comparem l’image del vídeo i la comparem en l’image de la foto que exponem ací, nos pot portar a pensar que les declaracions d’esta persona entrevistada, coincidixquen en les meues particulars (yo de moment ya li he fet la pregunta per twiter) és a dir: l’atre dia passejava per dita zona, i yo també em fea preguntes, ¿puc passar per ací? ¿açò serà un carril bici, o un carril bus? ¿em chafarà algú? ¿Hi haurà alguna senyal que advertixca als conductors abans d’arribar a un assucac? I totes estes preguntes no me les fea per estar els ròtuls en valencià. No considere que siga un problema de comprensió llectora en cap idioma.

Me fea estes preguntes per l’incomprensible reordenació del mobiliari urbà, que fa que no te trobes segur, entre unes barreres artificials com són les jardineres jagants que separen virtualment al peató dels vehículs, pero que nos embolica molt perque el nostre cervell, continua veent asfalt en les dos vies, eixa és i no una atra, la matèria de la polèmica al meu juí.

Albert Clemente
Criminòlec i Mediador penal i familiar

Leer Más

1264, un gran pas per a la Llengua Valenciana

A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:

Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Atagonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et Dominus Montispesulani… Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio (Datum apud Calataiubium, pride nonas iunij anno Domini MCCLXiiij). Privilegi-1264_2

En este document Jaume I estatui que cap juriste, llegiste, ni advocat actue en la cort de la ciutat de Valencia ni en cap atre tribunal del Regne, excepte en les apelacions que es dirigixquen al propi monarca, usant el llati… Els justicies deuran registrar en un llibre propi i en romanç lo expost per les parts litigants, els autos i les sentencies; i que qualsevol dubte siga resolt segons el coneiximent del justicia i dels prohoms, excloent en la solucio qualsevol referencia al dret canonic i civil o a qualsevol atra forma o text llegal.

Sí, al poc d’haver ordenat la traslacio dels Furs a romanç valencià (1261), Jaume I concedix este privilegi per que esta llengua, la que es de supondre millor entenien i usaven tots els valencians, fora la que s’utilisara en els juïns i fora en la que es dictaren les sentencies. Indubtablement era esta la millor manera per a que el poble pla comprenguera lo que es dilucidava en estes instancies quan algun dels seus membres era l’afectat.

Segles han transcorregut des d’aquell privilegi, i en esta societat moderna en la que vivim pareix que en determinats camps/arees i situacions hem involucionat. Hui es precisament la justicia, junt en la sanitat, pero especialment aquella, dos de les arees en les que voler fer us del dret a expressar-se en llengua valenciana, o rebre resposta en ella, pot ser motiu d’una dilacio en un proces, o d’una falta d’enteniment en qui ha de diagnosticar. Com que tant en un cas com en l’atre, salut i justicia, estan molt per davant d’uns atres interessos, resulta ventajos per a qui com a professional no li mereix consideracio entendre al demandant, al demandat o be al pacient en una atra llengua que no siga la castellana.

Resulta cert que s’ha alvançat en molts drets, pero els mes basics, els connaturals, com pot ser el de poder expressar-se en llengua propia, reconegut constitucionalment, arriba a trobar-se en tantes traves que, davant una necessitat immediata, resulta mes facil i comodo renunciar ad eixe dret, el de ser ates en la propia llengua, que haver de posar-se a pleitejar per conseguir-ho.

Front a lo facil, nos ha de moure el deure, el dret i la dignitat a que el nostre idioma, la llengua valenciana, no siga bandejat per qualsevol professional o carrec de l’Administracio. Es cert que les llengües son vehiculs de comunicacio, pero es igual de cert que tambe son signes identitaris, i alguns les convertixen en armes quan els conve, vaja a saber voste les raons, per a no voler reconeixer un fet, i es que en Valencia tenim el dret a expressar-nos en valencià i tots els qui viuen d’un sou public han de respectar-lo i per tant facilitar este eixercici de natural comunicacio.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Leer Más

Sempre “amparadora”, sempre Desamparats

Fer prevaldre lo propi front a lo estrany, quan lo propi es adequat, està viu i vigent, es un axioma que no deviem despreciar banalment. Valga este principi per a referir-nos al fet de mantindre paraules, termens i expressions de la llengua valenciana, esta llengua nostra que, com qui no vol, cada dia es atacada, despreciant-la i vulnerant la seua singularitat en favor de codificacions i llengües totalment alienes al conjunt dels valenciaparlants.

