Gracies

Des d’estes llinees i siga quin siga el resultat de les votacions del proxim dumenge volem donar-vos les gracies a tots els que hem conseguit per fi este canvi. A tots els que, d’alguna manera, han colaborat, be siga de manera contraria als interessos de Valencia, com Zaplana, Camps, Ciprià Ciscar, ACPV, que un dia optaren per deixar de sentir el batre del cor perque preferiren percebre  el soroll de les monedes en la boljaca, canviant la rao per un jornal acompanyat en molts casos per ocupar una poltrona…; pero sobre tot als qui volem felicitar es ad aquells que han/heu colaborat desinteressadament i en la ma en lo cor per conseguir este important canvi: els que creguereu en el futur, els que conseguireu el consens, els que treballeu dia i nit per conseguir els prop de huitcents versos que omplin els llibrets de falla, els que fan eixes poesies que nos fan traure somriures i els que inclus conseguixen traure’ns llagrimes en els seus relats i escrits, els que estudieu per seguir enaltint la llengua valenciana, els que espigolen en archius, biblioteques i antiquaris els llibres dels nostres classics, els que preferiren buscar una opcio politica per a defendre els nostres interessos ans d’engrossar llistes d’uns atres partits que no creïen en Valéncia, inclus aquells que en un pot d’esprai ompliren espais de senyeres i escrits en favor de Valéncia, o els que han conseguit reunir en un foro a valencians per a parlar nomes de cultura… Gracies a tots.

Donem gracies i no nos cansarem de donar-les, perque nos heu ajudat a conseguir les metes que un dia nos marcarem, perque llarc i angost ha segut el cami pero, per fi, els fruts van apareixent en cada raco de la nostra terra i en cada acte que es precie. Estes eleccions han segut un tot, una mostra mes que palpable de que ho hem conseguit i que cada dia tenim mes propies les nostres senyes, pero no vos relaixeu, germans, encara mos queda un llarc cami que recorrer, el de la consolidacio.

Atonits hem comprovat com alguns Ciutadans han tingut que convertir-se en “aldeans”, com els qui refusaven la nostra Senyera omplien tanques, carrers i ajuntaments en ella, com els qui sempre nos han menyspreat han reconegut la nostra infrafinançacio, com des de diferents estaments nos ha segut reconegut el nostre dret a mantindre la nostra propia llengua, sense interferencies alienes.

Hem pogut viure situacions dantesques, propies de regims del sigle passat, quan nos han negat la nostra llibertat llingüistica i d’expressio, en la calorosa acollida del mon faller a la nostra causa, com ya passà en l’any 40 i en els 80. Hem conseguit juntar a gent de diferent ideologia i debatre per un futur proxim; realisar
conferencies, fires i quedades en les que lo mes important ha segut Valéncia. Pero sobre totes estes coses, hem mantingut encesa eixa flama victoriosa, la nostra, la que un dia casi es va apagar per culpa dels vents de Ponent i Tramontana, a la qual saberem fer-li coveta per a mantindre-la. I tot gracies a tots vosatros, eixos que vos heu cansat de sentir com mos dien que erem quatre gats i que hem aguantat insults “blavosos” per totes parts.

Sí, som els mateixos que hem conseguit que ara els valencians IMG_20151011_081145parlen sense complexos de la nostra nacionalitat, del nostre nacionalisme cultural, conseguint que, hui, cinc de cada set valencians sapien realment que es el nacionalisme valencià i entenguen les diferencies entre el soberanisme colonial i les contrarietats entre eixes mancomunitats imaginaries que poc tenen d’historiques. Hui per fi podem saludar al nou dia, a cada nou dia, en un fort reso, anant avant, perque som valencians i perque hem conseguit treballar en positiu. Dema, qui sap, igual eixim a demanar els dos Sigles d’Or de les nostres lletres que hui pareix que estiguen seqüestrats misteriosament per politics de fora de les nostres fronteres, en el beneplacit dels de dins, clar.

Dia Fuster alla pels anys 60 que Valéncia o sería Païs o no sería, que enganyat que estava, Valéncia sera sempre Valéncia, l’atre adjetiu (païs, regio, estat, nacio, regne, republica o senzillament patria) correspon a tots els valencians triar-lo, pero com ad eixe adjetiu que li dius a una mare en el carinyo de la llar, mai com l’enfrontament entre els seus fills ni per a justificar l’invasio politica o cultural d’unes atres regions. Per aixo hui Valéncia es mes Valéncia que mai, perque per fi, els seus fills han despertat i han decidit eixir en el seu auxili, deixant de costat debats esterils i complexos inutils.

Gracies a tots els que ho heu fet possible i benvinguts ad eixe dia en els que Valéncia torna a eixir de la seua letargia. Per fi podem dir que enguany, per molt que dolga a certa gent, ha segut l’any del valencianisme.

¡Cavallers, va de bo!

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio