Administrativa des d’un 4 de juny

Que el valencià està en l’Administracio des de l’aprovacio de la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià el 23 de novembre de 1983 no es del tot cert. Es mes, pensar que l’administracio valenciana nomes fa us del valencià des de fa 38 anys no es mes que contribuir a un populisme innecessari que llimita les nostres aspiracions com a poble. Perque sempre que es sega una part del nostre passat, directament es condena una possibilitat de futur a tots els valencians.

Tots hem sentit alguna volta que en l’any 1276 Jaume I dispongue que tota la documentacio del Regne de Valéncia fora redactada en romanç i no en llati. Una veritat a miges que han utilisat i mal copiat molts intelectuals per a justificar que Jaume I ya unificà l’idioma en tots els seus territoris. Dic mal copiada perque no correspon a cap disposicio com tampoc a la dita unitat per dons raons: com ya he dit, perque no existix cap disposicio de 1276 i perque no pogue supondre cap unitat, ya que en els atres suposts territoris es segui utilisant el llati fins a ben entrat el sigle XV.

Lo cert es que ya en els nostres primers Furs de 1238 existia una disposicio pareguda. Es trobava en la rubrica titulada “De advocatis” i, escrit en llati, establia que tot lo que digueren en els pleits juges i advocats ho haurien de fer en llengua romanç, inclus les seues sentencies i escrits com tambe senyalava la rubrica “De sentencis, actis es citationibus”. Una llengua romanç plana que era la del poble valencià. Un poble que gojava de tal privilegi i que, segons el mateix Fur, disponia d’una norma per la qual qualsevol valencià que fora victima d’algun foraster tenía permis i gojava d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que havia rebut.

Per lo vist Jaume I tenía molt clar qui erem i que volia dels valencians des del principi de la reconquista. Tant es aixina que en 1261, quan es traduiren els nostres Furs al valencià ho segui exigint en els mateixos punts. I en l’exposicio de motius en els Furs el propi rei justificà la necessitat de que foren en valencià, alegant que d’eixa manera pogueren tindre el mateix dret tant els pobres com els rics i que es condenaren als homens roïns en la major diligencia.

Pero el rei es trobà en una nova realitat. Tres anys en acabant de la traduccio dels Furs i vintissis des de l’aprovacio dels primers els juges seguien fent cas omis d’esta exigencia i es per eixe moiu que el 4 de juny de 1264, trobant-se el monarca en Calatayut, recordà en una disposicio especial que ya havia promulgat dita llei. Per tant lo que fea en esta ocasio era expressar que havia de complir-se en totes les apelacions, llevant les que es dirigien a sa persona. Exigint que en valencià havia d’escriure’s en el llibre de la Cort, ampliant-ho per a totes les accions judicials.

Per tant este nou privilegi, encara que siga poc conegut i difos i no s’haja publicat en l’Archiu Virtual Jaume I, fon tot un guany i el reconeiximent d’un dret per als valencians. Que ademes de permetre’ls dirigir-se als jurats en sa llengua materna veren com molta de la mala gent que vingue en son dia a la reconquista de Valéncia deixà de fer malifets i inclus abandonà per a sempre el nostre regne, tal i com escrigue en Alzira el mateix Jaume I dins del seu testament deu anys mes tart.

Hui, 757 anys mes tart, este 4 de juny passat ha quedat oblidat per a tots els valencians. I en ell una de les nostres maximes prerrogtives com a ciutadans, el sentir-mos orgullosos de que des de 1238, per llei, les administracions mos ha d’atendre en valencià. Encara que, per mes que es renovaren estes disposicions o es creara la Llei d’Us, seguixca estant mal vist en determinats ambits, especialment en el de la justicia, que nos expressem en el nostre idioma. I perqué no, se mos negue poder-ho fer en dignitat, usant la llengua que es nostra i rebent resposta en ella, en conte de fer-ho en l’impost normalisat, o en castellà.

Per que mantingam present aquell 4 de juny, i per a que el vixcam en un futur com una nova fita que marcà un dret, per 757 anys de dret valencià. Pero especialment per a que no tinga que tornar a recordar-vos que passà el 4 de juny al sendema.

Jose Escuder

Escritor i membre de la

directiva de Convencio Valencianista

Leer Más

En el 9 aniversari de la Convencio Valencianista

En abril de 2012 (21-04-2012) es celebrà la Convencio Valencianista, una cita que consegui reunir un nodrit grup de valencianistes procedents de molt diferents parts del territori valencià.

La participacio es volia individual i es convidava, en el moment de l’inscripcio, a esmenar un text (Document marc) que previament havia segut elaborat, no sense un ample debat, per un grup divers i multidisciplinar que era tambe el promotor de la Convencio.

El laborios treball de mes d’un any de preparacio donava els seus fruits i l’encontre fon tot un exit. La jornada es converti en un espai de contrast, de debat i de conclusions consenduades, les quals se publicaren baix el titul de Consens per al futur.

La pretensio d’aquell encontre fon conseguir una major cohesio, unio i coherencia entre el valencianisme de construccio, per a lo qual es necessitava dispondre d’un ideari per escrit que fora el punt de referencia de les actuacions d’este colectiu, massa dispers i anarquic.

