Fes-te en el Dossier del 40 aniversari de les Normes d’El Puig

Fa uns dies infomavem de l’imminent edicio del Dossier 40 aniversari de les Normes d’El Puig. ¡Ya el tenim en les mans!

Com indicavem, es tracta d’un especial en el que nou colaboradors, d’entre ells varis filolecs, escriuen a l’entorn de la normativa ortografica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana –Normes d’El Puig: sobre la seua significacio, la seua adequacio per a escriure la llengua valenciana i sobre la produccio editorial. Tambe hi ha algunes participacions que han volgut deixar memoria de l’acte celebrat el 7 de març de 1981 en el Monasteri d’El Puig de Santa Maria, o una cronica de les distintes commemoracions fetes en uns atres aniversaris.

Els articuls venen firmats per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manuel Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

Son 24 pagines a color, per lo que, molt al nostre pesar, en esta ocasio no farem una distribucio massiva, com solem, sino que el servirém a qui faça una comanda. Als interessats els demanarém un donatiu per a fer front a l’impressio i, en el seu cas, a les despeses d’enviament. En tot cas, es podra descarregar i llegir  el breu en pdf en la nostra web

Per a conseguir el Dossier en paper, document imprescindible en la biblioteca de tot bon valencianiste, posa’t en contacte en Convencio Valencianista a través del correu electronic:

publicacions@convenciovalencianista.org

Leer Más

Dossier 40 Aniversari Normes d’El Puig

El 7 de març de 1981 tenía lloc el acte d’adhesio a les Normes d’El Puig. Una data que el valencianisme hauria d’escriure sempre en lletres d’or en el calendari.

En Convencio Valencianista hem considerat que el 40 aniversari d’esta la fita mereixia una commemoracio a l’altura de la seua

Especial 40 aniversari Normes d’El Puig

importancia. Donat que les mides sanitaries impedixen actes presencials, hem optat per, eixint-nos de la rutina, confeccionar un numero especial del nostre Dossier, el qual traem anualment al carrer cada 9 d’Octubre des de 2012. La mampresa no ha pogut eixir millor, puix fins a nou personalitats de lo mes destacat del valencianisme han tingut la generositat de colaborar en la publicacio. El resultat son 24 pagines contenint una llau de senyes interessants, opinions diverses i reflexions cap al futur que fan d’esta edicio una fita en si mateixa per a la nostra associacio.

Els articuls venen firmats, ni mes ni manco, que per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manolo Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

En breu eixirà d’imprenta, de lo qual informarém puntualment.

Leer Más

“¡Per l’Autonomia!” Ara fa cent anys

Vullc començar recordant la famosa sentencia de Nicolás Avellaneda: “Els pobles que obliden la seua historia estan condenats a repetir-la”, o be aquella atra de Milan Kundera en el seu llibre Del riure i de l’oblit, que ve a colacio per la situacio tan peculiar de la societat valenciana a la qual li es de facil aplicacio: “El primer pas per a liquidar a un poble…, es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. En acabant vindra algu que escriurà nous llibres, fabricarà una nova cultura, inventarà una nova historia. Pronte la nacio començarà a oblidar lo que es i lo que fon. El mon al seu entorn encara ho oblidarà mes a pressa”. Afegiriem: deixarás de ser tu, per a ser un atre, el que hagen decidit que has de ser. No son maximes propies de la ciencia ficcio, mes be son producte de fets constatables, que, per cert, no deixen de repetir-se. Interessos de grups, interessos de governs, interessos de classe… han motivat que no sols corroborem situacions historiques que eixemplifiquen estes intencions i realitats –algunes de les quals han desembocat desgraciadament en enfrontaments i guerres– sino que tambe hem de sofrir-les en el present. Per un atre costat molts estudiosos nos recorden a sovint que l’historia es ciclica, o que es repetixen similars fets en el transcurs del temps. Ahi s’emmarcarien les habituals alternances d’epoques d’abundancia i de miseria, governs de dreta i d’esquerra, tendencies democratiques i fascistes, etc. Entre estes situacions que historicament es repetixen tenim un eixemple en Valencia: les canviants (cicliques) circumstancies internacionals i estatals han motivat que, en determinats moments, creixquera el desig de conseguir l’autonomia per part d’una considerable representacio de la societat valenciana. Un d’eixos moments se produi fa ara cent anys. En els dos ultims mesos de 1918 es succeïen tota una serie d’actes, d’acorts, d’elaboracio de documents que foren l’inici de la reivindicacio d’un estatut d’autonomia, euforia que venia precidida per les aspiracions politiques de constituir una Mancomunitat Valenciana, les quals havien quedat frustrades. S’obria un nou temps per al poble valencià i s’evidenciava l’aparicio d’un valencianisme politic, embrionari i minoritari si es vol, pero real, inspirat i recolzat pel catalanisme prosper, reivindicatiu i imperant en Catalunya. En eixe marc es feya publica, el 14 de novembre d’aquell any, la Declaració Valencianista de l’Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista. Les bases que l’integren foren desenrollades i fetes publiques en jornades posteriors constituint una ilusionant manifestacio que aspirava a conseguir l’autogovern dels valencians. Casi en paralel es despertava l’interes, en algunes forces politiques i institucions valencianes, com es el cas de l’Ajuntament i la Diputacio de Valencia, per conseguir l’autonomia administrativa, i fins a cert punt tambe politica, per al Regne de Valencia. L’alcalde de l’Ajuntament del Cap i Casal, el blasquiste Fausti Valentín, el 15 de novembre de 1918 instava en un escrit dirigit als ajuntaments i diputacions valencianes a participar en una assamblea per a tractar el tema de l’autonomia. La Diputacio de Valencia, al front de la qual se trobava Miguel Paredes, tambe havia fet una crida similar dirgida a les institucions homonimes de Castello i Alacant, i responia a la primera autoritat del Cap i Casal reparant en la conveniencia de preparar el tema i fer particips als diferents sectors de la societat valenciana per tal de sondejar-la. En la creacio d’una comissio que s’ocupara del tema es donava pas a l’inici d’eixos treballs. No cal dir que s’havia produit un contagi del proces iniciat en Catalunya, que buscava solucions a les aspiracions politiques d’aquell poble i que anava a ser imitat, no sols pels valencians, tambe per uns atres pobles de l’Estat espanyol. La primera actuacio concreta sobre el tema fon la convocatoria d’una “Magna Asamblea” per part del diputat Azzati, la qual es celebrava en l’Ateneu Mercantil de Valencia el 24 de novembre, presidida pel vicepresident de l’Ateneu, Leopoldo Ramírez. En l’acte intervingueren destacats membres de distintes formacions politiques i organisacions exponent les respetives postures. D’entre estes intervencions descollà la de Félix Azzati, que sorprengue pel gir de 180º que donà en el seu discurs respecte del posicionament que, fins llavors, manifestava sobre l’autonomia el blasquisme del que era el lider. El seu alegat fon rebut en cert escepticisme i no exent de critiques per la seua anterior actitut combativa, recels procedents especialment dels sectors valencianistes alli presents; pero, a la fi, tots antepongueren a Valencia i la consecucio d’una autonomia administrativa o integral (aço es, tambe politica) quan mes pronte millor. En tot este context d’efervescencia politica i d’un valencianisme que es feya present, la propia Diputacio provincial de Valencia encaixaria eixes aspiracions i afrontà una campanya, ya proyectada i dirigida a conseguir l’autonomia per al valencians, creant una comissio que treballara per a tal fi integrada per distints diputats. En nom de l’organisme provincial, el seu president, Miguel Paredes, convidava a la participacio a les diputacions de Castello i Alacant, mentres que la comissio organisava un cicle de conferencies baix el titul “Por la Autonomía” en el que oferia la tribuna de la corporacio a professionals, politics, intelectuals… per a que plasmaren la seua opinio al respecte i marcaren o posaren a debat els continguts dels que deuria constar el proyecte autonomiste. El dia 27 de novembre es reclamava de la prensa que donara publicitat a la nota oficial que animava a l’assistencia i participacio en el cicle. Ara fa ya cent anys s’abordà un proyecte autonomiste que implicà a importants i representatives persones de la societat valenciana que, en els seus parlaments, que deixaren escrits, se posicionaven respecte d’est ilusionant objectiu en el que se caminava, casi de manera paralela, com ya s’ha dit, al d’uns atres similars que anaven prenint cos en diverses arees