De l’Estat de les autonomies a l’Estat confederal

Quan en la Transició s’acunyà el terme estat de les autonomies i en la Constitució es parlà de nacionalitats i regions, configurant dos camins per a que les distintes parts de l’Estat accediren ad ella segons el grau de consciència identitària pròpia que tingueren –els famosos artículs 143 i 151–, molts pensàrem que, per fi, Espanya començava a reconéixer el seu caràcter plurinacional, trencant en el centralisme uniformiste borbònic/franquiste existent.
És cert que este reconeiximent no era equitatiu entre les distintes parts de l’Estat i, evitant un necessari i just criteri verdaderament històric, donava privilegis inicials, sense haver de demostrar res, a les que denominava, curiosament, històriques: Euskadi, Catalunya i Galícia. D’esta forma, comunitats realment històriques com Aragó, Balears i la pròpia Valéncia, quedaven fòra i haurien de demostrar la seua consciència pròpia per a accedir al màxim autogovern, lo que provocà, ya llavors, que alguns grups valencians la votaren en contra. En este grup no s’ha inclòs a Andalusia perque, a pesar de pensar que també mereix el reconeiximent de històrica, gràcies a que en el govern central estava el PSOE, de la mà de Felipe González i Alfonso Guerra pogué “colar-se” entre les privilegiades; a canvi, això si, de que Valéncia no ho conseguira, a causa del vergonyós pacte Abril-Guerra.
Més encara, obria la porta a una atra asimetria més al permetre que els estatuts d’Euskadi i Navarra, en base als seus drets forals, inclogueren el denominat concert econòmic, pel qual tenen una Facenda pròpia que recapta tots els imposts i decidix totes les despeses, aportant un “cupo” a l’Estat, pactat directament en el govern central, pels servicis que li dona. Ací també Valéncia quedà fòra de que li reconegueren l’haver tingut Furs propis; com també Catalunya, encara que en este cas fon per voluntat pròpia del llavors grup majoritari allí, la CiU de Pujol, que no ho va exigir, com si que ho feu el PNV, en el context de les accions d’ETA.
Conforme passaven els anys i les comunitats autònomes anaven assumint transferències, les polítiques practicades en elles en alguns aspectes com l’educació, la sanitat o les taxes impositives, s’adaptaven a l’idiosincràsia i la capacitat econòmica de cadascuna, distanciant-se entre si, i la sensació d’una Espanya formada per parts “autònomes” anava calant en la societat. Pero, al mateix temps, en els sectors més nacionalistes espanyols se gestava l’idea de que este procés estava “trencant” Espanya i, en l’excusa de “tots els espanyols som iguals”, des del govern central començaren a promulgar-se lleis marc que llimitaven la capacitat llegislativa de les autonomies.
I arribà el denominat procés català. Alguns sectors de Catalunya s’havien cregut lo de l’Espanya formada per pobles diferents i, animats des del govern central, en una actitut entre ingènua i irresponsable, se feren un estatut a la seua mida que fon aprovat pels parlaments central i català, i en referèndum pels catalans. I s’obrigué la caixa de pandora. El Tribunal Constitucional tombà gran part d’eix estatut i els sectors catalans que l’havien instigat se radicalisaren, convocant illegalment un referèndum d’independència, puix la Constitució (art. 92) reserva en exclusivitat al rei la facultat de convocar referendums.
Este procés ha posat de manifest la falàcia de l’Espanya plural i la realitat de que per a la Constitució no existix més que un poble, l’espanyol. És dir, l’actual sistema no pot reconéixer l’existència del poble català, ni el gallec, ni l’andalús…, ni el valencià, perque, de fer-ho, la Carta de Drets Humans de la ONU els reconeixeria el dret d’autodeterminació, que els sectors més espanyolistes, que controlen el poder, no acceptarien mai.
I en Valéncia esta configuració de l’Estat nos està perjudicant especialment. El model de finançació autonòmica, que
ha de ser aprovat per la “Comisión de Política Fiscal y Financiera”, en la que el govern central té la mitat dels vots, porta més de cinc anys caducat i sense data de modificació, mentres arrosseguem una discriminació econòmica que nos impedix millorar com a societat, se nos dilaten infraestructures essencials com el corredor mediterràneu o l’accés nort al port de Valéncia ciutat, i se nos qüestionen les existents, com el transvasament TajoSegura.
I lo últim ha segut l’intent d’incorporació a l’Estatut d’una versió actualisada del nostre dret civil arreplegat en els Furs, que el Tribunal Constitucional tombà, derogant els preceptes continguts en l’última reforma i tornant-nos al dret castellà/espanyol. La raó: en Valéncia no està vigent el dret civil propi, com sí se’l reconeixen a Euskadi, Navarra, Catalunya, Aragó, Balears i inclús a Galícia. De nou, una atra falàcia posada en evidència: el Decret de Nova Planta aplicat a Valencia mai ha segut derogat, com se nos feu creure en els anys 80, i els valencians continuem sent castellans por “justo derecho de conquista”.
Tots estos fets evidencien la caducitat d’un sistema, l’autonòmic, que nos discrimina de manera evident, crea clientelismes inacceptables i, mentres sosté que “todos los españoles” som iguals, permet que la finançació per càpita dels valencians siga un 30% menor que la dels càntabres. I fa caduca també una Constitució que consolida privilegis
personals i territorials i nega l’existència i els drets dels pobles que conformen l’Estat.
Aixina les coses, l’única eixida ad este trencacaps en que s’ha convertit la política espanyola és la transformació de l’Estat en un d’estructura confederal, en la qual les sobiranies estiguen en les parts que, lliurement, per voluntat dels seus habitants i pactant entre elles, decidixquen unir-se i delegar part de les seues competències al conjunt. Una estructura en la que la sobirania vaja de baix cap a dalt i no a l’inversa. Pero per a conseguir-ho tots els qui creem que els valencians som un poble en cultura, història, estructura socioeconòmica i forma de vida distinta al restant i, per tant, en dret de decidir allò que volem ser, hem de treballar en conjunt. Perque els valencians tenim molt que guanyar, econòmicament i socialment, en esta transformació, que nos faria tornar a ser, com abans de 1707, amos del nostre destí.

ALBERT MARÍN I SANCHIS
Dr. Ingenier Industrial