Aquell treball, que proporcionava uns principis compartits i assentava unes bases minimes per a l’actuacio valencianista, vingue acompanyat per la sugerencia de crear una força politica que fera seues eixes orientacions. L’idea prengue força i en 2013 naixia, no sense un previ i dilatat treball, un partit politic: POBLE. La seua presentacio publica fon gojà d’un ample recolzament i despertà grans expectatives. Una nova esperança per conseguir una força politica valencianista capaç de donar batalla es feya possible.

Han passat huit anys des d’aquell event i no acaba de fer-se realitat lo que en tanta esperança fon rebut. La proliferacio de nous partits des d’aquell moment ha devingut en una situacio d’estancament que no podem sino esperar que els responsables troben finalment la forma de resoldre’l.

A la finalisacio de la Convencio tambe es decidi, especialment pel conjunt del grup promotor, constituir una entitat que difonguera l’ideari acordat, els fins de la qual foren, ademes de culturals, civics i socials, i per ad aixo es registrava, en maig de 2012, l’associacio Convencio Valencianista (hi hague un desig de mantindre el nom). No era una organisacio a l’us, li preocupava mes promoure o recolzar proyectes que  tindre una accio directa; aixina, junt ad atres entitats, ha generat, en uns casos, o ha donat soport, en uns atres, a inciatives com L’Observatori de la Llengua Valenciana, Raonem –proyecte audiovisual–, l’activitat Tots els dies 9 o el concurs Senyeres al balco. Tambe el naiximent del partit mencionat, POBLE, fon fruit del seu treball. L’edicio d’uns Dossiers anuals en motiu del 9 d’Octubre es, practicament, l’unica activitat que acomet en solitari, i sempre contant en la colaboracio dels autors mes diversos. L’ultima actuacio important ha consistit en promoure l’organisacio del Congrés Valencianisme 2018.

El valencianisme, marginat per les institucions publiques, infectades de pancatalanistes en competencia en el sempitern provincianisme, ha de seguir treballant per a que la societat valenciana recupere els seus valors i no perga la seua identitat. Quan estem a les portes de complir 10 anys d’aquella Convencio que congregà les diferents sensibilitats del propi valencianisme, es fa de nou urgent acostar-se i “Tots junts” elaborar una fulla de ruta pensada i calculada, i en actuacions programades que facen visible lo que l’educacio formal i els mijos majoritaris oculten o tergiversen.

Per a revertir la deriva que du esta societat, per desgacia cada volta mes despersonalisada i menys compromesa, fa falt molta voluntat i una millor estrategia. Urgix fer un analisis de la situacio real i de si lo que se fa en el valencianisme es lo adequat, o precisem de regeneracio i de noves formes de pensar i d’actuar.

¿Busquem eixes solucions en una nova Convencio Valencianista en 2022?

Juli Moreno i Moreno

Valencia, 5 d’abril de 2021

Leer Más

L’oblit crea uns recòrts mes alla dels albors

Quan de menuts mos despertavem suats degut a una nit de malensomis, lo més corrent es que fora degut a una mala menjada, per abus o carencia, o tambe per alguna por producte de la fantasia; a pesar de tot no erem conscients de les preocupacions que la vida real, la dels adults, en el futur lleva la son a tanta gent.

Si be es cert que els principis o les infancies de tots no son les mateixes, ni tampoc els relats que d’elles es fan, lo ben cert es que quan de menuts despertavem en poques ocasions reconeixiem el motiu real d’aquell somi roïn i afrontavem el nou dia en alegria, la propia de l’infancia.

En 1272, nomes 35 anys més tart de la conquista de Valéncia, naixque en Morella un chiquet, fill d’un gran comerciant, Pere de Vinatea, que, per incredul que parega era conegut en tot lo Regne per haver acompanyat a Blasco d’Alagó en la dita conquista. Ad eixe chiquet, li posarien de nom Francesc, en honor al sant titular del convent que, per aquells temps, els franciscans construien en Morella. Poc diu l’historia sobre els seus primers anys, degut a que les lloances sempre s’han reservat per als nobles i no per als ciutadans, mes que foren fills de conquistadors.

Per aquells temps, Valéncia relluia als ulls de propis i d’estrangers, mostrant-se tan esplendorosa com ho havia fet a finals de la seua epoca musulmana, inclus distant onze anys per a que les seues lleis maritimes, les del Consolat de Mar s’estengueren per tot el Mediterraneu com a codic valit per a tots els comerciants que per esta mar transitaven, apoderant-se del poder d’Amalfi. Poc havia d’envejar la nova Valéncia a l’antiga, quan en els seus carrers es mesclaven les cultures i es celebraven les festes tant cristianes com musulmanes o judues.

Pero Morella es terra arida, en la que els homens es curtixen i els inconvenients van juntant voluntats per a combatre els imprevists. Gent d’aspecte bast comportant-se com a germans i compartint els aliments durant els dies de més fret. Tot un mon de contrarietats a on Francesc creixque en dificultat, aqueixat per una malaltia que a punt estigue de costar-li la vida i de la que, la debilitat física que li impedi fer unes atres coses de chiquet, segurament, fon motiu per a poder  potenciar uns atres talents en els quals afrontar els seus reptes diaris preparant-lo/ ajudant-lo a convertir-se en un lider circumstancial.

Francesc, hui en dia, podria ser considerat un comerciant de classe mija/alta, pero en aquell context no era més que un atre ciutada mes que, havent estudiat lleis i al capitanejar, manco en temps de neu, part del comerç de la seua familia en Morella fins als almagasens dels Templaris en Sant Mateu, li permetia viure en un ambient un tant més acomodat i gojar de certes ventages, com la de tributar al rei, per ser Morella una vila real, quan atres habitants de Valéncia tributaven primer al senyor de la poblacio. Pero ademes, el fet de ser habitant del Regne de Valéncia, li oferia l’oportunitat de participar en el govern del seu poble sent jurat en la seua propia Vila, ha

Estatua de Vinatea en la Plaça de l’Ajuntament de Valéncia ciutat

vent segut elegit per votacio veïnal cosa impensable en uns atres regnes a on nomes accedien ad eixos llocs la noblea i els seus descendents per designacio del monarca o per dret de sanc.

Pero el fet que marcaria a Francesc, eixe pel qual hui te erigida una estatua en mig de la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal, hauria d’esperar fins a la vesprada del 3 de giner de 1333, la magica vesprada en la que ell, com a portaveu dels jurats i consellers, i contant en l’autorisacio de Giner Rabassa, llavors Jurat en Cap, acusà al rei Alfons IV d’Arago d’haver comés un contrafur, a l’haver fet donacio a l’infant Ferran –fill de la seu esposa Leonor de Castella- d’unes viles reals en detriment de Pere, el futur Ceremonios, provocant la fragmentacio de Valéncia (un contrafur) i que el Regne es debilitara al perdre viles de primer orde, moltes d’elles frontereres que facilment podrien ser ocupades per Alfons XI de Castella, germà de Na Leonor. Els relataren durant anys com Francesc, fent d’alvançada de tot el sequit, que supostament havia assistit a felicitar el nou any al rei, en acabant de fer la deguda reverencia, li digue:

Senyor nosatros estem hui aci per a donar resposta a la seua demanda, pero ans de que vos diga la resposta, com m’ha encomanat la Ciutat -Cap i Casal del nostre Regne-, vos solicite que sapiau reconeixer la nostra llealtat per Vos, encara que responga com Deu mana en la veritat, seguint la bona consciencia i defenent la justici

a.

Lo que va seguir ad estes paraules, es ya famos, o ho deuria de ser, perque està escrit en lletres d’or en la nostra historia. La mateixa a la que ell passà a formar part el 2 d’agost d’aquell mateix any, quan fon assessinat per uns misteriosos servents de la reina Na Leonor. El seu cos, sense vida, rebe sepultura en el convent de Sant Francesc que es situava exactament a on hui ho fa l’Ajuntament de la capital valenciana. El trasllat de les seues despulles cap a Morella, a on fon definitivament soterrat, s’inicià just a la porta d’aquell convent, colocada a uns escassos metros de distancia d’a on la seua egregia estatua/figura seguix recordant-mos que sempre hem segut lliures i hem estat units, que de sempre hem tingut l’oportunitat de fer respectar al govern la llei i la voluntat del poble, sempre… manco quan hem segut somesos darrere d’algun alçament armat foraneu del que hem resultat perdedors. Des de dalt d’eixe pedestal Vinatea seguix recordant-nos les seues celebres paraules en les que es va dirigir al rei per a que les tingam presents i mai les oblidem:

Nosatros, a soles, som manco que Vos (al rei), pero units, ne som molts més.

Ixca algun dia, Vinatea reba els honors que es mereix com a ciutadà defensor de Valéncia i mosatros mos unim per a denunciar, democraticament, tots els contrafurs que patim. Perque eixe dia tornarém a recuperar l’identitat, l’esplendor de la Valéncia més prospera i lliure, la de l’epoca dorada, i, com no, els malensomis que provoca dormir quan no s’està en pau en la propia consciencia. Perque si individualment i per separat molts nos resistim a desapareixer com a poble, units, que ne som molts més, conseguirem lo que mos proponguerem. Inclus recuperar els verdaders recòrts dels nostres albors i viure satisfactoriament un futur millor com a poble valencià.

Josep Escuder
Membre de la junta de Convencio Valenciana

Leer Más

El triumf del meninfots

Quan estudiava a Roitman, Hinkelammert, Anthoni Cohen, Marx… alla pels principis de l’actual sigle, el meu interior no deixava de fer-se preguntes notories, pero, sobre tot, de buscar respostes posibles en la nostra societat. Lo pijor, d’eixa experiencia passaria a ser quan, dins de dit estudi vaig descobrir com la ciencia era utilisada en contra de l’home. L’inteligencia en contra del pensament.

Recorde com, des d’altaveus invisibles i des dels mijos de comunicacio imperants, els mensages cap a la societat valenciana anaven destruint el continent, per a poder molejar a l’antoix el contingut. Naixia el meninfotisme impost i es desfigurava l’identitat preestablida, en favor d’una identitat plastica i liquada, una identitat desarticulada en les formes de pensar i que desalentava tota conciencia critica. ¿Qué anavem a ser els valencians quan tot passara?

La veritat, han passat molts anys, les panderetes han segut substituïdes pel Reggaeton i els pensaments colectius han passat a moure’s per desijos i interessos particulars a on la rao, clarament manipulada, impedix ficar en practica nous metodos, i a on les conciencies, cada volta mes instrumentalisades es neguen a acceptar unes atres realitats a part de les que propon el sistema. L’individualisme guanya al colectivisme i es carix d’un projecte de transformacio social que no passe pel tamis mediatic de la prensa. Tot està controlat i enmig de tot, el personalisme lluita contra el meninfotisme en un allau critic i destructiu que mos fa caure en un pou sense fondo.