de l’Estat, alguns dels quals duyen ya caminats molts passos per davant. Desafortunadament les diputacions d’Alacant i de Castello no se sumaren al proyecte, quedant a l’expectativa de lo que acontenyguera en la corporacio de Valencia. Esta historia es repetiria en epoca de la Segona Republica, quan en els anys 30, de nou, s’inicià la demanda de l’autonomia i la redaccio d’un estatut que arrancà sense la participacio d’aquelles i que, per esta i per unes atres diverses causes, quedà frustrat. La comissio constituida en la Diputacio de Valencia propongue una ampla llista de possibles participants en lo que anava a materialisar-se en un cicle de conferencies. Es barallaren distints noms, i se n’oferiren d’atres; a la fi participaren: Ignaci Villalonga i Villalba (advocat, financer i politic), Facundo Burriel García Polavieja (advocat i politic), José Barberá Falcó (decà del Colege d’Advocats), Ricardo Samper Ibáñez (advocat i politic), Vicente Gay i Forner (catedratic d’Economia), Luis García Guijarro (advocat i empresari agrari), Facundo Gil Perotín (decà del Colege de Notaris), Juan J. Pardo Pérez (politic), Salvador Ferrandis Luna (advocat i escritor), Francesc Martínez i Martinez (advocat, erudit, escritor), Augusto Villalonga Alemany (notari), Modesto Jiménez de Bentrosa (advocat i politic) i Lluïs Fullana i Mira (religios, filolec). Tretze conferencies, mes una introductoria de caracter institucional, pronunciada pel vicepresident de la Diputacio i president de la Comissio, Jiménez de Bentrosa, conformaren el gros d’aquella iniciativa. El cicle, baix el titul generic ya senyalat de “Por la Autonomía”, s’inaugurava el dissabte dia 30 de novembre i les distintes intervencions s’havia previst que foren cada dimarts i divendres de lo que restava del mes i durant giner de 1919. A la fi els “homens de l’autonomia” abordaren els temes (llistats en el mateix orde que els conferenciants en el paragraf anterior): “Substantivitat del valencianisme”, “El derecho privado en el Regionalismo valenciano”, “Regionalismo”, “El Regionalismo en el actual momento político”, “Un problema de Derecho público”, “Autonomía, su concepto y alianza. Su desenvolvimiento en la política general y local”, “Regionalismo y Nacionalismo”, “Autonomía Municipal”, “Regio Valenciana. Funcionaris en la mateixa. Mancomunitats. Llegislacio i idioma”, “La Autonomía Municipal y Regional es predominantemente, en el actual momento de nuestra evolución política, un problema de estructura del Estado español”, “Organización Regional valenciana” i “Oficialitat de la llengua”. L’idioma dels oradors no fon problema, des del primer moment es deixà llibertat per a expressar-se en la llengua que consideraren. La diversitat es comprovà a mida que alvançava el cicle, d’igual manera que els diferents posicionaments entorn al tema tractat; des dels mes esceptics, que temien pel trecament i fragmentacio d’Espanya, fins als mes entusiastes i favorables, que advocaven per una autonomia plena –integral, dien–, sempre dins del marc d’un Estat espanyol que ya alguns plantejaven federal i respectuos en la diversitat dels pobles que el conformen. Quedà patent tambe que la teorisacio i propostes de Pi i Margall eren conegudes, si no per tots, si per la majoria, ya que el catalanisme politic, ideologia expansionista farcida de connotacions imperialistes, començava a buscar aliats –mes be seguidors– fora de la seua demarcacio estricta. Alguns valencians ya llavors es prestaren a ser els seus heralts, molts d’ells membres de la Joventut Valencianista, encara que no fon el cas del conjunt dels “homens de l’autonomia”. La Correspondencia de Valencia, el diari mes procliu a l’autonomisme i veu del regionalisme o nacionalisme valencià, mes concretament de l’Unió Valencianista Regional d’Ignaci Villalonga, es el que mes espai dedicà en les seues planes a informar del desenroll del cicle, bolcant gran part del contingut de les distintes conferencies en les respectives resenyes. No faltà l’informacio en Las Provincias, en el Diario de Valencia –prou critic– o en El Pueblo… Tot est esclat quedà diluit rapidament de la mateixa manera en que havia irromput en les aspiracions de la societat valenciana. Desencant, confrontacions entre els partits o els dirigents politics, falta d’implicacio de bona part de la burguesia… feren que no es tardara massa en desunflar-se socialment aquella aspiracio i, ni en el mateix diari que tant d’espai havia dedicat a l’informacio del tema, sobreixiran croniques per a informar d’algun alvanç, entre unes atres coses perque no el hi hague. Es cert que no tot acabà en l’ultima conferencia, puix tant la Diputacio com l’Ajuntament de Valencia havien proyectat una assamblea conjunta per al mes de febrer de 1919, la qual quedà ajornada sine die a instancies de la Diputacio, que considerà que primer convenia que els membres de la Comissio per ella nomenada, mes els secretaris i contadors de les dos institucions, prepararen uns treballs que donaren forma al borrador del “proyecte de Bases autonomiques”. En este sentit, el diputat Burriel pronte presentà un document “Bases o Cuestionario presentado a la Comisión de Autonomía… para que sirva de tema inicial a los trabajos de la Comisión”. La Comissio segui treballant i se redactaren varies propostes. Lo cert es que quedaren per a l’archiu, i aquelles aspiracions acabaren frustrades. Era precis fer memoria d’aquella campanya i de l’ilusio en que fon afrontada, era necessari fer este recordatori per tots aquells personages que apostaren pel tema, que aportaren, des de la diversitat i inclus la discrepancia, el seu saber per a encaixar una aspiracio que se considerava justa en un estat en greus problemes de governabilitat i en un centralisme que, com sempre, asfixiava a territoris dinamics que li aportaven, per contra, molta riquea. Haurien de passar mes de 60 anys per a vore cóm, en un nou periodo democratic, se conseguia un estatut d’autonomia per als valencians, no sense salvar moltes dificultats i deixar per resoldre temes identitaris que encara son una sagnia i un obstacul per a que, com a poble, tots pugam remar en el mateix sentit.

