Els origens de la festa del 9 d’octubre han de situar-se en la celebració del Centenari de la Conquista de la Ciutat i Regne de Valencia per Jaume I, en 1338. Concebuda com a festa cívica i religiosa, la celebració consistia en organisar una provessó civil presidida pels jurats i autoritats de la Ciutat, que visitava els llocs emblemàtics de la Conquista, entre ells el monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, acompanyant a la Real Senyera, així com fer una missa de Te Deum en la Seu. La festa s’acompanyava en traques i focs d’artifici, i es feya en molta solemnitat i alegria alhora.
En el pas dels segles, la festa evolucionà i s’afegiren elements com decoració de carrers, carros triumfals, danses, representacions teatrals… De tot això ens deixaren relació diferents cronistes i historiadors, alguns d’ells ben afamats, com Marc Antoni Ortí o Vicent Boix. La commemoracio del 9 d’octubre de 1238 es celebrava puntualment cada cent anys, encara que hi hagueren canvis importants despruix de la pèrdua dels Furs. Així, en la festa de 1738, es va reconstruir puntual i efímerament el Centenar de la Ploma, davant del nerviosisme de les autoritats; o en 1838, en una Valéncia hostilisada pels carlistes, es va redescubrir el Penó de la Conquista, al qual se li donà un protagonisme que mai havia tingut, començant una dualitat de símbols que ben cara nos ha costat.
Des de 1707 es varen prohibir els coets i les traques, i els valencians convertiren els focs d’artifici en dolços per a regalar a les seues enamorades. D’esta ressistència passiva i dolça a les ordens de les autoritats, naixqué la mocaorà, que encara actualment es fa, en la piuleta i el tronador transformats en massapà i embolicats en un lluït mocador.
El 9 d’Octubre començà a ser reivindicat pels valencianistes de la segona mitat del segle XIX com a festa de la pàtria valenciana. La data era interpretada com l’incorporació de Valéncia al món occidental, el seu naiximent com a estat cristià. En 1891, despuix d’anys de gestions, es va inaugurar el monument a Jaume I en el Cap i Casal, obra d’Agapit Vallmitjana, i l’estatua es va convertir ràpidament en un punt de reunió i celebració d’acontenyiments de reivindicació valencianista. La seua inauguració fou tot un precedent. La comitiva s’obria en la Guardia Civil, seguida per la Roca del Corpus “Valéncia”, feta per al Centenari de Sant Vicent Ferrer en 1855, i despuix pels asilats de les Cases de la Beneficencia i Misericordia, escolars, gremis, alumnes dels instituts, etc., aixina com dels membres de Lo Rat Penat i diferents ateneus obrers. Darrere s´afegiren l´Ajuntament en la Senyera Real, la Diputació, i representacions de diferents corporacions municipals valencianes, a banda del claustre de l´Universitat, representacions de l´eixèrcit, acadèmics i funcionaris de l´Ajuntament. La Senyera fon baixada de l´Ajuntament pel balcó, mentres sonava la “Marcha Real” interpretada per la banda de musica dels bombers. Quan passava la Senyera Real, escoltada pels cavallers de les ordens militars, les bandes militars tocaven la “Marcha Real”, i era saludada per oficials i soldats presentant armes, a l´hora que les banderes regimentals s´inclinaven al seu pas. Una vegada arribats al monument al Rei Jaume, la Senyera quedà en posicio de presidir l’acte. Sonaren vintiuna salves d´artilleria, i l´Alcalde pronuncià unes paraules. En eixa ocasio, com es veu, la Senyera Real havia fruït dels maxims honors militars.
Esta iniciativa va començar una nova costum, una nova tradició, s´havia creat un nou model. Si fins ad eixe dia, la festa del 9 d’Octubre tenia un fort component religios, puix l´acte central era el “Te Deum” en la Seu, ara existia la possibilitat de desenrollar una vertent laïca, per mig d´una ofrena floral o de corones de llorer a l´estatua de Jaume I. La Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Lo Rat Penat, inicià la costum de celebrar el 9 d’Octubre fent una provessó en la seua Senyera, aixina com una velada musical i lliterària en els seus locals. Als actes es varen afegir atres entitats valencianistes, com Valencia Nova, que va celebrar al peu de l’estatua el centenari del monarca conquistador en 1908. No tan sols es feya allí el 9 d’Octubre; en 1914 es va realisar l’Acte d’Afirmació Valencianista en l’actual Parterre.
En 1917, l’Ajuntament de Valéncia, que fins ad eixe moment es llimitava a arreglar el jardí de l’estatua per als actes, va decidir sumar-se a la provessó del 9 d’Octubre, organisada per Lo Rat Penat i unes atres associacions valencianistes, en la persona de l’alcalde, Josep Martínez Aloy, i en anys successius també participà algun regidor. Pero no seria fins a 1922, quan l’Ajuntament va participar de forma més rellevant. Esta corrent es tallà en 1923, quan per la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera es va suspendre la provessó, pero no l’acte lliterari. Durant esta Dictadura, l’Ajuntament va fer una còpia exacta de la Senyera, en 1927, i es va instituir la participació municipal en la provessó. En pocs anys, l’Ajuntament passà de convidat a protagonisar la festa, com fins als nostres dies.
Durant el Franquisme, el 9 d’Octubre es celebrava d’una manera molt discreta, sent novament Lo Rat Penat qui va mantindre la tradició. En la Transició, la festa va adquirir un caràcter reivindicatiu, que encara manté. El valencianisme va espentar la festa dotant-la de força i popularitat, encara que fon també escenari d’enfrontaments i conflictes.
En el moment actual, en un valencianisme molt dividit entre les sensibilitats lingüístiques i polítiques, el 9 d’Octubre ha de ser una festa de reconciliació, de retrobament, i d’acostament; ha de tornar a ser lo que fon en un principi, la gran festa dels valencians.
Antoni Atienza
Doctor en Historia
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2012