Pero dins d’este cisma huma, naix una nova especie a la que ningu havia tingut mai en conte, naix el poder dels irrelevants.

En una societat a on els personalistes hipnotisen a les masses i a on els meninfots es dediquen als seus quefers deixant que uns atres decidixquen pel seu futur, un grup de persones irrellevants torna a tindre veu. Eixe grup d’irrellevants torna a eixir al carrer a dir prou, a defendre els interessos de tots i a deixar de costat als personalistes, als falsos profetes i als qui, des de fa molt de temps, havien conseguit arraconar-los com a rabera en una paridera de montanya, llunt de l’aigua fresca, pasturant entre la pols, les angilagues i les boges. I es que la defensa de lo just els ha dut a viure casi en el desterro, a dependre de la decisio dels demes i a guanyar-se una fama tant falsa i desacreditadora com ho podria ser qui els ha dut fins ad eixa situacio.

Pero tot no es mou per impulsos i, com ve explicava Aldous Huxley, encara que el remordiment cronic per no haver escoltat atres veus es un sentiment sumament indesijable, revolcar-se en el fanc no es la millor manera de netejar-se.

Per aixo, eixercint una influencia privativa i de forma indirecta, este nou moviment trenca el seu silenci, i activant-se com mai ix al carrer, seent conscient que es el moment de donar, en veu alta, la seua opinio, de deixar de ser moneda de canvi. Es el moment d’unir a tots els irrellevants en un mateix conjunt que, eixint des dels diferents partits i associacions valencianistes, recuperen el meninfotisme, nomes, per a que no els importe el color o l’orientacio dels qui compartixen pancarta en ells, pero renoven el pensament critic, deixant a banda lo que no son per a demanar que els respecten per lo que son i, mentres tant, deixar de costat el personalisme per a potenciar el conjunt i arraconar els enfrontaments per a exigir justicia i llibertat.

Cert es que els que no han estat mai rodejats de persones tan plenes o els que nomes les han utilisat en benefici propi no ho entenguen mai. Pero ser palleter no es compra, es un merit pel qual es creu i es treballa, com ser un obrer, un llaurador o, inclus una netejadora. I es que per chicoteta que parega una persona, mos sorprendria lo grans que pot arribar a ser quan desenrolla el seu potencial i, de la mateixa manera que una idea naix desvalguda i va creixent i fent-se realitat al pas que es va creent en ella i es van dedicant recursos i temps, moltes persones irrellevants juntes poden arribar a moure el Mon.

Aixina es que ya es hora de plantejar-mos i molt en serio, una cosa que fa anys vinc sentit del meu amic Joan Sancho: “Si el valencianisme no es decidix a parlar per ell mateix, uns atres ho faran per mosatros i, en acabant, ho llamentarém”.

¿Canviem el Mon?

Jose Escuder.
Membre de la junta de Convencio Valencianista

Publicat el 10 de novembre de 2017 en esradio

Leer Más

Quan la descalificacio es l’unic argument

Casualment dies arrere, buscant informacio sobre Francesc de Vinatea, caigue en les meues mans, i fiu llectura d’ell, un articul titulat “Entre l’erudició històrica i el pamflet polític: la figura de Francesc de Vinatea en la societat valenciana”, escrit en el tipic seudovalencià “cientific”, que venia a resumir cóm s’ha abordat la figura de Vinatea en l’historiografia valenciana. Puix be, a excepcio d’una afirmacio acunyada per l’autor en la nota 29, la qual se llimita a relatar, sense calificar, i que diu “Vinatea era el defensor dels drets del príncep hereu català contra l’expansionisme de Castella” (revista Lluita, 175, 1993), totes les demes aproximacions ad esta figura fetes per valencians, historiadors o no, son, per a l’autor, pamfletaries, mitiques, exacerbadament regionalistes i un llarc etc.

Per supost que en cada epoca, siga la romantica, siga la postromantica, la dominada per l’historiografia materialista o la de l’epoca franquista, etc., cadascu ha volgut vore en Vinatea a l’heroe, al defensor d’uns drets, a l’abanderat contra el feudalisme o al lluitador contra l’expansionisme castella. Provablemente Vinatea fon tot aixo o, com molts atres diuen, un defensor de la llei, del dret arreplegat en els Furs de Valencia, que eren el codic de governabilitat vigent en el Regne de Valencia, de manera que el fet d’atentar contra la seua integritat territorial era clarament un contrafur.

No anem a relatar el fet de Vinatea, ni tampoc a explicitar el moment concret en que es va produir; ya n’hi ha d’interpretadors de l’historia que qüestionen tot aço i mes, la qual cosa no es negativa en si, si realment les seues investigacions ajuden a un millor coneiximent dels fets i de la seua cronologica. Si, i seguint en l’articul referit, relatarém el “cientifisme” de l’autor de l’articul quan els seus arguments son la calificacio, generalment despectiva, de cadascu dels valencians que han escrit sobre Francesc de Vinatea, fins als any 90 del passat segle en que “l’equanimitat” d’aquells que descriuen a Vinatea com a “defensor dels drets del príncep hereu català”, pareix que el convenç mes i ya no mereixen ser ni despreciats ni descalificats. Aixina:

Vicent Boix, que es el millor parat, es “productor historiografic romantic”. En el mateix grup estarien Francisco Dánvila, que publica un “opuscle divulgatiu”, Joan B. Perales o al mateix Constanti Llombart. Clar que lo de romantic no es una calificacio massa positiva en el context en que s’utilisa.

En el postromanticisme situa a Josep Martínez Aloy, descrit simplement com a “polític conservador”, obviant que fon llicenciat en Dret i historiador, i a Emili Lluch Arnal, que encara que li reconeix el ser mestre i arqueolec, lo que li interessa destacar es que la seua visio s’ajusta al regionalisme, sent ademes “conservador” i “confessional”, i en certa visio “tremendista”.

De Josep Maria Bayarri, destaquen les descalificacions intencionades, “un pintoresc personatge vinculat a cercles literaris i sindicalistes catòlics”, com si aço ultim fora denigrant o peyoratiu, obiant que fon professor en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i membre de la Real Academia de Sant Carles, catedratic, escultor, poeta, editor…, i gojar de molts atres merits.

D’Antoni Igual i Ubeda, nos diu valent-se d’una cita, “amb un passat ‘catalanista’”… evolucionarà cap a postures d’un regionalisme catalanofòb”; clar, quan deixà d’alabar i treballar per a la causa imperialista segurament deixà de ser valit per a la “ciencia” o, lo que es lo mateix, deixà de ser valedor del dogma.

L’atre que tracta el tema es Salvador Carreres Zacarés, a qui califica d’erudit, obviant que era llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, doctor i academic. Els seus estudis, a pesar de fer-los en major rigor historic, no escapen a un “rerafons ideològic”. Que curios parlar de caracter ideologic quan l’escrit al que estem fent alusio destila ideologia pels quatre costats.

Francesc Almela i Vives, un atre “erudit” –que no cientific ¿?–, a pesar de la seua llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Historia, i de ser croniste, membre de distintes academies, entre elles de la de l’Historia o de la Hispanic Society of America. ¡Clar! ¿Cóm calificar a qui denuncia la doctrina pancatalana en arguments historics, sociologics i tambe llingüistics?

Ya en els anys 70 del passat segle li toca la tanda a José Ombuena, el qual per cert no tracta la figura de Vinatea, pero li va be certa alusio per a referir-se a Ombuena com el qui es paradigma de la tergiversacio historica i llingüistica; i es que, obviament, apartar-se de les tesis fusterianes o rebatre-les mereix “l’excomunio”: “La polèmica es dirigia cap als orígens del país, on la intenció fonamental era minimitzar l’aportació catalana al naixement del regne de València”. Evidentment, hi ha qui es pot dedicar a minimisar en arguments i proves, mentres que uns atres es dediquen a maximisar sense mes, i aixina parlen sistematicament de la participacio de “catalans” en la reconquista, com si en 1238 foren els “catalans” un poble, una unitat nacional, politica i juridica.

El rigor cientific s’extrema quan llegim: “A partir dels anys vuitanta, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions locals i autonòmiques, i la renovació de la Universitat de València des de plantejaments progressistes, les actituds intransigents del regionalisme conservador es van reforçar amb nombrosos opuscles i llibres de caràcter pamfletari que pretenen oferir la ‘veritable’ historia valenciana”.

¡Aço es “cientifisme” pur! Ni la dreta ni els no inquisicioprogressistes poden ser cientifics. I es que, ¡per supost!, apartar-se del “dogma negacioniste” que s’instalà en algunes facultats de l’Universitat valenciana es una caguila per a qualsevol investigador que ho faça. Resulta absurt voler reduir l’historia de Valencia al segle XIII, tant com les sentencies que el catalanisme expansionaste, fent tot un alardo de “cientifisme”, escampa per tot arreu i de les quals els seus servidors aci ni qüestionen ni critiquen. ¿Acas no resulta grotesc donar credit a paraules com “no ha estat fins a l’inici dels anys noranta –tret d’algun precedent aïllat– que el mite de Vinatea s’ha presentat com una gesta valencianista contra els abusos d’un rei català”? ¿Un rei català?

A pesar de l’opinio de l’autor de l’articul que tambe posa en dubte la calitat artistica del monument a Vinatea que s’eleva en la plaça mes important del Cap i Casal, no hi ha dubte que “el regionalisme” feu justicia a un figura historica que eixerci de valencià, que reclamà justicia en nom del poble valencià, que en la seua actuacio, conscientment o inconscientment, posà fre a l’expansionisme castella, pero i sobre tot consegui mantindre l’integritat territorial del Regne de Valencia i es feu valdre la llei garant de la convivencia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

 

Leer Más

Un poble lluntà, una infancia feliç

Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d’epoques en les que jugar i arribar a casa a l’hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d’este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l’Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d’una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l’incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.

Pero el Mon hui s’ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d’Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo… Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat…? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l’hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d’operacions des d’a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau…? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d’amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s’alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d’aquells temps.

Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l’Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d’ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la caraIMAG0288 de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama… tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor…. Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d’Elena o les ordens de Viky… pero m’ho guarde, no vos ho vullc contar hui… Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.

Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d’acampada a l’Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l’atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l’ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s’omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren… Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons…

Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio

Leer Más

El 29 de juny, una data per a reafermar la nostra singularitat

El 29 de juny de 1707 el borbo Felip V (IV de Valencia) firmava en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret d’abolicio dels Furs de Valencia i Arago. Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes.

El malcorament personal del nou rei i l’ensanyament dels funcionaris castellans del nou orde desatengueren repetidamente les reclamacions que de manera especial des del Consell de la Ciutat -Cap i Casal- i de les que realisaren molts dels seus jurats se li feren arribar per a que restituira les institucions i el dret foral. No els valgue a molts d’ells que, ademes de la seua representativitat social i civica, foren declarats partidaris borbonics, perque no oblidem que de valencians partidaris del borbo n’hi hagueren. Foren desoïts i menyspreats, inclus algun plec d’agravis que se li envià al monarca fon malintencionadament extraviat per a que no se poguera arribar ni tan sols el plantejar la possibilitat de revocar l’afront que havia causat a tot un poble en el que tambe gojava de partidaris.

Mai se restitui lo que l’autoritarisme borbonic arrebatà als valencians, perque seguramente mai se perdonà la resistencia a la causa absolutista que oferiren viles i ciutats com Xativa, o l’existencia de figures que descollaren encapçalant el bandol partidari de l’austriac Archiduc Carles, com ara el general Basset que, ademes de posar-se al front dels maulets en el Regne de Valencia, defengue i participà en la direccio de l’ultima resistencia que trobà el borbo en el païs catala, concretament organisant la defensa de la capital comtal Barcelona. L’aplicacio de la maxima “por justo derecho de conquista” i la prohibicio de la llengua propia, la valenciana, en l’administracio i justicia, inclus en l’administracio eclesiastica, marcaren el futur de la despersonalisacio regnicola i la progressiva castellanisacio de la societat valenciana.

Cada 29 de juny deuriem de recordar aquella fatidica data de 1707, pero hauriem de detindre’s i tindre ben presents a tants valencians que, des del primer minut d’aquell historic moment, reclamaren i demandaren que es suprimira el Decret de Nova Planta, i es queixaren de que els castellans anaren ocuparant tots els llocs de responsabilitat, de l’administracio i de la justicia en el Regne de Valencia. Indigancio que raonaren davant la concepcio que s’imponia de l’Espanya una, en la que si be en Valencia regne podien els castellans ostentar carrecs, no de la mateixa manera els valencians podien ostentar-los en unas  atres llocs i en els ambits descrits fora del Regne de Valencia.

Aquells mals, que no arranquen especialment en la batalla d’Almansa, han conduit a la falta d’una societat cohesionada, pero sobre tot a la falta d’una societat valenciana, puix actualment no es que siga excessivament millor el reconeiximent de la condico valenciana. La nostra consciencia identitaria està mermada -ha segut conculcada- i aço fa que colectivament sigam capaços de seguir a qualsevol “flautiste” que interprete una melodia mes o menys “bensonant”, encara que cap dels seus acorts sone a musica valenciana.

Des de llavors, des d’aquell 1707, el govern de l’Estat nos ha vist com un rebost ben ple del qual tirar ma quan conve, com una societat facilment manipulable, i es que quan els principis es diluixen es possible que uns atres principis vinguen a substituir-los, i per tant a substituir l’autenticitat que nos feya valencians.

La llança que trenquem hui es pels qui lluiten per a recuperar lo que un borbo nos arrebatà. Arrepleguem el testic d’aquells homens que veren conculacats els seus drets, el seu modo d’afrontar la vida i exigim respecte, i fem-ho en autoriat i fermea.

Per a ilustrar este escrit es recorre a tres fragments de l’acort que jurats i sindics prengueren el 25 de juliol de 1707, en la Casa de la Ciutat, demanant la revocacio del decret d’abolicio dels Furs.

Acorts jurats 25juliol1707

Die XXV mensis july anno a Nativitate Domini MDCCVII

Los Señors Jurats Racional, y Sindich Isidoro Costa, ajustats en la sala Daurada.

Attés que havent tengut notícia, se hauria expedit un Real Decret de Sa Magestat en lo qual manava abolir y derogar sanserament tots los furs Privilegis; Pragmàtiques i Costums fins huy observats en la present Ciutat y Regne y el de Aragó, subjectant estos a les lleys de Castella, a la pràctica y forma de govern que en les ciutat i tribunals de dit Regne…

Acorts jurats 25juliol1707(2)

…perqué en açò se ha de observar la pràctica y estil que fins huy sa hagut en consecuència de les concòrdies ajustades a la Sede Apostólica motivant dit decret la condició que hu dels principals atributs de la soberania es la imposición y derogació de lleys y així havent perdut els dits Regnes de Valencia, y Aragó les que tenia Sa Magestad usar del referit atributo reduhint tota España a la uniformitat de unes mateixes leys, manaren convocar difreents persones, constituhides en dignitat de bo y sa entiniment que son …

Acorts jurats 25juliol1707(3)… que de la Real Clemència de Sa Magnificència dels Magnifichs Cathòlics, la concessió de dits furs y Privilegis no han coperat en cos que els fes indignes de esta gràcia, y que se imploràs la Real Clemència de Sa Magestat pregantli la revocacio de dit decret pera el qual afecte escusant tots los gastos posibles se embiàs persona a la Vila de Madrid…

Els valencians mai renunciaren a recuperar el seu dret a l’autogovern, ni en els primers moments de la fatidica data del 29 de juny. Tambe ara deuriem, a pesar de les diferencies, trobar, com aquells homens que nos precediren, la via per a junts reclamar una millor consideracio per part d’este Estat que nos margina en finançacio i autogovern.