JULI MORENO I MORENO
Mestre i llicenciat en Historia

Leer Más

De l’Estat de les autonomies a l’Estat confederal

Quan en la Transició s’acunyà el terme estat de les autonomies i en la Constitució es parlà de nacionalitats i regions, configurant dos camins per a que les distintes parts de l’Estat accediren ad ella segons el grau de consciència identitària pròpia que tingueren –els famosos artículs 143 i 151–, molts pensàrem que, per fi, Espanya començava a reconéixer el seu caràcter plurinacional, trencant en el centralisme uniformiste borbònic/franquiste existent.
És cert que este reconeiximent no era equitatiu entre les distintes parts de l’Estat i, evitant un necessari i just criteri verdaderament històric, donava privilegis inicials, sense haver de demostrar res, a les que denominava, curiosament, històriques: Euskadi, Catalunya i Galícia. D’esta forma, comunitats realment històriques com Aragó, Balears i la pròpia Valéncia, quedaven fòra i haurien de demostrar la seua consciència pròpia per a accedir al màxim autogovern, lo que provocà, ya llavors, que alguns grups valencians la votaren en contra. En este grup no s’ha inclòs a Andalusia perque, a pesar de pensar que també mereix el reconeiximent de històrica, gràcies a que en el govern central estava el PSOE, de la mà de Felipe González i Alfonso Guerra pogué “colar-se” entre les privilegiades; a canvi, això si, de que Valéncia no ho conseguira, a causa del vergonyós pacte Abril-Guerra.
Més encara, obria la porta a una atra asimetria més al permetre que els estatuts d’Euskadi i Navarra, en base als seus drets forals, inclogueren el denominat concert econòmic, pel qual tenen una Facenda pròpia que recapta tots els imposts i decidix totes les despeses, aportant un “cupo” a l’Estat, pactat directament en el govern central, pels servicis que li dona. Ací també Valéncia quedà fòra de que li reconegueren l’haver tingut Furs propis; com també Catalunya, encara que en este cas fon per voluntat pròpia del llavors grup majoritari allí, la CiU de Pujol, que no ho va exigir, com si que ho feu el PNV, en el context de les accions d’ETA.
Conforme passaven els anys i les comunitats autònomes anaven assumint transferències, les polítiques practicades en elles en alguns aspectes com l’educació, la sanitat o les taxes impositives, s’adaptaven a l’idiosincràsia i la capacitat econòmica de cadascuna, distanciant-se entre si, i la sensació d’una Espanya formada per parts “autònomes” anava calant en la societat. Pero, al mateix temps, en els sectors més nacionalistes espanyols se gestava l’idea de que este procés estava “trencant” Espanya i, en l’excusa de “tots els espanyols som iguals”, des del govern central començaren a promulgar-se lleis marc que llimitaven la capacitat llegislativa de les autonomies.
I arribà el denominat procés català. Alguns sectors de Catalunya s’havien cregut lo de l’Espanya formada per pobles diferents i, animats des del govern central, en una actitut entre ingènua i irresponsable, se feren un estatut a la seua mida que fon aprovat pels parlaments central i català, i en referèndum pels catalans. I s’obrigué la caixa de pandora. El Tribunal Constitucional tombà gran part d’eix estatut i els sectors catalans que l’havien instigat se radicalisaren, convocant illegalment un referèndum d’independència, puix la Constitució (art. 92) reserva en exclusivitat al rei la facultat de convocar referendums.
Este procés ha posat de manifest la falàcia de l’Espanya plural i la realitat de que per a la Constitució no existix més que un poble, l’espanyol. És dir, l’actual sistema no pot reconéixer l’existència del poble català, ni el gallec, ni l’andalús…, ni el valencià, perque, de fer-ho, la Carta de Drets Humans de la ONU els reconeixeria el dret d’autodeterminació, que els sectors més espanyolistes, que controlen el poder, no acceptarien mai.
I en Valéncia esta configuració de l’Estat nos està perjudicant especialment. El model de finançació autonòmica, que
ha de ser aprovat per la “Comisión de Política Fiscal y Financiera”, en la que el govern central té la mitat dels vots, porta més de cinc anys caducat i sense data de modificació, mentres arrosseguem una discriminació econòmica que nos impedix millorar com a societat, se nos dilaten infraestructures essencials com el corredor mediterràneu o l’accés nort al port de Valéncia ciutat, i se nos qüestionen les existents, com el transvasament TajoSegura.
I lo últim ha segut l’intent d’incorporació a l’Estatut d’una versió actualisada del nostre dret civil arreplegat en els Furs, que el Tribunal Constitucional tombà, derogant els preceptes continguts en l’última reforma i tornant-nos al dret castellà/espanyol. La raó: en Valéncia no està vigent el dret civil propi, com sí se’l reconeixen a Euskadi, Navarra, Catalunya, Aragó, Balears i inclús a Galícia. De nou, una atra falàcia posada en evidència: el Decret de Nova Planta aplicat a Valencia mai ha segut derogat, com se nos feu creure en els anys 80, i els valencians continuem sent castellans por “justo derecho de conquista”.
Tots estos fets evidencien la caducitat d’un sistema, l’autonòmic, que nos discrimina de manera evident, crea clientelismes inacceptables i, mentres sosté que “todos los españoles” som iguals, permet que la finançació per càpita dels valencians siga un 30% menor que la dels càntabres. I fa caduca també una Constitució que consolida privilegis
personals i territorials i nega l’existència i els drets dels pobles que conformen l’Estat.
Aixina les coses, l’única eixida ad este trencacaps en que s’ha convertit la política espanyola és la transformació de l’Estat en un d’estructura confederal, en la qual les sobiranies estiguen en les parts que, lliurement, per voluntat dels seus habitants i pactant entre elles, decidixquen unir-se i delegar part de les seues competències al conjunt. Una estructura en la que la sobirania vaja de baix cap a dalt i no a l’inversa. Pero per a conseguir-ho tots els qui creem que els valencians som un poble en cultura, història, estructura socioeconòmica i forma de vida distinta al restant i, per tant, en dret de decidir allò que volem ser, hem de treballar en conjunt. Perque els valencians tenim molt que guanyar, econòmicament i socialment, en esta transformació, que nos faria tornar a ser, com abans de 1707, amos del nostre destí.

ALBERT MARÍN I SANCHIS
Dr. Ingenier Industrial

Leer Más

El valencianisme en 1918, la Declaració Valencianista

Antoni Atienza i Peñarrocha

El 1918, el valencianisme va plasmar els seus principis en una Declaració. No obstant, fon incapaç de superar les seues contradiccions i enfrontaments interns. Des dels primers anys del segle XX, els valencianistes intentaven crear un partit polític que poguera fer una realitat els seus desijos d’autonomia política, cooficialitat del valencià i el castellà i consolidació de la cultura autòctona valenciana. Pero estos plantejaments s’afonarien davant del pancatalanisme.
S’ha de recordar que en eixos anys el sistema polític de la Restauració estava en crisis. La fòrmula creada per Cánovas i Sagasta en el Pacte del Pardo (1885), pel qual els dos grans partits, conservador i lliberal, s’alternarien en el poder falsejant les eleccions (el caciquisme), no podia seguir funcionant per l’aparició de noves forces polítiques. L’impossibilitat d’estes forces (republicanisme i socialisme, a banda d’uns atres partits de centre esquerra, aixina com els regionalistes: Lliga Regionalista de Catalunya i PNV) d’arribar al poder els espentava a la radicalisació.
Continuar llegint…

Leer Más

Dignitat i autoestima

Un any més tens en les teues mans un eixemplar del Dossier que en vespres del Dia Nacional Valencià publica Convenció Valencianista, una associació naixcuda en l’objectiu de traure a la llum els problemes que nos afecten com a poble, analisant-los des d’un punt de vista estrictament valencià per a, com diu la portada d’enguany, conrear el passat, construir el present i preparar el futur.

I, repassant l’últim any, veem cropped-logo_convencio1-e1429961749360.pngque no s’ha alvançat ni una miqueta en el sentit d’aumentar l’autoestima dels valencians ni tampoc en incrementar l’orgull de sentir-se part d’un poble en identitat pròpia i diferenciada des de fa segles. Per a mostra recordem breument alguns dels fets que han ajudat els últims 12 mesos a fomentar la despersonalisació i el desarraïlament dels valencians.

Per començar per lo més recent, fa poc el Consell ha tret a la llum el borrador del decret de plurillingüisme, el qual, si be en el seu contingut te aspectes positius, no elimina l’exenció del valencià per a zones castellaparlants, com si els qui allí residixen no foren valencians, ni trenca en la filosofia instaurada en l’administració de tractar el valencià com una llengua estrangera quan s’afirma que en acabar el Bachillerat s’obtindrà el certificat B1 d’anglés i el C1 de valencià, sense fer menció al castellà; o siga, posa el valencià al nivell de l’anglés, llengües secundaries les dos, considerant, per defecte, el castellà con a llengua materna de tots, raó per la que el seu coneiximent no requerix acreditació. Tot açò, unit al canvi de lèxic utilisat en el DOCV, que l’allunta encara més de l’utilisat pels valencians, no ajuda en res a l’estima dels ciutadans per la llengua pròpia.

Un atre fet important ocorregut en els últims mesos és l’anulació per part del Tribunal Constitucional de distintes figures pròpies recuperades algunes del nostre Dret Civil Foral: la Llei de règim econòmic matrimonial valencià, la Llei de custodia compartida, la Llei d’Unions de Fet o la Llei de contractes i unes atres relacions jurídiques agràries. Aixina per eixemple el Règim matrimonial valencià rescatat, a partir de la sentència tornarà a ser com el castellà, el de gananciales. Este fet resulta encara més greu perque en la justificació s’indica que no pot ser regulat per la lady-justice-has-turned-her-backGeneralitat degut a que no estava en vigor a l’aprovar-se la Constitució. És dir, se valida aixina el Decret de Nova Planta, que va ser el que derogà els Furs, castigant-nos de nou per ser l’única comunitat, entre les que conformaren la Corona d’Arago, a la que no se li va tornar el dret foral, com si que se feu en les atres a les que per tant se les deixa llegislar ara al respecte.

Per una atra banda, un any més continuem contribuint a l’Estat molt per damunt de les nostres possibilitats per culpa d’un sistema de finançament –que ya porta dos anys caducat– pel qual hem deixat d’ingressar des de 2002 més de 12.000 millons d’euros. I l’única cosa que se li ocorre al Consell és escudar-se darrere d’un front comú de partits, sindicats, patronals i societat civil que ho reclame, com si al govern central açò no li entrara per un oït i li ixquera per l’atre.

Pero tot açò no pareix ser prou per ad alguns valencians, dels quals un bon grapat se diuen valencianistes, que s’encaboten en posar per davant els interessos d’Espanya i la seua unitat als de Valéncia, acusant, per eixemple, al President de la Generalitat d’alta traïció per reunir-se en el president català a fi de reclamar junts el Corredor Mediterràneu, una infraestructura sistemàticament bloquejada pel govern central i vital per a l’economia valenciana.

A la fi, com es pot comprovar, un any més de passos arrere en el camí de la dignificació de la nostra terra en el concert de les nacions del mon.

El nostre propòsit no es només la denuncia o la crítica, és treballar per la dignificació valenciana, i en eixe camí voràs, si fas llectura del contingut d’este Dossier, dos proyectes que, a dia de hui, son ya una realitat. Si vols comprometre’t en una verdadera tasca valencianista, ¡t’esperem!

