Opinió

Quan la descalificacio es l'unic argument

Casualment dies arrere, buscant informacio sobre Francesc de Vinatea, caigue en les meues mans, i fiu llectura d’ell, un articul titulat “Entre l’erudició històrica i el pamflet polític: la figura de Francesc de Vinatea en la societat valenciana”, escrit en el tipic seudovalencià “cientific”, que venia a resumir cóm s’ha abordat la figura de Vinatea en l’historiografia valenciana. Puix be, a excepcio d’una afirmacio acunyada per l’autor en la nota 29, la qual se llimita a relatar, sense calificar, i que diu “Vinatea era el defensor dels drets del príncep hereu català contra l’expansionisme de Castella” (revista Lluita, 175, 1993), totes les demes aproximacions ad esta figura fetes per valencians, historiadors o no, son, per a l’autor, pamfletaries, mitiques, exacerbadament regionalistes i un llarc etc.

Per supost que en cada epoca, siga la romantica, siga la postromantica, la dominada per l’historiografia materialista o la de l’epoca franquista, etc., cadascu ha volgut vore en Vinatea a l’heroe, al defensor d’uns drets, a l’abanderat contra el feudalisme o al lluitador contra l’expansionisme castella. Provablemente Vinatea fon tot aixo o, com molts atres diuen, un defensor de la llei, del dret arreplegat en els Furs de Valencia, que eren el codic de governabilitat vigent en el Regne de Valencia, de manera que el fet d’atentar contra la seua integritat territorial era clarament un contrafur.

No anem a relatar el fet de Vinatea, ni tampoc a explicitar el moment concret en que es va produir; ya n’hi ha d’interpretadors de l’historia que qüestionen tot aço i mes, la qual cosa no es negativa en si, si realment les seues investigacions ajuden a un millor coneiximent dels fets i de la seua cronologica. Si, i seguint en l’articul referit, relatarém el “cientifisme” de l’autor de l’articul quan els seus arguments son la calificacio, generalment despectiva, de cadascu dels valencians que han escrit sobre Francesc de Vinatea, fins als any 90 del passat segle en que “l’equanimitat” d’aquells que descriuen a Vinatea com a “defensor dels drets del príncep hereu català”, pareix que el convenç mes i ya no mereixen ser ni despreciats ni descalificats. Aixina:

Vicent Boix, que es el millor parat, es “productor historiografic romantic”. En el mateix grup estarien Francisco Dánvila, que publica un “opuscle divulgatiu”, Joan B. Perales o al mateix Constanti Llombart. Clar que lo de romantic no es una calificacio massa positiva en el context en que s’utilisa.

En el postromanticisme situa a Josep Martínez Aloy, descrit simplement com a “polític conservador”, obviant que fon llicenciat en Dret i historiador, i a Emili Lluch Arnal, que encara que li reconeix el ser mestre i arqueolec, lo que li interessa destacar es que la seua visio s’ajusta al regionalisme, sent ademes “conservador” i “confessional”, i en certa visio “tremendista”.

De Josep Maria Bayarri, destaquen les descalificacions intencionades, “un pintoresc personatge vinculat a cercles literaris i sindicalistes catòlics”, com si aço ultim fora denigrant o peyoratiu, obiant que fon professor en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i membre de la Real Academia de Sant Carles, catedratic, escultor, poeta, editor…, i gojar de molts atres merits.

D’Antoni Igual i Ubeda, nos diu valent-se d’una cita, “amb un passat ‘catalanista’”… evolucionarà cap a postures d’un regionalisme catalanofòb”; clar, quan deixà d’alabar i treballar per a la causa imperialista segurament deixà de ser valit per a la “ciencia” o, lo que es lo mateix, deixà de ser valedor del dogma.

L’atre que tracta el tema es Salvador Carreres Zacarés, a qui califica d’erudit, obviant que era llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, doctor i academic. Els seus estudis, a pesar de fer-los en major rigor historic, no escapen a un “rerafons ideològic”. Que curios parlar de caracter ideologic quan l’escrit al que estem fent alusio destila ideologia pels quatre costats.

Francesc Almela i Vives, un atre “erudit” –que no cientific ¿?–, a pesar de la seua llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Historia, i de ser croniste, membre de distintes academies, entre elles de la de l’Historia o de la Hispanic Society of America. ¡Clar! ¿Cóm calificar a qui denuncia la doctrina pancatalana en arguments historics, sociologics i tambe llingüistics?

Ya en els anys 70 del passat segle li toca la tanda a José Ombuena, el qual per cert no tracta la figura de Vinatea, pero li va be certa alusio per a referir-se a Ombuena com el qui es paradigma de la tergiversacio historica i llingüistica; i es que, obviament, apartar-se de les tesis fusterianes o rebatre-les mereix “l’excomunio”: “La polèmica es dirigia cap als orígens del país, on la intenció fonamental era minimitzar l’aportació catalana al naixement del regne de València”. Evidentment, hi ha qui es pot dedicar a minimisar en arguments i proves, mentres que uns atres es dediquen a maximisar sense mes, i aixina parlen sistematicament de la participacio de “catalans” en la reconquista, com si en 1238 foren els “catalans” un poble, una unitat nacional, politica i juridica.

El rigor cientific s’extrema quan llegim: “A partir dels anys vuitanta, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions locals i autonòmiques, i la renovació de la Universitat de València des de plantejaments progressistes, les actituds intransigents del regionalisme conservador es van reforçar amb nombrosos opuscles i llibres de caràcter pamfletari que pretenen oferir la ‘veritable’ historia valenciana”.

¡Aço es “cientifisme” pur! Ni la dreta ni els no inquisicioprogressistes poden ser cientifics. I es que, ¡per supost!, apartar-se del “dogma negacioniste” que s’instalà en algunes facultats de l’Universitat valenciana es una caguila per a qualsevol investigador que ho faça. Resulta absurt voler reduir l’historia de Valencia al segle XIII, tant com les sentencies que el catalanisme expansionaste, fent tot un alardo de “cientifisme”, escampa per tot arreu i de les quals els seus servidors aci ni qüestionen ni critiquen. ¿Acas no resulta grotesc donar credit a paraules com “no ha estat fins a l’inici dels anys noranta –tret d’algun precedent aïllat– que el mite de Vinatea s’ha presentat com una gesta valencianista contra els abusos d’un rei català”? ¿Un rei català?

A pesar de l’opinio de l’autor de l’articul que tambe posa en dubte la calitat artistica del monument a Vinatea que s’eleva en la plaça mes important del Cap i Casal, no hi ha dubte que “el regionalisme” feu justicia a un figura historica que eixerci de valencià, que reclamà justicia en nom del poble valencià, que en la seua actuacio, conscientment o inconscientment, posà fre a l’expansionisme castella, pero i sobre tot consegui mantindre l’integritat territorial del Regne de Valencia i es feu valdre la llei garant de la convivencia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

 


Un poble lluntà, una infancia feliç

Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d'epoques en les que jugar i arribar a casa a l'hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d'este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l'Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d'una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l'incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.

Pero el Mon hui s'ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d'Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo... Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat...? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l'hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d'operacions des d'a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau...? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d'amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s'alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d'aquells temps.

Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l'Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d'ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la caraIMAG0288 de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama... tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor.... Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d'Elena o les ordens de Viky... pero m'ho guarde, no vos ho vullc contar hui... Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.

Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d'acampada a l'Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l'atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l'ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s'omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren... Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons...

Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio


El 29 de juny, una data per a reafermar la nostra singularitat

El 29 de juny de 1707 el borbo Felip V (IV de Valencia) firmava en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret d’abolicio dels Furs de Valencia i Arago. Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes.

El malcorament personal del nou rei i l’ensanyament dels funcionaris castellans del nou orde desatengueren repetidamente les reclamacions que de manera especial des del Consell de la Ciutat -Cap i Casal- i de les que realisaren molts dels seus jurats se li feren arribar per a que restituira les institucions i el dret foral. No els valgue a molts d’ells que, ademes de la seua representativitat social i civica, foren declarats partidaris borbonics, perque no oblidem que de valencians partidaris del borbo n’hi hagueren. Foren desoïts i menyspreats, inclus algun plec d’agravis que se li envià al monarca fon malintencionadament extraviat per a que no se poguera arribar ni tan sols el plantejar la possibilitat de revocar l’afront que havia causat a tot un poble en el que tambe gojava de partidaris.