Juli Moreno
Historiador

Leer Más

Normalisant senyals, senyalisant normal

Portem uns dies assistint a un debat, com és habitual quan es tracta de les rets, molt acalorat i polèmic, pero al mateix temps, quan u investiga un poquet, molt interessat i artificial de bestreta. Estic parlant de la campanya “polarisada” entre els que aposten per la valencianisació de la rotulació i els que s’escaroten i posen ridícules excuses per a defendre la llengua de l’imperi.

Com m’agrada fer sempre que escric un artícul, mai ho faig quan la polèmica està en el punt àlgit del seu cicle. I ho faig aixina perque no tinc elements de juí i normalment sempre em falta context.

El punt d’inflexió pareix ser l’enfrontament entre el Delegat de Govern espanyol i l’Ajuntament de Valéncia Ciutat, puix segons afirma el primer, Moragues, el consistori valencià incomplix la llei de trànsit, D’això informà “Levante-EMV” per eixemple el dia 1 de juny. Per l’atra banda s’alega la normativa en matèria llingüística de l’idioma valencià. La qüestió no és llegal, com casi sempre que afecta a interessos valencians, la qüestió és de sensibilitat. Si algú ha estat treballant o de turisme en Catalunya o en Euskadi, haurà vist en certa enveja com els ròtuls (pràcticament tots) estan en els seus respectius idiomes. Els arguments en un estat de dret, deurien poder estendre’s a totes les autonomies, en este cas en una llengua co-oficial en el castellà, terme este que el Govern pareix no entendre.

Aplaudixc que es tinga l’iniciativa de desenrollar d’una vegada l’us social del valencià a tots els nivells. No puc entrar en est artícul – per falta d’espai – en el model llingüístic amprat, pero sí en alguna qüestió que em pareix important, lo fàcil que és manipular, i més quan és de forma continuada obviant els interessos dels valencians. Posem un eixemple:

Hem tingut accés a este vídeo pujat a la ret social youtube, per l’usuari Ca Nyot

Ràpidament s’ha fet viral en les rets. Els sentiments dels valencians del carrer, dona igual la normativa que utilises, és d’oix i indignació. És descobrix a una periodista valencià-parlant, “prestant-se” a fer una manipulació per a un informatiu de Antena 3. Be, fins ací, lo normal, li donem a m’agrada, m’enfade, o les diferents opcions que nos oferix actualment facebook. O retuitegem ofesos.

La publicació online “Valencianisme.com” es fa resò de l’assunt a data 8 de juny http://valencianisme.click/index.php/2016/06/08/lofensiva-conservadora-contra-lus-del-valencia/

Senyalant i destapant a la periodista, Laura Herreras, de la qual fa un captura de pantalla del seu twit “disculpant-se”.

Pose ací el contingut del seu twit, perque a mi no em sona a disculpa, més be a queixa:

És tracta d’una mala utilizació que sols vol crear polèmica. És un tall de veu d’uns segons. S’està fent notícia d’algo que no ho és.Laura Herreras en twiter

Llavors, u pensa que a banda del tractament irrespetuós i clarament tendenciós que s’ha tingut des d’una cadena de televisió estatal, pot existir encara una doble manipulació i et canvies les ulleres i mires des d’un atre àngul.

Pensant que ha pogut succeir, busque en el meu terminal telefònic una foto que fiu en un punt pròxim i em done conte d’una cosa 

Si parem atenció a la primera senyal que apareix en el vídeo capturat pel “youtuber” Ca Nyot, correspon al principi de l’avinguda de Maria Cristina de Valéncia Ciutat. Esta senyal, no pot estar ni en valencià, ni en castellà, obedix a una Convenció firmada en Viena pels països europeus en 1968. Clarament es veu una senyal de prohibida la circulació a excepció de vehículs inventats en Valéncia que desconeixen els turistes, com són els “Taxis”, o una “P” molt gran que en valencià significa “parquing”. 20160530_160347

No obstant, si comparem l’image del vídeo i la comparem en l’image de la foto que exponem ací, nos pot portar a pensar que les declaracions d’esta persona entrevistada, coincidixquen en les meues particulars (yo de moment ya li he fet la pregunta per twiter) és a dir: l’atre dia passejava per dita zona, i yo també em fea preguntes, ¿puc passar per ací? ¿açò serà un carril bici, o un carril bus? ¿em chafarà algú? ¿Hi haurà alguna senyal que advertixca als conductors abans d’arribar a un assucac? I totes estes preguntes no me les fea per estar els ròtuls en valencià. No considere que siga un problema de comprensió llectora en cap idioma.

Me fea estes preguntes per l’incomprensible reordenació del mobiliari urbà, que fa que no te trobes segur, entre unes barreres artificials com són les jardineres jagants que separen virtualment al peató dels vehículs, pero que nos embolica molt perque el nostre cervell, continua veent asfalt en les dos vies, eixa és i no una atra, la matèria de la polèmica al meu juí.