Editorial de Convencio
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2016

Leer Más

Femenina Valenciana

Imaginem, en temps preterits, una chicona, ya en la majoria d’edat, que viu en una familia tradicional en una epoca en la que ningu qüestionava l’autoritat dels pares. El sou que guanya treballant el dona integre al pare cada mes. Potser este li done una chicoteta paga fixa, pero, si vol alguna cosa mes, com fer-se un trage nou, o qualsevol atre gast extra, ha de demanar-li diners al pare, i ell, segons les circumstancies, li’ls donarà o no. Per una atra banda la chicona te germans que, per ser chics (les ninetes dels ulls dels pares, el futur del llinage) conseguixen sempre mes atencio. Alguns d’ells estan en l’universitat, o tenen treballs importants, per lo que necessiten estrenar trage cada cert temps per a no perjudicar la seua image i el seu futur, mentres la chicona se pot recosir el trage vell aguantant-lo un any darrere d’un atre; i els germans que no treballen o guanyen un sou baixet, tambe reben mes atencio, perque no arriben a final de mes i, al cap i al fi, la chicona es espavilada i s’apanya sempre en lo que te. La chica, educada en el masclisme, se sent en el fondo orgullosa de contribuir mes que ningu al sosteniment de la familia. I, encara que, de tant en tant, se queixe, en un cumplit -“No t’enfades chiqueta, que te poses molt lleja. Tu, que eres la mes bonica del mon. I la mes simpatica”- se conforma.

Davant d’esta situacio, una amiga, mes “progressista” que ella, li ompli el cap d’idees de dignitat i llibertat, insistint en que no hi ha dret ad esta sumissio i que ha de trencar eixa dinamica eixint d’eixa casa. Pero esta amiga, que presumix de feminista, no es capaç tampoc de superar el masclisme en el que ha segut educada, per lo que l’unica solucio que se li ocorre es que se busque un home per a casar-se, aixina se lliurarà de l’autoritat paterna. Li propon deixar de ser “filla de” per a passar a ser “esposa de”; substituir una sumissio per una atra.

Al poble valencià, en esta Espanya, tal i com l’han dissenyada, li toca el paper de chicona. El pare Estat se queda els nostres imposts i nos dona, sempre de mala gana, lo que ell considera oportu. En canvi unes atres autonomies mereixen sempre majors inversions, perque tenen mes caracter (son els chics) o perque mai arriben a final de mes (o perque son la nineta dels ulls del govern de tanda) i, al cap i a la fi, nosatres acabem ingeniant-nos-les per a eixir avant. I tenim tan assumit este rol femeni (el regionalismo bien entendido) que, encara que nos queixem, estem orgullossisims d’ofrenar debades les nostres glories a Espanya i de sacrificar-nos en benefici de la “unitat familiar”. I nos donem per pagats quan nos fan un cumplit alavant-nos el sol, les plages i este clima tan envejable, o el nostre caracter tan obert, que fa que sigam l’autonomia mes acollidora, a on els forasters s’integren mes facilment (perque en el fondo no necessiten integrar-se, som nosatres els qui nos amolem als de fora).anacreontica

I l’amiga del consell es, per supost, el catalanisme, que porta decades omplint el cap dels valencians en idees de dignitat i llibertat, i que, encara que se faça passar per valencianiste (“feministe”), lo unic que propon es que canviem d’amo. Trescents anys de provincianisacio han destruit l’autoestima d’este poble. Alguns busquen mil excuses per a justificar el ninguneig que nos arriba de Madrit, i uns atres, tan coents o mes que els anteriors, queixant-se d’eixe centralisme, tenen tan assumida la seua condicio provinciana que son incapaços de pensar mes solucio que substituir la sumissio a Madrit per la sumissio a Barcelona; un regionalisme per un atre.

Està clar que la solucio al problema de la subordinacio femenina passa necessariament per un increment de l’autoestima de les dones. Ser “filla de” o “esposa de” nomes son circumstancies -per mes que importants- en la seua vida, no la seua essencia, que es la de ser elles mateixa.

Està clar que la solucio als problemes de subordinacio provinciana dels valencians passa necessariament per l’increment de la seua autoestima. L’integracio en Espanya o les relacions en Catalunya han de partir de la base de que nosatres som essencialment valencians.

A mida que s’acosten les eleccions municipals i autonomiques de 2015 se posa mes de relleu esta polarisacio. Practicament tots els partits s’autocalifiquen de valencianistes, i tots demanen unir forces per a combatre una o atra de les subordinacions descrites. Aixina al valencianisme se li vol exigir que trie a quin regionalisme unir-se, i l’argument es sempre l’urgencia de fer front a l’atre. Pero deixar de formar part de la “familia” espanyola per a convertir-nos en un “païs” catala mes es tan absurt com continuar transigint en l’humiliacio permanent del restant d’Espanya a canvi d’evitar la catalanisacio.

El valencianisme autentic se n’ix d’eixa dicotomia, situant-se en un pla diferent, en el de la plena autoestima, des del que es impensable fer concessions a una sumissio per tal de combatre l’atra. Perque el valencianisme no se pot definir mai pel rebuig de lo que no som, sino per l’afirmacio rotunda de lo que som, valencians.

Josep Peiró i Bertomeu
Vicepresident del Rogle Constanti Llombart

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2014

Leer Más

Jaume I te la culpa de tot

Quan Jaume I conquista el Regne de Valencia, davant la pretensio de la noblea de trossejar-lo per a repartir-se’l, decidix, pel contrari, consolidar-lo, mantenint la seua integritat i dotar-lo d’uns Furs propis. Era la manera de llimitar el poder de la noblea i aumentar el seu propi poder.