Mai se restitui lo que l’autoritarisme borbonic arrebatà als valencians, perque seguramente mai se perdonà la resistencia a la causa absolutista que oferiren viles i ciutats com Xativa, o l’existencia de figures que descollaren encapçalant el bandol partidari de l’austriac Archiduc Carles, com ara el general Basset que, ademes de posar-se al front dels maulets en el Regne de Valencia, defengue i participà en la direccio de l’ultima resistencia que trobà el borbo en el païs catala, concretament organisant la defensa de la capital comtal Barcelona. L’aplicacio de la maxima “por justo derecho de conquista” i la prohibicio de la llengua propia, la valenciana, en l’administracio i justicia, inclus en l’administracio eclesiastica, marcaren el futur de la despersonalisacio regnicola i la progressiva castellanisacio de la societat valenciana.

Cada 29 de juny deuriem de recordar aquella fatidica data de 1707, pero hauriem de detindre’s i tindre ben presents a tants valencians que, des del primer minut d’aquell historic moment, reclamaren i demandaren que es suprimira el Decret de Nova Planta, i es queixaren de que els castellans anaren ocuparant tots els llocs de responsabilitat, de l’administracio i de la justicia en el Regne de Valencia. Indigancio que raonaren davant la concepcio que s’imponia de l’Espanya una, en la que si be en Valencia regne podien els castellans ostentar carrecs, no de la mateixa manera els valencians podien ostentar-los en unas  atres llocs i en els ambits descrits fora del Regne de Valencia.

Aquells mals, que no arranquen especialment en la batalla d’Almansa, han conduit a la falta d’una societat cohesionada, pero sobre tot a la falta d’una societat valenciana, puix actualment no es que siga excessivament millor el reconeiximent de la condico valenciana. La nostra consciencia identitaria està mermada -ha segut conculcada- i aço fa que colectivament sigam capaços de seguir a qualsevol “flautiste” que interprete una melodia mes o menys “bensonant”, encara que cap dels seus acorts sone a musica valenciana.

Des de llavors, des d’aquell 1707, el govern de l’Estat nos ha vist com un rebost ben ple del qual tirar ma quan conve, com una societat facilment manipulable, i es que quan els principis es diluixen es possible que uns atres principis vinguen a substituir-los, i per tant a substituir l’autenticitat que nos feya valencians.

La llança que trenquem hui es pels qui lluiten per a recuperar lo que un borbo nos arrebatà. Arrepleguem el testic d’aquells homens que veren conculacats els seus drets, el seu modo d’afrontar la vida i exigim respecte, i fem-ho en autoriat i fermea.

Per a ilustrar este escrit es recorre a tres fragments de l’acort que jurats i sindics prengueren el 25 de juliol de 1707, en la Casa de la Ciutat, demanant la revocacio del decret d’abolicio dels Furs.

Acorts jurats 25juliol1707

Die XXV mensis july anno a Nativitate Domini MDCCVII

Los Señors Jurats Racional, y Sindich Isidoro Costa, ajustats en la sala Daurada.

Attés que havent tengut notícia, se hauria expedit un Real Decret de Sa Magestat en lo qual manava abolir y derogar sanserament tots los furs Privilegis; Pragmàtiques i Costums fins huy observats en la present Ciutat y Regne y el de Aragó, subjectant estos a les lleys de Castella, a la pràctica y forma de govern que en les ciutat i tribunals de dit Regne…

Acorts jurats 25juliol1707(2)

...perqué en açò se ha de observar la pràctica y estil que fins huy sa hagut en consecuència de les concòrdies ajustades a la Sede Apostólica motivant dit decret la condició que hu dels principals atributs de la soberania es la imposición y derogació de lleys y així havent perdut els dits Regnes de Valencia, y Aragó les que tenia Sa Magestad usar del referit atributo reduhint tota España a la uniformitat de unes mateixes leys, manaren convocar difreents persones, constituhides en dignitat de bo y sa entiniment que son …

Acorts jurats 25juliol1707(3)… que de la Real Clemència de Sa Magnificència dels Magnifichs Cathòlics, la concessió de dits furs y Privilegis no han coperat en cos que els fes indignes de esta gràcia, y que se imploràs la Real Clemència de Sa Magestat pregantli la revocacio de dit decret pera el qual afecte escusant tots los gastos posibles se embiàs persona a la Vila de Madrid…

Els valencians mai renunciaren a recuperar el seu dret a l’autogovern, ni en els primers moments de la fatidica data del 29 de juny. Tambe ara deuriem, a pesar de les diferencies, trobar, com aquells homens que nos precediren, la via per a junts reclamar una millor consideracio per part d’este Estat que nos margina en finançacio i autogovern.

Juli Moreno
Historiador


Normalisant senyals, senyalisant normal

Portem uns dies assistint a un debat, com és habitual quan es tracta de les rets, molt acalorat i polèmic, pero al mateix temps, quan u investiga un poquet, molt interessat i artificial de bestreta. Estic parlant de la campanya “polarisada” entre els que aposten per la valencianisació de la rotulació i els que s’escaroten i posen ridícules excuses per a defendre la llengua de l’imperi.

Com m’agrada fer sempre que escric un artícul, mai ho faig quan la polèmica està en el punt àlgit del seu cicle. I ho faig aixina perque no tinc elements de juí i normalment sempre em falta context.

El punt d’inflexió pareix ser l’enfrontament entre el Delegat de Govern espanyol i l’Ajuntament de Valéncia Ciutat, puix segons afirma el primer, Moragues, el consistori valencià incomplix la llei de trànsit, D’això informà “Levante-EMV” per eixemple el dia 1 de juny. Per l’atra banda s’alega la normativa en matèria llingüística de l’idioma valencià. La qüestió no és llegal, com casi sempre que afecta a interessos valencians, la qüestió és de sensibilitat. Si algú ha estat treballant o de turisme en Catalunya o en Euskadi, haurà vist en certa enveja com els ròtuls (pràcticament tots) estan en els seus respectius idiomes. Els arguments en un estat de dret, deurien poder estendre’s a totes les autonomies, en este cas en una llengua co-oficial en el castellà, terme este que el Govern pareix no entendre.

Aplaudixc que es tinga l’iniciativa de desenrollar d’una vegada l’us social del valencià a tots els nivells. No puc entrar en est artícul – per falta d’espai - en el model llingüístic amprat, pero sí en alguna qüestió que em pareix important, lo fàcil que és manipular, i més quan és de forma continuada obviant els interessos dels valencians. Posem un eixemple:

Hem tingut accés a este vídeo pujat a la ret social youtube, per l’usuari Ca Nyot

Ràpidament s’ha fet viral en les rets. Els sentiments dels valencians del carrer, dona igual la normativa que utilises, és d’oix i indignació. És descobrix a una periodista valencià-parlant, “prestant-se” a fer una manipulació per a un informatiu de Antena 3. Be, fins ací, lo normal, li donem a m’agrada, m’enfade, o les diferents opcions que nos oferix actualment facebook. O retuitegem ofesos.

La publicació online “Valencianisme.com” es fa resò de l’assunt a data 8 de juny http://valencianisme.click/index.php/2016/06/08/lofensiva-conservadora-contra-lus-del-valencia/

Senyalant i destapant a la periodista, Laura Herreras, de la qual fa un captura de pantalla del seu twit “disculpant-se”.

Pose ací el contingut del seu twit, perque a mi no em sona a disculpa, més be a queixa:

És tracta d'una mala utilizació que sols vol crear polèmica. És un tall de veu d'uns segons. S'està fent notícia d'algo que no ho és.Laura Herreras en twiter

Llavors, u pensa que a banda del tractament irrespetuós i clarament tendenciós que s’ha tingut des d’una cadena de televisió estatal, pot existir encara una doble manipulació i et canvies les ulleres i mires des d’un atre àngul.

Pensant que ha pogut succeir, busque en el meu terminal telefònic una foto que fiu en un punt pròxim i em done conte d’una cosa 

Si parem atenció a la primera senyal que apareix en el vídeo capturat pel “youtuber” Ca Nyot, correspon al principi de l’avinguda de Maria Cristina de Valéncia Ciutat. Esta senyal, no pot estar ni en valencià, ni en castellà, obedix a una Convenció firmada en Viena pels països europeus en 1968. Clarament es veu una senyal de prohibida la circulació a excepció de vehículs inventats en Valéncia que desconeixen els turistes, com són els “Taxis”, o una “P” molt gran que en valencià significa “parquing”. 20160530_160347

No obstant, si comparem l’image del vídeo i la comparem en l’image de la foto que exponem ací, nos pot portar a pensar que les declaracions d’esta persona entrevistada, coincidixquen en les meues particulars (yo de moment ya li he fet la pregunta per twiter) és a dir: l’atre dia passejava per dita zona, i yo també em fea preguntes, ¿puc passar per ací? ¿açò serà un carril bici, o un carril bus? ¿em chafarà algú? ¿Hi haurà alguna senyal que advertixca als conductors abans d’arribar a un assucac? I totes estes preguntes no me les fea per estar els ròtuls en valencià. No considere que siga un problema de comprensió llectora en cap idioma.

Me fea estes preguntes per l’incomprensible reordenació del mobiliari urbà, que fa que no te trobes segur, entre unes barreres artificials com són les jardineres jagants que separen virtualment al peató dels vehículs, pero que nos embolica molt perque el nostre cervell, continua veent asfalt en les dos vies, eixa és i no una atra, la matèria de la polèmica al meu juí.

Albert Clemente
Criminòlec i Mediador penal i familiar


1264, un gran pas per a la Llengua Valenciana

A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:

Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Atagonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et Dominus Montispesulani... Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio (Datum apud Calataiubium, pride nonas iunij anno Domini MCCLXiiij). Privilegi-1264_2

En este document Jaume I estatui que cap juriste, llegiste, ni advocat actue en la cort de la ciutat de Valencia ni en cap atre tribunal del Regne, excepte en les apelacions que es dirigixquen al propi monarca, usant el llati… Els justicies deuran registrar en un llibre propi i en romanç lo expost per les parts litigants, els autos i les sentencies; i que qualsevol dubte siga resolt segons el coneiximent del justicia i dels prohoms, excloent en la solucio qualsevol referencia al dret canonic i civil o a qualsevol atra forma o text llegal.

Sí, al poc d’haver ordenat la traslacio dels Furs a romanç valencià (1261), Jaume I concedix este privilegi per que esta llengua, la que es de supondre millor entenien i usaven tots els valencians, fora la que s’utilisara en els juïns i fora en la que es dictaren les sentencies. Indubtablement era esta la millor manera per a que el poble pla comprenguera lo que es dilucidava en estes instancies quan algun dels seus membres era l’afectat.

Segles han transcorregut des d’aquell privilegi, i en esta societat moderna en la que vivim pareix que en determinats camps/arees i situacions hem involucionat. Hui es precisament la justicia, junt en la sanitat, pero especialment aquella, dos de les arees en les que voler fer us del dret a expressar-se en llengua valenciana, o rebre resposta en ella, pot ser motiu d’una dilacio en un proces, o d’una falta d’enteniment en qui ha de diagnosticar. Com que tant en un cas com en l’atre, salut i justicia, estan molt per davant d’uns atres interessos, resulta ventajos per a qui com a professional no li mereix consideracio entendre al demandant, al demandat o be al pacient en una atra llengua que no siga la castellana.

Resulta cert que s’ha alvançat en molts drets, pero els mes basics, els connaturals, com pot ser el de poder expressar-se en llengua propia, reconegut constitucionalment, arriba a trobar-se en tantes traves que, davant una necessitat immediata, resulta mes facil i comodo renunciar ad eixe dret, el de ser ates en la propia llengua, que haver de posar-se a pleitejar per conseguir-ho.

Front a lo facil, nos ha de moure el deure, el dret i la dignitat a que el nostre idioma, la llengua valenciana, no siga bandejat per qualsevol professional o carrec de l’Administracio. Es cert que les llengües son vehiculs de comunicacio, pero es igual de cert que tambe son signes identitaris, i alguns les convertixen en armes quan els conve, vaja a saber voste les raons, per a no voler reconeixer un fet, i es que en Valencia tenim el dret a expressar-nos en valencià i tots els qui viuen d’un sou public han de respectar-lo i per tant facilitar este eixercici de natural comunicacio.

Juli Moreno i Moreno
Historiador


Sempre “amparadora”, sempre Desamparats

Fer prevaldre lo propi front a lo estrany, quan lo propi es adequat, està viu i vigent, es un axioma que no deviem despreciar banalment. Valga este principi per a referir-nos al fet de mantindre paraules, termens i expressions de la llengua valenciana, esta llengua nostra que, com qui no vol, cada dia es atacada, despreciant-la i vulnerant la seua singularitat en favor de codificacions i llengües totalment alienes al conjunt dels valenciaparlants.

Els valencians que hem tingut la sort de dependre la nostra dolça llengua dels amorosos llavis dels nostres progenitors nos indignem, dia a dia, en vore com, des d’organismes oficials, des de l’Administracio valenciana, des de cenaculs culturals, des dels mijos de comunicacio, des de les mateixes escoles i centres educatius nostres, es conculca la llabor feta per generacions i generacions de valencians que nos han precedit, la qual s’ha traduit en mantindre l’idioma, sense escapar en el temps al fet de l’evolucio que li es consubstancial a qualsevol llengua pel simple fet d’estar viva. Poc a poc, des d’eixes “atalayes” del saber i del poder, se van oficialisant vocables que no son patrimonials, o que han segut soterrats per la propia evolucio, i les susbtitucions que promouen fan dubtar als propis parlants de la seua idoneïtat com a tals i de les seus competencies llingüistiques.

A ningu descobrirém en este escrit els malevols intents de suplantacio llingüisticia que el Poble Valencià ve sofrint des de les primeres decades del segle XX, inclus un poc abans, pero que de manera oberta, descarada i imperativa s’han anat imponent des de que la llengua materna s’incorporà al proces educatiu. Be es cert que convindrem que eixa espressio de “llengua materna” està fora de context, puix lo que s’ensenya en els ambits escolars i academics queda ben llunt de la llengua propia i, per tant, materna. En eixe afany impositiu de voler fer-nos “parlar be” i voler-nos fer creure que lo propi es vulgar front al codic que es prete impondre, juga un paper molt important l’introduccio de termens aliens que ne substituixen ad uns atres propis molt similars. ¿Casos? Tots els que vullgam, encara que nomes se’n citaran dos per la seua importacia i perque estan de plena actualitat.

El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu -València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.

Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.

Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.

Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: ampaAmparrar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.

Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.

  1. Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
  2. En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
  3. No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
  4. A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.

 

Juli Moreno i Moreno
Historiador


Celebrant derrotes, plorant presents

Fa uns anys que vinc dient-ho, pero pareix que el conjunt de la ciutadania seguixca enfosquida i influenciada per lo que manen les modes, fugint de lo que realment es tradicional i, sobretot, de lo que realment es valencià en quant a celebracions pertoca. Es per aixo que m'he decidit a compartir en tots vosatros una chicoteta reflexio que, si a la fi no resulta pedagogica, sí que m'agradaria servira per a fer-vos reflexionar a tots perque, com en tot en esta vida, no podem deixar en l'aire celebracions i manco convertir dols en tradicions.Regionalistes
Es sabut per tots que arribada la primavera, sobre tot en uns determinats nucleus poblacionals (Xativa, Algemesi, Valéncia i algun lloc curios d'alla dalt de “l'ansiada Tramontana”) sorgix alterada, com la propia primavera, la necessitat reivindicativa de mostrar al mon el mal que feu l'Estat espanyol en terres valencianes i, sobretot, les curioses respostes combatives d'aquells que, fent-se dir nacionalistes valencians, son simples regionalistes pero d'un atre centralisme mes absorbidor, el “comtal”.
¿Per qué dic aço? Es simple, perque realment el fet de celebrar derrotes i crear en elles falsos martirs es una practica detestable que nomes inculca odi a la gent i el fer-ho, perque ho fan en unes atres regions encara que de manera diferent (en este cas en quant a data), causa perdues irreversible d'identitat.
¿Que pensarien els valencians quan en ple regim franquiste es celebrava el “Dia de la Victoria” tots els primers d'abril? O si, acabada la dictadura seguirem celebrant el 20N... No vos cap ni pensar-ho, ¿veritat? Puix celebrant el 25 d'abril, en certa manera, es com si es celebrara el 20N, el dia 1 d'Abril o, com si en l'actualitat celebrarem aquell famos 25 de juliol en el que Rato i Olivas s'abraçaven i brindaven en “Champagne” en la bossa de Madrit. El primer dia del final de la nostra banca. ¿Recordeu com repicava la campaneta?
Pero mosatros seguirem celebrant derrotes, o victories d'uns atres. Som aixina. Arrere queden dates que ni celebrem, perque possiblement ningu les coneix. ¿Voleu que fem memoria d'algunes d'elles?