Albert Clemente
Criminòlec i Mediador penal i familiar

Leer Más

1264, un gran pas per a la Llengua Valenciana

A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:

Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Atagonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et Dominus Montispesulani… Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio (Datum apud Calataiubium, pride nonas iunij anno Domini MCCLXiiij). Privilegi-1264_2

En este document Jaume I estatui que cap juriste, llegiste, ni advocat actue en la cort de la ciutat de Valencia ni en cap atre tribunal del Regne, excepte en les apelacions que es dirigixquen al propi monarca, usant el llati… Els justicies deuran registrar en un llibre propi i en romanç lo expost per les parts litigants, els autos i les sentencies; i que qualsevol dubte siga resolt segons el coneiximent del justicia i dels prohoms, excloent en la solucio qualsevol referencia al dret canonic i civil o a qualsevol atra forma o text llegal.

Sí, al poc d’haver ordenat la traslacio dels Furs a romanç valencià (1261), Jaume I concedix este privilegi per que esta llengua, la que es de supondre millor entenien i usaven tots els valencians, fora la que s’utilisara en els juïns i fora en la que es dictaren les sentencies. Indubtablement era esta la millor manera per a que el poble pla comprenguera lo que es dilucidava en estes instancies quan algun dels seus membres era l’afectat.

Segles han transcorregut des d’aquell privilegi, i en esta societat moderna en la que vivim pareix que en determinats camps/arees i situacions hem involucionat. Hui es precisament la justicia, junt en la sanitat, pero especialment aquella, dos de les arees en les que voler fer us del dret a expressar-se en llengua valenciana, o rebre resposta en ella, pot ser motiu d’una dilacio en un proces, o d’una falta d’enteniment en qui ha de diagnosticar. Com que tant en un cas com en l’atre, salut i justicia, estan molt per davant d’uns atres interessos, resulta ventajos per a qui com a professional no li mereix consideracio entendre al demandant, al demandat o be al pacient en una atra llengua que no siga la castellana.

Resulta cert que s’ha alvançat en molts drets, pero els mes basics, els connaturals, com pot ser el de poder expressar-se en llengua propia, reconegut constitucionalment, arriba a trobar-se en tantes traves que, davant una necessitat immediata, resulta mes facil i comodo renunciar ad eixe dret, el de ser ates en la propia llengua, que haver de posar-se a pleitejar per conseguir-ho.

Front a lo facil, nos ha de moure el deure, el dret i la dignitat a que el nostre idioma, la llengua valenciana, no siga bandejat per qualsevol professional o carrec de l’Administracio. Es cert que les llengües son vehiculs de comunicacio, pero es igual de cert que tambe son signes identitaris, i alguns les convertixen en armes quan els conve, vaja a saber voste les raons, per a no voler reconeixer un fet, i es que en Valencia tenim el dret a expressar-nos en valencià i tots els qui viuen d’un sou public han de respectar-lo i per tant facilitar este eixercici de natural comunicacio.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Leer Más

Sempre “amparadora”, sempre Desamparats

Fer prevaldre lo propi front a lo estrany, quan lo propi es adequat, està viu i vigent, es un axioma que no deviem despreciar banalment. Valga este principi per a referir-nos al fet de mantindre paraules, termens i expressions de la llengua valenciana, esta llengua nostra que, com qui no vol, cada dia es atacada, despreciant-la i vulnerant la seua singularitat en favor de codificacions i llengües totalment alienes al conjunt dels valenciaparlants.

Els valencians que hem tingut la sort de dependre la nostra dolça llengua dels amorosos llavis dels nostres progenitors nos indignem, dia a dia, en vore com, des d’organismes oficials, des de l’Administracio valenciana, des de cenaculs culturals, des dels mijos de comunicacio, des de les mateixes escoles i centres educatius nostres, es conculca la llabor feta per generacions i generacions de valencians que nos han precedit, la qual s’ha traduit en mantindre l’idioma, sense escapar en el temps al fet de l’evolucio que li es consubstancial a qualsevol llengua pel simple fet d’estar viva. Poc a poc, des d’eixes “atalayes” del saber i del poder, se van oficialisant vocables que no son patrimonials, o que han segut soterrats per la propia evolucio, i les susbtitucions que promouen fan dubtar als propis parlants de la seua idoneïtat com a tals i de les seus competencies llingüistiques.

A ningu descobrirém en este escrit els malevols intents de suplantacio llingüisticia que el Poble Valencià ve sofrint des de les primeres decades del segle XX, inclus un poc abans, pero que de manera oberta, descarada i imperativa s’han anat imponent des de que la llengua materna s’incorporà al proces educatiu. Be es cert que convindrem que eixa espressio de “llengua materna” està fora de context, puix lo que s’ensenya en els ambits escolars i academics queda ben llunt de la llengua propia i, per tant, materna. En eixe afany impositiu de voler fer-nos “parlar be” i voler-nos fer creure que lo propi es vulgar front al codic que es prete impondre, juga un paper molt important l’introduccio de termens aliens que ne substituixen ad uns atres propis molt similars. ¿Casos? Tots els que vullgam, encara que nomes se’n citaran dos per la seua importacia i perque estan de plena actualitat.

El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu –València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.

Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.

Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.

Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: ampaAmparrar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.

Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.

  1. Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
  2. En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
  3. No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
  4. A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.

 

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Leer Más