La garantia real de l’independencia del regne incorporat a la Corona, un fet sense dubte beneficios, tindra a la llarga unes derivacions negatives en el futur del poble valencià, en conseqüencies que arriben fins als nostres dies.Jaume I Culpable

El poble valencià no ha tingut que lluitar mai per la seua independencia, li fon otorgada per Jaume I i, com es sabut, lo que se rep debades no se valora com lo guanyat en esforç. L’unic moment en el que perillà la seua integritat se resolgue en un acte diplomatic -per mes que energic- en el que Vinatea recordà a Alfons II el seu jurament dels Furs i este respongue en la llealtat esperada, tal com havien fet els seus predecessors i farien en avant tots els descendents del Casal d’Arago.

En eixe periodo els valencians podiem acodir directament al rei per a que resolguera els contrafurs o dictara privilegis, i obteniem immediata resposta. Fon l’epoca d’esplendor del nostre regne, el qual comença el seu decliu en el moment en que s’unixen les Corones d’Arago i de Castella. A partir d’ara el nostre rei es tambe l’emperador d’un vast territori que deixa la governacio dels -per ad ell- menuts regnes peninsulars en mans de virreis, i per ad estos la prioritat es guanyar merits en la Cort; per tant, no els importa tant resoldre els problemes locals, com aplicar, i si es precis impondre, la politica real.

El poble valencià, acostumat a apelar a un rei proxim i just, no està aveat al joc brut, a defendre’s de les trampes, a fer-se respectar, i es troba sempre a merce dels interessos que rodegen el poder en la Cort. Es com eixos chiquets massa protegits pels pares als qui, a l’arribar a la vida adulta, els falten recursos per a enfrontar-se a la mala fe d’uns atres. Esta forma de ser arriba fins als nostres dies, en els que no son pocs els valencians que han esperat de Joan Carles I, inclus apelant directament ad ell, una intervencio per a resoldre els conflictes que tenim, obtenint, per supost, el mateix resultat que durant els ultims cinc cents anys, cap.

L’Historia, sense dubte, hauria segut molt diferent si, en ocasio del fet de Vinatea, l’integritat del regne s’haguera hagut de defendre en una guerra. Es facil supondre que alguna de les batalles decisives sería una fita en la memoria que plenaria d’orgull, i serviria d’advertencia, als valencians. No fon el cas, i hem de felicitar-nos de que la nostra no siga una historia de guerres, sino d’art i de ciencia, i de treball dur i honrat, pero tambe es hora de valorar eixa independencia que, si no nos costà guanyar, si que saberem honorar en llealtat; una llealtat que fa sigles que no troba contrapartida. Hem de dependre, entrat el sigle XXI, a guanyar-nos el respecte, a rebujar les ingerencies alienes, que no busquen mai el nostre profit, i a preocupar-nos per que el nostre present i el nostre futur siguen autenticament nostres.

Josep Peiró i Bertomeu

Vicepresident del Rogle Constanti Llombart

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2012

Leer Más

Ideologies i Estructura d’Estat

A propòsit del procés català, l’estructura de l’estat i les seues possibles variants estan en totes les discussions polítiques. Pero, realment, ¿se té clar quines són les característiques i diferències entre les distintes ideologies i opcions territorials possibles? Fem un repàs.

Comencem per les ideologies:

  Centralisme: Defén que tots els habitants d’un estat formen part d’un mateix i únic poble i que la sobirania política residix en la totalitat d’ells, sense divisió, de manera que les distintes parts que el conformen no tenen una identitat pròpia lo suficientment diferenciada com per a tindre una organisació política o llegislativa distinta.

  Regionalisme: Encara que també sosté que és en la totalitat dels habitants d’un estat a on residix la sobirania política, accepta que les distintes parts que el conformen puguen tindre la suficient identitat pròpia com per a asumir una certa capacitat organisativa o llegislativa, especialmente en els aspectes culturals i educatius, pero en cap cas que puguen decidir abandonar l’estat de manera unilateral.

  Nacionalisme: Defén que el territori on es situa, siga o no un estat, és una nació, és dir, que té una identitat pròpia, cultural, llingüística i històrica, diferenciada i no supeditada a cap atra. Si el territori forma part d’un estat, defén que tinga capacitat organisativa i llegislativa i encara que pensa que la sobirania política residix en els habitants del territori, no necessàriament aspira a que siga un estat independent. El Regionalisme i el Centralisme, segons el grau, són realment nacionalismes referits a territoris que ya conformen un estat independent.

  Sobiranisme: És una ideologia de territoris que formen part d’un estat, puix no només sosté que la sobirania política residix en els habitants del territori, sino que defén la necessitat de separar-se d’ell i constituir un estat propi. No necessàriament ha de tindre una base “nacional”, en el sentit d’estar basada en una identitat diferenciada, sino que pot basar-se en motius econòmics, geogràfics, etc.