  • El 10 de febrer de 1009, any en el que el rei Mubarak va conseguir l'independencia de Valéncia respecte al Califat de Cordova declarant a Valéncia Regne.
  • El 4 de juny de 1264 quan Jaume I firma en Calatayut un privilegi (Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno MCCLXiiij) en el que diu clarament “Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio” Aço es que els advocats i llegistes no presenten els seus escrits en llati, sino en romanç valencià.
  • El dia 1 de decembre de 1283 quan Pere III concedix a Valéncia el primer Consulat del Mar.
  • El 16 de febrer de 1502 quan es creà oficialment, per orde de Ferran el Catolic l'Universitat de Valéncia, confirmant la bula d'ereccio feta pel Papa Aleixandre IV el 22 de giner del 1500. L'orde de Ferran de Castella diu:"Atendiendo a la petición de los queridos y fieles nuestros Jurados, Racional y Síndico de nuestra Ciudad de Valencia, entendemos con el mayor cuidado y con gran desvelo entendisteis y entendéis en la erección del Estudio General en esta nuestra Ciudad para que en ella exista Universidad general [...] y que sin nuestra expresa licencia y facultad no sea valedera. A Nos suplicasteis humildemente que para la predicha erección otorgásemos nuestro Decreto y autoridad y licencia y facultad plenaria con las prerrogativas, gracias y facultades infrascritas nos dignásemos fundar. A vuestras súplicas benignamente inclinados y advirtiendo cuánta utilidad se seguiría a nuestra Ciudad de Valencia y a los naturales de ella y del Reino y queriendo dar este favor y también el ennoblecimiento, aumento y utilidad de dicha Ciudad, de nuestra cierta ciencia y expresamente alabamos, aprobamos, ratificamos, decretamos y autorizamos y confirmamos la erección de dicho Estudio [...] y de nuestro regio poder queremos y discernimos que dicho Estudio sea erigido y goce para todos de libertades, inmunidades, privilegios, exenciones, favores, gracias, prerrogativas y preeminencias como el Estudio General de Salamanca y otros similares puedan gozar."
  • El 15 d'agost de 1519, dia en el que comencen les primeres reunions entre Joan Llorens i el jurat Guillem Castellví que, junt als atacs dels pirates fomentaren el dia 1 de novembre la creacio de la Junta dels Tretze, que sería el principi la Guerra de les Germanies (Primera revolucio social d'Europa)

Ara que tenim dates per a celebrar victories valencianes, no n'hi ha lloc per a les excuses, puix mentres alguns Maulets seguim lluitant i ho fem sense oblidar la nostra condicio de valencians, els “nous” botiflers seguixen festejant les seues victories, bandejant-nos per “Just Dret de conquista”.

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio


“EL PRIMER "VALENCIANO" NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (I)

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna...Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint ...” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum…”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos…”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones...”).

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part” (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus”…

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?
Sin título

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS”

Agustí Galvis
Historiador


Bon Nadal i feliç 2016

S’acosten les festes de Nadal, i cada any escoltem i llegim tantes incorreccions que volem enguany tractar d’anar reduint-ne i, si pot ser, eliminar-ne algunes.

Per influencia castellana es habitual escoltar barbaritats com Feliç Nadal, Nit Bona, Nit Vella, Feliç Nadal i Prosper Any Nou, etc. Es tracta de trasllacions lliterals d’expressions i frases fetes que son valides en castellà pero no ho son en la llengua valenciana, en la que lo correcte son les expressions: Bon Nadal, Nit de Nadal, Nit de cap d’any, Bon Nadal i feliç any nou respectivament.

 La Nit de Nadal i el Dia de Nadal

 La nit del 24 al 25 de decembre en castellà es denomina Nochebuena, pero en valencià no s’ha de dir “Nit Bona” com s’escolta cada volta mes, sino la Nit de Nadal, vespra del Dia de Nadal. Per tant, direm: el sopar de la Nit de Nadal per a referir-nos a la cena de Nochebuena. En acabant el sopar, entre els cristians es tradicio assistir a la Missa del Gall i cantar nadalenques. Tambe es una tradicio des del sXVII montar un naiximent o un belem (son catalanismes naixement i betlem).   

 El 25 de decembre es el Dia de Nadal. Nadal ve del llati natale, i vol dir naiximent. En castellà es traduix per Navidad o Navidades. El Nadal es la festivitat del reencontre familiar entorn a una taula en merjars tipics de la zona.  D’influencia clarament arap en la nostra terra es la tradicio dels dolços que hem heretat i millorat, especialment en estes festes com els tradicionals pasticets,  massapans,  els polvorons i el torrons de Xixona, d’Alacant i els artesanals de Casinos. Es tambe una costum molt arrelada les estrenes, a on els chiquets de la familia reben una chicoteta quantitat de diners com a regal dels familiars mes proxims.

¿Com es desija a una atra persona que passe unes bones festes de Nadal?

Lo que en castellà es Feliz Navidad o Felices Navidades, en valencià no hi ha plural, i sempre s’haura de dir Bon Nadal (en singular) i no Bons Nadals. Direm que felicitem el Nadal i no direm que felicitem “els Nadals”.

     “Per Nadal allarga el dia un pas de pardal” (frase feta popular)

     “A Nadal, l’all en lo bancal” (frase feta popular)  

Unicament gastarém la forma en plural, nadals,  per a referir-nos a les festes de nadal de diversos anys. Per eixemple, direm:

“Es costum en ma casa dinar en familia tots els nadals”.Felicitacio

Els derivats de Nadal son nadalenc, nadalenca i els seus plurals, nadalencs i nadalenques per a referir-nos a tot lo relatiu a Nadal o propi d’ell. Les formes castellanes son: navideño, navideña, navideños navideñas.

Les cançons tipiques de Nadal tenen per nom nadalenca/nadalenques o simplement cançons de Nadal i no direm villancicos, per ser esta una paraula castellana. Tampoc gastarém la forma nadala, mes propia de Catalunya, encara que s’està introduint cada volta mes des de les escoles valencianes degut al proces d’absorcio-catalanisacio que sofrim, contribuint en l’us d’estes formes a fagocitar i/o bandejar les formes propies valencianes.

 Nit de cap d’any i Dia de cap d’any

 La nit del dia 31 de decembre al 1 de giner, en acabant de sopar es tradicio estar atents a les campanades que marquen les dotze per a acabar brindant en una copa de cava per les bones intencions i esperances depositades en l’any que acaba de començar. Esta nit en la que comença el nou any en valencià es la Nit de cap d’any. La tradicio castellana es que eixa mateixa nit i en eixe mateix moment, celebren l’ultima nit de l’any (Nochevieja, en castella). Els valencians no es tradicio celebrar l’any que s’acaba, sino l’any que comença, per aixo lo correcte en la llengua valenciana es dir la Nit de cap d’any.

Cap d’any es el primer dia de l’any i tambe es tradicio, a l’hora de dinar juntar-se la familia entorn a la taula.

En resum

Evitem estos castellanismes  

CASTELLA CASTELLANISME VALENCIÀ
Feliz Navidad Feliç Nadal Bon Nadal
Nochebuena

Cena de Nochebuena

Nit Bona

Sopar de Nit Bona

Nit de Nadal

Sopar de la Nit de Nadal

Nochevieja

La cena de Nochevieja

Nit Vella

El sopar de Nit vella

Nit de cap d’any

El sopar de Cap d’any

Año nuevo

Concierto de Año Nuevo

Comida de Año Nuevo

d’Any Nou

Concert d’Any Nou

Dinar d’any nou

Cap d’any

Concert de Cap d’any

Dinar de Cap d’any.

Feliz Navidad y próspero Año Nuevo Feliç Nadal i prosper Any Nou Bon Nadal i feliç any nou
Villancico  Nadala Nadalenca o canço de Nadal
La Virgen María La Verge Maria La Mare de Deu

 

Nota: en valencià, es consideren locucions en categoria de nom propi: Dia de Nadal, Nit de Nadal, Cap d’any i Nit de cap d’any, per aixo posem en mayuscula la primera lletra, tal com ho du el diccionari.  Funcionen com una unica unitat lexica.