Els valencians que hem tingut la sort de dependre la nostra dolça llengua dels amorosos llavis dels nostres progenitors nos indignem, dia a dia, en vore com, des d’organismes oficials, des de l’Administracio valenciana, des de cenaculs culturals, des dels mijos de comunicacio, des de les mateixes escoles i centres educatius nostres, es conculca la llabor feta per generacions i generacions de valencians que nos han precedit, la qual s’ha traduit en mantindre l’idioma, sense escapar en el temps al fet de l’evolucio que li es consubstancial a qualsevol llengua pel simple fet d’estar viva. Poc a poc, des d’eixes “atalayes” del saber i del poder, se van oficialisant vocables que no son patrimonials, o que han segut soterrats per la propia evolucio, i les susbtitucions que promouen fan dubtar als propis parlants de la seua idoneïtat com a tals i de les seus competencies llingüistiques.

A ningu descobrirém en este escrit els malevols intents de suplantacio llingüisticia que el Poble Valencià ve sofrint des de les primeres decades del segle XX, inclus un poc abans, pero que de manera oberta, descarada i imperativa s’han anat imponent des de que la llengua materna s’incorporà al proces educatiu. Be es cert que convindrem que eixa espressio de “llengua materna” està fora de context, puix lo que s’ensenya en els ambits escolars i academics queda ben llunt de la llengua propia i, per tant, materna. En eixe afany impositiu de voler fer-nos “parlar be” i voler-nos fer creure que lo propi es vulgar front al codic que es prete impondre, juga un paper molt important l’introduccio de termens aliens que ne substituixen ad uns atres propis molt similars. ¿Casos? Tots els que vullgam, encara que nomes se’n citaran dos per la seua importacia i perque estan de plena actualitat.

El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu –València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.

Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.

Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.

Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: ampaAmparrar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.

Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.

  1. Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
  2. En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
  3. No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
  4. A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.

 

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Leer Más

Celebrant derrotes, plorant presents

Fa uns anys que vinc dient-ho, pero pareix que el conjunt de la ciutadania seguixca enfosquida i influenciada per lo que manen les modes, fugint de lo que realment es tradicional i, sobretot, de lo que realment es valencià en quant a celebracions pertoca. Es per aixo que m’he decidit a compartir en tots vosatros una chicoteta reflexio que, si a la fi no resulta pedagogica, sí que m’agradaria servira per a fer-vos reflexionar a tots perque, com en tot en esta vida, no podem deixar en l’aire celebracions i manco convertir dols en tradicions.Regionalistes
Es sabut per tots que arribada la primavera, sobre tot en uns determinats nucleus poblacionals (Xativa, Algemesi, Valéncia i algun lloc curios d’alla dalt de “l’ansiada Tramontana”) sorgix alterada, com la propia primavera, la necessitat reivindicativa de mostrar al mon el mal que feu l’Estat espanyol en terres valencianes i, sobretot, les curioses respostes combatives d’aquells que, fent-se dir nacionalistes valencians, son simples regionalistes pero d’un atre centralisme mes absorbidor, el “comtal”.
¿Per qué dic aço? Es simple, perque realment el fet de celebrar derrotes i crear en elles falsos martirs es una practica detestable que nomes inculca odi a la gent i el fer-ho, perque ho fan en unes atres regions encara que de manera diferent (en este cas en quant a data), causa perdues irreversible d’identitat.
¿Que pensarien els valencians quan en ple regim franquiste es celebrava el “Dia de la Victoria” tots els primers d’abril? O si, acabada la dictadura seguirem celebrant el 20N… No vos cap ni pensar-ho, ¿veritat? Puix celebrant el 25 d’abril, en certa manera, es com si es celebrara el 20N, el dia 1 d’Abril o, com si en l’actualitat celebrarem aquell famos 25 de juliol en el que Rato i Olivas s’abraçaven i brindaven en “Champagne” en la bossa de Madrit. El primer dia del final de la nostra banca. ¿Recordeu com repicava la campaneta?
Pero mosatros seguirem celebrant derrotes, o victories d’uns atres. Som aixina. Arrere queden dates que ni celebrem, perque possiblement ningu les coneix. ¿Voleu que fem memoria d’algunes d’elles?

  • El 10 de febrer de 1009, any en el que el rei Mubarak va conseguir l’independencia de Valéncia respecte al Califat de Cordova declarant a Valéncia Regne.
  • El 4 de juny de 1264 quan Jaume I firma en Calatayut un privilegi (Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno MCCLXiiij) en el que diu clarament “Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio” Aço es que els advocats i llegistes no presenten els seus escrits en llati, sino en romanç valencià.
  • El dia 1 de decembre de 1283 quan Pere III concedix a Valéncia el primer Consulat del Mar.
  • El 16 de febrer de 1502 quan es creà oficialment, per orde de Ferran el Catolic l’Universitat de Valéncia, confirmant la bula d’ereccio feta pel Papa Aleixandre IV el 22 de giner del 1500. L’orde de Ferran de Castella diu:”Atendiendo a la petición de los queridos y fieles nuestros Jurados, Racional y Síndico de nuestra Ciudad de Valencia, entendemos con el mayor cuidado y con gran desvelo entendisteis y entendéis en la erección del Estudio General en esta nuestra Ciudad para que en ella exista Universidad general […] y que sin nuestra expresa licencia y facultad no sea valedera. A Nos suplicasteis humildemente que para la predicha erección otorgásemos nuestro Decreto y autoridad y licencia y facultad plenaria con las prerrogativas, gracias y facultades infrascritas nos dignásemos fundar. A vuestras súplicas benignamente inclinados y advirtiendo cuánta utilidad se seguiría a nuestra Ciudad de Valencia y a los naturales de ella y del Reino y queriendo dar este favor y también el ennoblecimiento, aumento y utilidad de dicha Ciudad, de nuestra cierta ciencia y expresamente alabamos, aprobamos, ratificamos, decretamos y autorizamos y confirmamos la erección de dicho Estudio […] y de nuestro regio poder queremos y discernimos que dicho Estudio sea erigido y goce para todos de libertades, inmunidades, privilegios, exenciones, favores, gracias, prerrogativas y preeminencias como el Estudio General de Salamanca y otros similares puedan gozar.
  • El 15 d’agost de 1519, dia en el que comencen les primeres reunions entre Joan Llorens i el jurat Guillem Castellví que, junt als atacs dels pirates fomentaren el dia 1 de novembre la creacio de la Junta dels Tretze, que sería el principi la Guerra de les Germanies (Primera revolucio social d’Europa)

Ara que tenim dates per a celebrar victories valencianes, no n’hi ha lloc per a les excuses, puix mentres alguns Maulets seguim lluitant i ho fem sense oblidar la nostra condicio de valencians, els “nous” botiflers seguixen festejant les seues victories, bandejant-nos per “Just Dret de conquista”.

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio

Leer Más

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (I)

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna…Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint …” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum…”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos…”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones…”).

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part” (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus”…

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?
Sin título

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS”

Agustí Galvis
Historiador

Leer Más

Bon Nadal i feliç 2016

S’acosten les festes de Nadal, i cada any escoltem i llegim tantes incorreccions que volem enguany tractar d’anar reduint-ne i, si pot ser, eliminar-ne algunes.

Per influencia castellana es habitual escoltar barbaritats com Feliç Nadal, Nit Bona, Nit Vella, Feliç Nadal i Prosper Any Nou, etc. Es tracta de trasllacions lliterals d’expressions i frases fetes que son valides en castellà pero no ho son en la llengua valenciana, en la que lo correcte son les expressions: Bon Nadal, Nit de Nadal, Nit de cap d’any, Bon Nadal i feliç any nou respectivament.

 La Nit de Nadal i el Dia de Nadal

 La nit del 24 al 25 de decembre en castellà es denomina Nochebuena, pero en valencià no s’ha de dir “Nit Bona” com s’escolta cada volta mes, sino la Nit de Nadal, vespra del Dia de Nadal. Per tant, direm: el sopar de la Nit de Nadal per a referir-nos a la cena de Nochebuena. En acabant el sopar, entre els cristians es tradicio assistir a la Missa del Gall i cantar nadalenques. Tambe es una tradicio des del sXVII montar un naiximent o un belem (son catalanismes naixement i betlem).   