En quant a les distintes formes d’estructurar un estat tenim les següents:

  Unitari: És l’estat totalment homogéneu organisativament i llegislativament. Existix un únic orgue llegistatiu central, un únic poder judicial, i una única Facenda que repartix els recursos i les inversions entre les distintes parts de l’estat segons el criteri del govern central. Són aixina els denominats estat-nació, per la seua pròpia naturalea, com Irlanda, Portugal (peninsular) o Colombia; mentres que entre aquells que no complixen eixa condició prèvia el més significatiu es França.

  Regional / Autonòmic. En ell existix una llegislació comuna a tot l’estat, aprovada en l’orgue llegislatiu central, que marca les directrius principals en matèria de drets i d’organisació territorial; i existix un únic poder judicial. No obstant, els distints territoris que el conformen tenen una certa capacitat llegislativa i, inclús, impositiva, pero no com a reconeiximent d’un dret, puix no son considerats com territoris sobirans, sino com a cessió de funcions del govern central i, per tant, revocable. Esta manca de reconeiximent de sobirania fa que les regions/autonomies no tinguen capacitat per a separarse unilateralment. Les competències assumides pels distints territoris no han de ser necessàriament les mateixes ni en el mateix grau. Són eixemples Espanya, Bèlgica, China o Perú.Europa 1100 segons Marin

  Federal: A nivell pràctic és molt paregut a l’autonòmic: les distintes parts que el conformen (estats) tenen autonomía política i llegislativa inclús en exclusivitat en certes matèries; tampoc tenen llibertat per a eixir-se’n, i pot ser simètric o asimètric; pero la capacitat llegislativa del govern central és molt més llimitada, de forma que la llegislació, inclús en drets bàsics, en els distints territoris pot ser molt distinta. Hi ha també una diferència en la manera com s’ha conformat, puix les federacions ho fan per la voluntat d’unió de territoris sobirans que la cedixen en favor de la federació. Són estats federals Gran Bretanya, els Estats Units d’Amèrica (USA) o Brasil.

  Confederal: Se forma per l’unió voluntària de territoris sobirans (estats) que no renuncien ad ella, de forma que continuen tenint plena capacitat llegislativa i possibilitat d’abandonar la confederació de forma unilateral. L’unió dels estats se plasma en
un document que bàsicament estipula la relació entre ells, i la llegislació generada des del govern central s’aplica als estats, no directament als ciutadans, i se fa per acort entre els territoris. Són una confederació Austràlia i, la que tenim més próxima, l’Unió Europea. Els USA ho foren fins la Constitució de 1787.

Albert Marín

Dr. Ingenier Industrial

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

Leer Más

Marchant unidament, farem Valéncia (1978)

M’agradaria dir-vos eixes coses

que es fan espiga o llum a la paraula.

M’agradaria tindre sense núvols

el goig que es torna veu des de l’entranya.

Pero tinc un dolor enmig la llengua

que em fa tancar els llavis ple de ràbia,

quan veig el fill negat que mistifica

l’orige de la llengua valenciana.

 

Tinc un desig de paus i de concòrdies

marchant unidament per eixa causa

que no coneix l’engany, ni mai té dubte

quan sembra de Senyeres nostra pàtria.

I cride al poble meu. Cride a la terra

que sap quallar el fruit de nostra parla

per tal de que no calle ni claudique

davant de qui la ven, o la regala.

 

Que estem farts d’enemics i no de fòra

Estem sabent quí monta la batalla

per ser protagoniste d’eixa lluita

que li ompli de misèries la bojaca.

Estem cansats de vore les consciències

dispostes a l’oferta i la rebaixa,

per tindre camp obert a la mentira

i anar minant el tronc de la paraula.

 

Que hui tens valencians desfent l’història.

Hui aquells que ahir semblaven aigua clara

s’han despullat d’hipòcrites mesures

i han descobert que el joc tenia trampa.

Hui s’han llevat de colp la pell d’ovella

que ahir duyen per tota indumentària

els llops que preparaven l’envestida

per traure-li profit a la mudança.

 

I allò que pareixia una victòria

que al poble com en somis esperava

s’ha transformat en guerra sorda i dura

que hui estem tots patint potser massa.

Han dividit els hòmens i la terra.

Han destrossat la nota que agermana.

Han contrafet l’essència constructiva

sembrant l’antagonisme i la distància.

 

Han amerat de dubtes a eixe poble

que busca veritats en l’hora blava

deixant caure una boira que li oculta

la font en llibertat de l’esperança.

Ningú no sap per qué la veu es trenca.

Ningú no sap quí cobra ni quí paga

I yo dic que és Valéncia la que plora

per tant de fill postís i tanta estafa.


Si tots els valencians no anem a una

sabent que estem jugant-nos nostra raça,

¡serem un poble inútil sense meta

eterns esclaus d’un amo i una vara!

¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova

que no voleu servir a gent estranya!

¡Unim-nos colze ab colze! Que es remonte

la veu i l’esperit per eixa causa

que és justa perque és nostra des de sempre

i té que ser, per nostra, valenciana.

 

Hui estem tots esperant eixa collita

que vol donar el fruit de la paraula.

Estem esperançats davant la nostra

Valéncia que vol créixer lliure i ampla.

Pero no confiem en els milacres

a l’hora de lluitar contra la farsa.

Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe

el pas davant l’obstàcul si és que s’alça.

Perqué si es pert la fe i es calla l’home,

¡voreu com és la pedra la que parla!

 

Anfós Ramon i García

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

Leer Más