Evitem catalanismes i no bandegem les paraules propies valencianes  

CATALANISME VALENCIÀ
Nadala / Nadales Nadalenca
Pastissets Pasticets
Els patges reials Els pages reals
Els Reis d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar Els Reixos d’Orient: Melchor, Gaspar i Baltasar
Or, encens i mirra Or, incens i mirra
Joguines Joguets
El naixement / El Betlem El naiximent /El Belem

Joan Sancho
Professor de Llengua Valenciana


Gracies

Des d'estes llinees i siga quin siga el resultat de les votacions del proxim dumenge volem donar-vos les gracies a tots els que hem conseguit per fi este canvi. A tots els que, d'alguna manera, han colaborat, be siga de manera contraria als interessos de Valencia, com Zaplana, Camps, Ciprià Ciscar, ACPV, que un dia optaren per deixar de sentir el batre del cor perque preferiren percebre  el soroll de les monedes en la boljaca, canviant la rao per un jornal acompanyat en molts casos per ocupar una poltrona...; pero sobre tot als qui volem felicitar es ad aquells que han/heu colaborat desinteressadament i en la ma en lo cor per conseguir este important canvi: els que creguereu en el futur, els que conseguireu el consens, els que treballeu dia i nit per conseguir els prop de huitcents versos que omplin els llibrets de falla, els que fan eixes poesies que nos fan traure somriures i els que inclus conseguixen traure'ns llagrimes en els seus relats i escrits, els que estudieu per seguir enaltint la llengua valenciana, els que espigolen en archius, biblioteques i antiquaris els llibres dels nostres classics, els que preferiren buscar una opcio politica per a defendre els nostres interessos ans d'engrossar llistes d'uns atres partits que no creïen en Valéncia, inclus aquells que en un pot d'esprai ompliren espais de senyeres i escrits en favor de Valéncia, o els que han conseguit reunir en un foro a valencians per a parlar nomes de cultura... Gracies a tots.

Donem gracies i no nos cansarem de donar-les, perque nos heu ajudat a conseguir les metes que un dia nos marcarem, perque llarc i angost ha segut el cami pero, per fi, els fruts van apareixent en cada raco de la nostra terra i en cada acte que es precie. Estes eleccions han segut un tot, una mostra mes que palpable de que ho hem conseguit i que cada dia tenim mes propies les nostres senyes, pero no vos relaixeu, germans, encara mos queda un llarc cami que recorrer, el de la consolidacio.

Atonits hem comprovat com alguns Ciutadans han tingut que convertir-se en “aldeans”, com els qui refusaven la nostra Senyera omplien tanques, carrers i ajuntaments en ella, com els qui sempre nos han menyspreat han reconegut la nostra infrafinançacio, com des de diferents estaments nos ha segut reconegut el nostre dret a mantindre la nostra propia llengua, sense interferencies alienes.

Hem pogut viure situacions dantesques, propies de regims del sigle passat, quan nos han negat la nostra llibertat llingüistica i d'expressio, en la calorosa acollida del mon faller a la nostra causa, com ya passà en l'any 40 i en els 80. Hem conseguit juntar a gent de diferent ideologia i debatre per un futur proxim; realisar
conferencies, fires i quedades en les que lo mes important ha segut Valéncia. Pero sobre totes estes coses, hem mantingut encesa eixa flama victoriosa, la nostra, la que un dia casi es va apagar per culpa dels vents de Ponent i Tramontana, a la qual saberem fer-li coveta per a mantindre-la. I tot gracies a tots vosatros, eixos que vos heu cansat de sentir com mos dien que erem quatre gats i que hem aguantat insults “blavosos” per totes parts.

Sí, som els mateixos que hem conseguit que ara els valencians IMG_20151011_081145parlen sense complexos de la nostra nacionalitat, del nostre nacionalisme cultural, conseguint que, hui, cinc de cada set valencians sapien realment que es el nacionalisme valencià i entenguen les diferencies entre el soberanisme colonial i les contrarietats entre eixes mancomunitats imaginaries que poc tenen d'historiques. Hui per fi podem saludar al nou dia, a cada nou dia, en un fort reso, anant avant, perque som valencians i perque hem conseguit treballar en positiu. Dema, qui sap, igual eixim a demanar els dos Sigles d'Or de les nostres lletres que hui pareix que estiguen seqüestrats misteriosament per politics de fora de les nostres fronteres, en el beneplacit dels de dins, clar.

Dia Fuster alla pels anys 60 que Valéncia o sería Païs o no sería, que enganyat que estava, Valéncia sera sempre Valéncia, l'atre adjetiu (païs, regio, estat, nacio, regne, republica o senzillament patria) correspon a tots els valencians triar-lo, pero com ad eixe adjetiu que li dius a una mare en el carinyo de la llar, mai com l'enfrontament entre els seus fills ni per a justificar l'invasio politica o cultural d'unes atres regions. Per aixo hui Valéncia es mes Valéncia que mai, perque per fi, els seus fills han despertat i han decidit eixir en el seu auxili, deixant de costat debats esterils i complexos inutils.

Gracies a tots els que ho heu fet possible i benvinguts ad eixe dia en els que Valéncia torna a eixir de la seua letargia. Per fi podem dir que enguany, per molt que dolga a certa gent, ha segut l'any del valencianisme.

¡Cavallers, va de bo!

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio


La Gramática de la Llengua Valenciana de Lluïs Fullana

Ara fa cent anys, un mes de juliol, firmava el pare Fullana la dedicatoria i agraïment al, llavors, Centre de Cultura Valenciana, en la que s’encapçalava la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, la qual havia confeccionada per encarrec de dita institucio i que s’editaria eixe mateix any en un interessant prolec de Teodor Llorente Falcó, director del mencionat Centre.LlFullana_Foto1-LaLlarpc10-04-12

En esta dedicatoria Fullana es mostra humil, com ell era i acort en la dignitat religiosa que ostentava, i assumix lo que ell califica de “difícil mampresa”: per una banda per l’elaboracio del propi treball gramatical, del que tan necessitat estava el conjunt de valencians que despertaven al renaiximent de la llengua propia i, expectants, precisaven d’un instrument per a escriure en propietat; i, per una atra, per haver d’acometre este treball sistematic casi en primicia, sense tindre massa precedents en els que basar-se. Per tot aço l’autor considerava que es tractava d’un “ensaig que podrá servir de base, fetes les degudes esmenes, a una Gramática completa que deurá publicarse en un temps no llunyá”.

En aquell moment s’era conscient, i aixina ho manifestava Llorente, que el valencià “per influencies de la llengua oficial i el menyspreu de les classes cultes, pergué pòc a pòc molta de la seua puressa i elegancia”, i per tant es feya necessari depurar el llenguage, recuperar-lo; pero s’havia de fer sense que eixa restauracio significara desarrelar-se de l’anima del poble, dels valenciaparlants en definitiva.

Una vegada acabades les sessions celebrades en 1914 en Lo Rat Penat per a buscar una solucio ortografica, i redactat el proyecte d’elaboracio d’unes normes ortografiques per a la llengua valenciana, el qual fon aprovat en assamblea eixe mateix any, era necessari afrontar el repte de dotar a l’idioma valencià d’una gramatica. Llorente, en el prolec d’esta Gramática, fa un relat d’este acort i justifica l’encarrec realisat a Fullana per a elaborar-la: “podem afirmar que ningú, en los moments presents, ha fet estudis tant especials del valenciá, que li permitixquen ostentar el títol de mestre en dita ciència”; per a seguir mes avant indicant: “El autor d’estes línees tingué el honor, en la segona sessió que celebrá el Centre, de proposar la publicacio de la Gramática, encarregant la seua redaccio al P. Fullana, i ab gran entusiasme s’aprobá la propòsta. Aço ocurria en lo mes de Febrer.”

GramaticaElementalDeFullana-FB CultValf13-11-15Continúa Llorente el seu escrit parlant de la figura de Fullana, de la seua dedicacio religiosa, pero sobre tot destaca la vertent d’estudios de la llengua valenciana; no en va, en el moment de l’elaboracio de la Gramática, contava en una gran reputacio en el camp de la filologia i en un bon grapat de treballs publicats al respecte: Morfologia del verb en la llengua valenciana (1906), Característiques catalanes usades en lo Reine de Valencia (1907), Estudi sobre Filologia valenciana (1908), Ullada general a la morfología catalana (1906, publicat en 1908).

La Gramàtica propiament dita està estructurada en quatre parts: la primera la dedica a la Fonetica, la segona a l’Ortografia, la tercera l’ocupa la Morfologia i l’ultima, la Sintaxis.

Les lloes i les critiques s’han succeït des d’aquell moment i, clar, tambe ya en epoques ben proximes. El mateix Fullana pareix que no està del tot conforme en l’obra realisada si atenem ad alguna observacio seua feta al respecte quan, en la seua Gramatología Valenciana (1919), indicava: “Teniendo, pues, en cuenta las exigencias de unos y de otros, redactamos la Gramática, siguiendo, en todo lo posible, la Escuela Evolucionista, por ser la más racional. Y hemos dicho que tuvimos que sacrificar, en parte, nuestras propias convicciones, o renunciar a parte de ellas, por entonces, y fue precisamente en lo que tuvimos que transigir, a pesar nuestro, como medio de unión entre una y otra tendencia; pero con el firme propósito de rectificar las concesiones hechas a una y otra tendencia, a medida que unos y otros se convencieran de sus errores”. Fullana nos parla dels escritors arcaisants i dels qui integraven la corrent vulgarisant.

Estudis entorn a la seua obra n‘hi ha varis; els detractors de la singularitat i autonomia de la llengua valenciana jugen durament a Fullana i rebusquen qualsevol argument per a descalificar lo que sense dubte fon una obra magna, a l’hora que pretenen restar importancia a una autoritat que, despuix de profunts i meditats estudis, proclamà eixa singularitat de la llengua valenciana des del lexic, les estructures gramaticals i inclus des de l’ortografia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Publicat en el ROGLE 111-Decembre 2015


Bombes, sunamis, himnes i nacions

La veritat, la semaneta nos ha vingut un poc carregadeta de noticies i desastres, ademes de desficacis governamentals i politics que tambe deurien mereixer un minut de silenci, com les victimes cada dia mes multitudinaries dels continus atacs antireligiosos per molt que vullguen negar-ho un i l'atre bando.

Es llamentable despertar-se en el soroll de les bombes, dels tirs o en les noticies redactant atentats, i mes quan hem acabat d'eixir d'un sigle tant tragic i tant ple de fanatics destarifats. ¿No hem depres res? El cas es que este estat es complica mes quan comences a mostrar indiferencia, la mateixa que mostrem hui quan sentim parlar dels refugiats. En lo que plorarem pel chiquet de la plaja... I es que segons com nos servixquen les noticies el seu plat el degustem en forqueta i gavinet o mos l'engolim com si es tractara d'un glop d'aigua de borranya; arribant inclus ademes, a seleccionar-les com mes nos conve, o aixo pensem mosatros. Pero eixe problema adquirix mes dramatisme quan els efectes actuen directament en els que mos governen o en els que algun dia voldrien governar-nos, caent en una espiral sense trellat ni solucio. ¿Tant mos costa acceptar el dramatisme de les conseqüencies? Es que pareix que tot val i, per desgracia per a tots, no es aixina.logo trigeneralitat

Lluitarem durant sigles contra l'imposicio, i segurament hem perdut l'ultima batalla per no saber realment que tots som iguals; lluitarem per conseguir un mon millor, des dels principis dels temps i hem conseguit convertir-lo en un niu de fem ple d'inseguritats i de pobrea; mos barallarem familia contra familia, per conseguir que tots els drets universals arribaren fins a l'ultim raco del nostre planeta i, quan pareixia que haviem alvançat molt, el mes preciat, el que mos fa sentir homens/ persones de profit, la faena, li la regalarem a les grans potencies, a les cadenes dels 2 per 1 i tot... per qué en la tele dien que era el futur. Mes mos valdria haver-la apagada. Pero hui la lluita es diferent, ya no la tenim en les nostres mans, encara que la patim gracies a la por i a l'inseguritat provocada que nos envolta. Hui els ciutadans busquem un renaixer i seguim buscant ad eixe ser divi que com un messies mos ensenye a caminar per dalt l'aigua. Pero no hem entes encara el joc. Tornarém a caure en el cepet, i sense molleta.

Mentres tot aço passa uns fan macrominuts de silenci arropats per altaveus i entaulats en la plaça de la Mare de Deu, precisament els que criticaven els “fastos” nos han eixit bufons. Uns atres, es dediquen a acusar si la culpa es d'uns o si els que fan els atentats nomes clamen venjança. ¿Es pot ser mes inutil? ¿Quína justificacio te un atentat o una mort? Pero tampoc falten els que anant a la seua seguixen reptant a l'Estat duent avant el seu proyecte, eixos que tampoc recorden els atentats d'Hipercor, puix com pensen que d'aci poc Andorra caurà rendida als seus peus, tambe els importa poc lo que puga dir la justicia espanyola. Per justificar aço posen com a excusa la nacionalitat propia, encara que no hagen cregut en ella fins que foren descoberts en la llimosnera d'un atre.

Mentres, aci en Valéncia, tots plorant, uns buscant les ones d'eixe gran sunami, uns atres preguntant-se perque es perden subvencions millonaries degut a que el nou mandatari no vol  recolzar lo que ya havia aprovat l'anterior, encara que siga beneficios per al poble o, com a segona excusa, perque s'han oblidat d'entregar un paper que deuria d’haver entregat fa dos mesos i que tenía damunt la taula baix de les noves proclames populistes, com les de llevar banderes i criticar himnes i criticar als qui els canten, quan no privar d'ells, inclus a la Real Senyera quan baixa del balco de la casa en la que es custodia; pero en acabant, mos l'endossen fins a tres voltes per a que la bandera de tots els valencians passe a ser, nomes, una “bandereta” de ciutat, sense importar tots els que han mort per defendre lo que ella representa, ni els que han deixat anar la seua vida demostrant en pels i senyals l'autoritat real i la devoció popular que li mostrem tots els valencians. Pero clar, per ad aixo, hauriem de ficar-nos un jupeti i immolar-nos, perque per ad ells lo mes important hui es aprovar auments de presuposts per a poder tancar l'any i canviar el nom dels pobles.

I, en tot este maremagnum, tampoc falten els que lleven signes religiosos dels llocs, perque tots no som cristians, pero pengen banderes multicolors en tots els edificis publics, a pesar de que no representen la condicio de tots.

En serio, ¿creeu que es pot governar un poble o una nacio nomes impregnant odi, conflicte i por entre els seus habitants? ¿Penseu que es pot governar criticant nomes lo que fan uns atres pero sesnse buscar solucions per a tots; mostrant-se incoherents i dictatorials en les decisions que es prenen i fugint d'entregar-li al poble tot eixe poder llegislatiu i social que li havieu promes? Yo crec que no Podeu.

Jose Escuder
Participant de Convencio


El nou model d’Estat i el microcosmos valencianiste

La qüestio ya no es reduix a si, a les portes d’uns comicis anunciats, els valencianistes afrontarém la nostra presencia, com en recents ocasions, des de la dispersio. El nostre qüestionament va molt mes alla i es si els representants que ixquen per Valencia, procedents de les forces politiques nacionals espanyoles (PSOE, PP, Ciutadans, Podemos…), estaran a l’altura de les necessitats d’esta terra, de les seues gents o, simplement, de les aspiracions d’aquells que hauran depositat en ells la confiança.

Quan està a punt d’obrir-se el melo de la reforma constitucional, i per tant de renegociar, ¿perque no?, tambe el nostre encaix en l’Estat i una justa finançacio ─que nos han negat tant el PSOE com el PP─, la qual nos equipare en el restant de les comunitats autonomes, seguim sense contar en una força politica autoctona que, lliure de servilismes, de conexions estranyes, tinga el suficient pes per a exigir que en la Carta Magna es reconega la singularitat del Poble Valencià, o que el nostre treball i aportacio via imposts es considere tan valit com el de qualsevol ciutada d’este Estat que nos margina, relegant-nos a una miserrima renda per capita i posant-nos a la coa de les inversions.

Si el model d’Estat està caduc, si es necessari revisar la seua organisacio…, els valencians hauriem de tindre uUn model federal per a Españana veu propia, autonoma, lliure de servilismes o consignes que no siguen les dels propis valencians i valencianes; una formacio que crega realment en la nostra autonomia, que aspire a un autogovern real i que assumixca ser protagonista de la cultura heretada i de la que es genera en estes terres dia a dia, usuaria i ama d’una llengua propia hui relegada i supeditada a interferencies i encossetaments teledirigits, des d’uns atres ambits, pels qui exigixen la llibertat per ad ells mentres la neguen a uns atres colectius.

Debats esterils que s’obrin des de finestres que diuen ser valencianistes generen decepcio i desilusio i, a la fi, impossibiliten que estructures carregades d’historia valenciana i valencianista siguen capaces de liderar un proyecte, unes vies d’accio, que conduixquen al nostre poble a ocupar un lloc de respecte, de consideracio entre els demes que hui conformen l’Estat espanyol. Veus que han cantat a l’intolerancia, a la falta de dialec, que no contemplen la pluralitat; unes atres que han jugat en sentiments i senyes d’identitat…, se convertixen en altaveus des de trones que el “valencianisme” mes ranci els oferix. Hi ha foros que mes valdria que no existiren, especialment quan els seus organisadors no han segut capaços d’aprofitar les mateixes estructures per a formar a les seues bases en un valencianisme que implica, atenent al significat que dona el diccionari al terme, “Amor i conreu de les coses valencianes. // Moviment politic o cultural que propugna el reconeiximent de la nacionalitat valenciana i la defensa dels interessos valencians”; o, lo que sería millor, treballar per la revalencianisacio de cada part de les que conformen esta societat nostra.

La desorientacio que tot aço genera ha possibilitat un microcosmos que hui es traduix en minigrups socioculturals i civics, pero tambe politics. Uns colectius que, a pesar de compartir les qüestions identitaries mes basiques, inclus models de societat similars, remen per a apartar-se mes i mes els uns dels atres confrontant-se per absolutes nimietats i personalismes. La voluntat no superada de no desijar entendre’s, l’arrogancia que engalana a determinats personages, impedixen que naixca una força aglutinadora, o que qualsevol d’estes microorganisacions capitalisen l’interes d’un ample grup social que ha reclamat, i reclama, conjuntar-se en lo important i deixar arrimat tot allo que impossibilita un pacte que el valencianisme sociocultural vol i desija.

Tot aço fara que una vegada mes algu decidixca per nosatres i hajam de conformar-nos en un nou model que s’albira i que sera dissenyat per a benefici d’uns atres, perque en el moment en que es decidixca modificar les actuals estructures, no dispondrem de veu propia i de poder de decisio com uns atres pobles la tenen. Es per a contrarrestar esta situacio de dependencia per lo que se fa cada vegada mes necessaria la colaboracio de tots els qui se senten, per damunt de tot, com be dia Fausti Barberà, valencians-valencians.

Editorial Rogle Constanti Llombart

Publicat en la revista ROGLE numero 110 de Novembre de 2015


La política llingüística i la llibertat d’expressió en l’Universitat Politècnica de Valéncia

Estimats lectors de Las Provincias, l’any passat el nostre companyó del Colectiu Lluís Fullana de Professors d’Universitat i Doctors Valencianistes, i catedràtic de l’Universitat Politècnica de Valéncia (UPV), Rafael Romero, denunciava la política llingüística de l’Universitat Politècnica de Valéncia i l’atentat contra la llibertat d’expressió en la mateixa. Companyó Rafael al que tant respectem i donem ànims des d’estes pàgines.
Fon en este periòdic, en la pàgina 30 del dia 13 de Novembre de 2007, a on es produïa la denúncia, concretament en un artícul titulat “Algunos valencianos siguen teniendo que agachar la cabeza”. Resumidament, se demanava en aquell artícul el respecte a la llibertat d’expressió en la UPV. I encara aixina continuen les coses. Actualment, si un professor d’esta universitat vol publicar un manual o llibre en valencià, acollint-se a les subvencions que dona la mateixa universitat per a promocionar l’us acadèmic de la llengua valenciana, només té la possibilitat de fer-ho en les formes “cultes” (català) recomanades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ni se permeten les formes patrimonials valencianes, permeses també per la AVL, i per tant legals, ni la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, pròpia per a la llengua valenciana, en la que escriu qui vostés estan llegint.

Pot pensar el lector que si se renuncia a la subvenció, pot publicar-se en el Servici de Publicacions de la UPV en la forma que al professor li parega. Aixina és per a qualsevol publicació en qualsevol disciplina en castellà, anglés o qualsevol atra llengua que no siLlibertat de catedraga el valencià. Només cal un informe científic del departament per a publicar, aixina com una certa seguritat de que serà rendable. Pero qualsevol llibre o manual escrit en valencià ha de passar la censura prèvia de “l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística” (APNL), que el rebujarà, tinga o no subvenció, si no està escrit en la normativa de la AVL en les seues formes més “cultes” (català).

També pot pensar el lector de Las Provincias, diari de provada trayectòria pro-valenciana, que esta política llingüística de la UPV, procedent directament de les responsabilitats directes del seu Rector, és només un punt negre en la politíca llingüística de la UPV. Vejam unes mostres de que és més que això.

Si vosté entra en la web de la UPV (www.upv.es) en format valencià, podrà trobar-se perles “catalanes” com: “organització”, “aquesta”, “avui”, “ofereix”, “avaluació”, “desenvolupament”, “serveis”, o siga, cap concessió a lo que és de vosté i meu, i de la llengua valenciana. Juge vosté qui llig.

Com a eixemple més concret, el dia 11 de Març, en la web de la UPV la APNL anuncia un cicle de música valenciana en directe. Si voste puncha l’enllaç es trobarà, entre uns atres paràgrafs, que diu: “Aquest cicle està organitzat per la Universitat Politècnica de València, per mitjà de l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística (APNL) i la Universitat de València, a través del Servei de Política Lingüística. I compta amb la col·laboració de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. ”. I no parlem, per no extrendre-nos, dels cicles de “Cinema en valencià” organisats pel Vicerrectorat de Cultura, cicles formats per les películes doblades en Catalunya en perfecte català, i que el vicerrectorat anuncia com a “valencià”, i que es passen en varis cines de la ciutat de Valéncia. Juge el mateix lector.

També podrà vore baix a l’esquerra de la web un enllaç en la “Xarxa Vives d’Universitats”. Per qui no ho conega és la xàrcia o ret (dit en valencià) de totes les universitats dels “Països Catalans” o dels “Països de llengua catalana”, a la que perteneix la UPV. Juge també vosté, recomanant-li un viage per la web d’eixa xàrcia a la que, com dic, pertany la meua i també de vosté, ya que la paga dels seus imposts, universitat.

Finalment, és escandalós el rapte que ha patit el llibre “Resolució sistemàtica d’eixercicis de Física”, dels professors del departament de Física Aplicada, Antonio Sanchis i Albert Marín, després d’estar a la venda (100 eixemplars ya venuts als alumnes) i ser retirat per estar en la normativa de la RACV, deixant als alumnes sense una ferramenta de treball fonamental per a superar l’assignatura. Vosté, senyor lector, ¿quin nome li ficaria a eixe “rapte”? I no pensarà vosté si li diguem que ha segut rebujat el llibre de Rafael Romero d’Estadística, el més venut de la UPV, després d’acceptar que se traduïxca del castellà en la normativa de la AVL, pero respectant les formes tradicionals de la llengua valenciana, i per tant legals. La mateixa sòrt ha corregut un atre llibre d’Antonio Sanchis, sense parlar dels casos que ya va descriure Rafael Romero en l’artícul que precedix a este.

Tot forma part d’uns acorts de totes les universitats públiques valencianes, totes, amable lector, pels que se comprometen a usar el “valencià culte” (català) en publicacions, informació, etc. Això ha segut reconegut pel propi Rector en conversacions privades, de les que tenim testimonis escrits, encara que el document firmat mai ha segut conseguit pel nostre Colectiu. Pero sí tenim com a prova el llibre d’estil de cóm, segons les universitats valencianes, s’ha d’escriure en el context de l’Universitat Valenciana.

En fi, lector constant, vosté que és una persona inteligent sabrà que tot açò està promogut i recolzat pels partits majoritaris valencians, PP i PSOE, a través de la AVL. Pensarà que l’Universitat pública és autònoma, pero es farà una idea de que tot forma part d’una gran estratègia conjunta Universitats-Generalitat Valenciana condüent, a llarc determini, a l’assimilació catalana de Valéncia. I li serà evident quan lligca algun llibre d’”història” o de “valencià” dels seus fills i veja cóm reben la teoria nacionalista d’expansió catalana del segle XIII sobre el Regne de Valéncia, ¡en llibres aprovats per la Generalitat Valenciana!