 El 25 de decembre es el Dia de Nadal. Nadal ve del llati natale, i vol dir naiximent. En castellà es traduix per Navidad o Navidades. El Nadal es la festivitat del reencontre familiar entorn a una taula en merjars tipics de la zona.  D’influencia clarament arap en la nostra terra es la tradicio dels dolços que hem heretat i millorat, especialment en estes festes com els tradicionals pasticets,  massapans,  els polvorons i el torrons de Xixona, d’Alacant i els artesanals de Casinos. Es tambe una costum molt arrelada les estrenes, a on els chiquets de la familia reben una chicoteta quantitat de diners com a regal dels familiars mes proxims.

¿Com es desija a una atra persona que passe unes bones festes de Nadal?

Lo que en castellà es Feliz Navidad o Felices Navidades, en valencià no hi ha plural, i sempre s’haura de dir Bon Nadal (en singular) i no Bons Nadals. Direm que felicitem el Nadal i no direm que felicitem “els Nadals”.

     “Per Nadal allarga el dia un pas de pardal” (frase feta popular)

     “A Nadal, l’all en lo bancal” (frase feta popular)  

Unicament gastarém la forma en plural, nadals,  per a referir-nos a les festes de nadal de diversos anys. Per eixemple, direm:

“Es costum en ma casa dinar en familia tots els nadals”.Felicitacio

Els derivats de Nadal son nadalenc, nadalenca i els seus plurals, nadalencs i nadalenques per a referir-nos a tot lo relatiu a Nadal o propi d’ell. Les formes castellanes son: navideño, navideña, navideños navideñas.

Les cançons tipiques de Nadal tenen per nom nadalenca/nadalenques o simplement cançons de Nadal i no direm villancicos, per ser esta una paraula castellana. Tampoc gastarém la forma nadala, mes propia de Catalunya, encara que s’està introduint cada volta mes des de les escoles valencianes degut al proces d’absorcio-catalanisacio que sofrim, contribuint en l’us d’estes formes a fagocitar i/o bandejar les formes propies valencianes.

 Nit de cap d’any i Dia de cap d’any

 La nit del dia 31 de decembre al 1 de giner, en acabant de sopar es tradicio estar atents a les campanades que marquen les dotze per a acabar brindant en una copa de cava per les bones intencions i esperances depositades en l’any que acaba de començar. Esta nit en la que comença el nou any en valencià es la Nit de cap d’any. La tradicio castellana es que eixa mateixa nit i en eixe mateix moment, celebren l’ultima nit de l’any (Nochevieja, en castella). Els valencians no es tradicio celebrar l’any que s’acaba, sino l’any que comença, per aixo lo correcte en la llengua valenciana es dir la Nit de cap d’any.

Cap d’any es el primer dia de l’any i tambe es tradicio, a l’hora de dinar juntar-se la familia entorn a la taula.

En resum

Evitem estos castellanismes  

CASTELLA CASTELLANISME VALENCIÀ
Feliz Navidad Feliç Nadal Bon Nadal
Nochebuena

Cena de Nochebuena

Nit Bona

Sopar de Nit Bona

Nit de Nadal

Sopar de la Nit de Nadal

Nochevieja

La cena de Nochevieja

Nit Vella

El sopar de Nit vella

Nit de cap d’any

El sopar de Cap d’any

Año nuevo

Concierto de Año Nuevo

Comida de Año Nuevo

d’Any Nou

Concert d’Any Nou

Dinar d’any nou

Cap d’any

Concert de Cap d’any

Dinar de Cap d’any.

Feliz Navidad y próspero Año Nuevo Feliç Nadal i prosper Any Nou Bon Nadal i feliç any nou
Villancico  Nadala Nadalenca o canço de Nadal
La Virgen María La Verge Maria La Mare de Deu

 

Nota: en valencià, es consideren locucions en categoria de nom propi: Dia de Nadal, Nit de Nadal, Cap d’any i Nit de cap d’any, per aixo posem en mayuscula la primera lletra, tal com ho du el diccionari.  Funcionen com una unica unitat lexica.

Evitem catalanismes i no bandegem les paraules propies valencianes  

CATALANISME VALENCIÀ
Nadala / Nadales Nadalenca
Pastissets Pasticets
Els patges reials Els pages reals
Els Reis d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar Els Reixos d’Orient: Melchor, Gaspar i Baltasar
Or, encens i mirra Or, incens i mirra
Joguines Joguets
El naixement / El Betlem El naiximent /El Belem

Joan Sancho
Professor de Llengua Valenciana

Leer Más