S’afig la tristor de vore cóm els catedràtics de l’Universitat Politècnica de Valéncia que són al mateix temps acadèmics de la mateixa Real Acadèmia de Cultura Valenciana mai han acodit al crit d’ajuda del Colectiu Lluís Fullana davant de les reivindicacions i conversacions per a corregir esta postura pancatalanista de la UPV, a excepció del nostre amic Rafael Romero. I pense, volgut lector que, no tenint més remei, hem de llevar hores de la docència i l’investigació personal per a poder fer esta faena de defensa de lo propi en l’Universitat, quan uns atres pareix que només els paguen per a dedicar-se a les faenes contràries, podent demostrar que, a pesar de tot, els professors del Colectiu Lluís Fullana cumplim en les més altes quotes d’excelència acadèmica que la societat demana, i ha de demanar, al professor d’Universitat.

Acabem fent pública la reivindicació del Colectiu Lluís Fullana de que va a intentar portar al Consell de Govern de la UPV la reivindicació de que desaparega la censura de “l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística” sobre els llibres en valencià, deixant a cada professor, en base a la seua llibertat de càtedra i a la seua llibertat d’expressió, la decisió del model de llengua que vullga gastar (formes tradicionals valencianes permeses per la AVL o formes “cultes” (català)). Sabem que nos topetem ací en la llei de creació de la AVL (anticonstitucional, al nostre paréixer), aixina que, en el cas de que el professor vullga renunciar a la subvenció pública per a la promoció acadèmica de la llengua valenciana en la UPV, que puga fer-ho, si aixina ho decidix, també en la normativa de la RACV. Farem puix una campanya d’arreplegada de firmes entre els professors per a tal finalitat.

Només li demanem finalment a l’amable lector de Las Provincias i als valencians en general que nos recolzen des de fòra en tota la passió i honradea que els caracterisa. Gràcies a vostés i al diari.

 

Joan Carles Micó

Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

Publicat en Las Provincias el 22 de març de 2008


El futur, l'autorrealisacio

La veritat es que l'epoca que nos ha tocat viure no es de les mes facils per a complaure i conseguir la motivacio de l'electorat, ni manco la d'una societat que, en tot el seu conjunt, ha vixcut durant decades una desacralisacio absolutament agressiva sobre els seus valors com a colectivitat. Arrere queden eixes epoques passades en les quals les persones tenien un model a seguir, el model de plenitut al qual imitar per a conseguir un tot: el sant, l'heroe, el cavaller o inclus eixe mistic, capaç d'experimentar l'unio entre la seua anima i el ser divi, compliren el seu paper com a models, pero foren sacrificats per la nostra cultura i per l'evolucio de les necessitats.

Pot ser per aixo, recorrerem cap a un atre model: el del caracter palit i dubtos de l'home ben ajustat i sense problemes que, enfrontat ad eixe atre model d'home sa, corpulent i fet a si mateix dins d'un gimnasi, junt al de l'aspirant a res que es fa ric en un programa de televisio, lluiten per conseguir un tot buit, sense valors ni honor. Sense grandea ni riquea suficient que conseguixca tapar el buit celestial, divi o inclus territorial com feren els antics models personals. ¿A on està eixe model de plenitut en tots nosatros?

Tenim que reconeixer la veritat, el nostre model personal real, el de l'home autorrealisat que, tenint desenrollats tots els seus potencials i no tenint la seua naturalea interior doblegada, reprimida ni renegada, es capaç de manifestar-se lliurement pel seu be i el de tota una societat.

Tots tenim en ment ad eixe personage i nos hem volgut pareixer ad ell en algun moment de la nostra vida, pero el tenim amagat, sempre es millor viure en les despreocupacions d'un home ben ajustat i sense problemes, o senzillament optar per conseguir un model d’eixe “soc” en qualsevol gimnasi que amague les nostres carencies o les nostres pors personals. Pero en el fondo tots busquem l'autorrealisacio real.

M'agradaria parlar, ademes, de la por de molts de nosatros a pareixer un coent, un“cursi”, -“friky” sería la paraula mes adequada. Es una malaltia del nostre temps que ademes nos ha tocat patir i te una dificil cura. En ella, la desacralisacio de tot es senzillament una defensa, una fugida, un temor a enfrontar-se ad alguna cosa, una por, en conjunt, a la consciencia: de lo hagut, de lo que debem de pareixer o de lo que realment hem d’aparentar fer creure.

Si preguntes, per eixemple, als jovens que es decidixen a estudiar medicina quín es realment el motiu que els ha fet decidir-se per eixa professio, s’obtindra un bon eixemple sobre lo que parle. En acabant d'un bon espai de temps de mirades incomodes, de rises gelades o inclus d'intents d'esquivar la pregunta, la majoria contesta senzillament: “Per que es una bona manera de guanyar-se la vida”; uns atres opten per seguir en els estereotips de  sempre com el de “estem mes ben vists”, i no falten els que recorren a la televisio com a excusa “m'agradaria vore la vida des de la perspectiva de House”. I tot per no voler reconeixer que entre un 50 i un 75% ho fan per la naturalea humana que nos conduix a ajudar al proxim a mantindre's viu. Aixo es de “frikys”. Es com admetre l'existencia de motivacions superiors i aixo no es gens modern. Podeu fer la prova en unes atres especialitats, manco en veterinaria: es modern salvar als animals, ningu es burla de qui ho fa. Ni per voluntat divina. Quines coses...

Tot aço crea el fet de que cada dia mes nos creuem en gent que no pot soportar l'intimitat, la sinceritat, l'honestitat, la falta de defenses; persones que es senten incomodes en la proximitat, persones incapaces d'amar sense ser amades i que, en conseqüencia, solen fugir com poden front ad esta pertorbadora situacio. L'increment de les xarcies socials en Internet nos reafirma en este plantejament. Aixina, lo que ademes de donar-nos noves ferramentes de treball nos sumergix dins d'un problema social que supon tot un repte i que, damunt, estem veent que es diariament gastat per empreses, partit politics i associacions com a bombardeig d'ideals relacionats, tots, en el mantindre un “status” gracies ad eixes ferramentes, encara que en aixo degradem l'existencia humana cap a fins holocaustics. Pero aixo no importa si es manté el negoci i l'adoctrinament.

Per a conseguir esta destruccio personal nomes existix un cami, la degradacio o desacralisacio de totes les qualitats humanes: L'inocencia es redefinix com a burrera, l'honestitat com a credulitat, la sinceritat com a falta de sentit comu, l'interes en la faena com a covardia i la generositat com a ingenuïtat. D'esta manera es convertix el primer terme o valor, el que nos definix, i al que estem acostumats a recorrer encara que resulte incomodo per a l'adversari, en un atre molt mes senzill d'atacar. Resulta facil tractar en un imbecilot, en un foll o en un optimiste recalcitrant, pero ningu sap con tractar front a un honest. No existix la forma per a fer-ho si no es recorre a la degradacio, ad eixe atac a la credulitat pel qual l'honestitat de la persona es convertix en fiar-se de la gent, lo que li pot produir problemes a curt determini si es creua en la persona equivocada. D'esta manera l'honest pert la seua meta i es convertix en eixa persona debil que es preocupa per lo que diu la gent o per lo que pot opinar sobre els seus fets, perdent definitivament la seua zona de confort.

Respecte d’este cas, els valencianistes tenim una gran llosa, el “blaver”. Una volta havent substituit casi per complet el terme valencianiste, s'engrossà en les incorporacions de tots aquells que resultaven incomodos per al catalanisme, perdent inclus la forma i favorint que, una volta orfe, el valencianisme puga servir d'etiqueta per a qualsevol que vullga gastar-lo.

Per aixo, les preguntes que nos deuriem fer son mes series de lo que realment nos hem arribat a plantejar: ¿A quina classe de visio aspirem? o ¿quin tipo de persona volem vore quan nos mirem en l'espill? Pero aço no es una cosa que ocorrega de manera accidental, sino que ho tenim que treballar i esforçar-nos per conseguir-ho.

Si recordem l'eixemple anterior, el del mege, ¿quina image tenim d'ell (d'un bon mege)?; el d’una persona capaç de dur chiquets al mon. Veent aixina eixa professio, es pot passar a convertir una experiencia turbadora (treballar entre budells) a una atra experiencia autenticament religiosa. Pero per ad aixo fa falta molt de treball, no es gens facil estudiar medicina. S'ha de treballar molt dur. Pero realment, si volem ser bons en alguna cosa hem de treballar dur. Pero no de manera desequilibrada ni en qualsevol direccio. Hem de preguntar-nos en que volem convertir-nos i que significa per a nosatros l'autorrealisacio.

Deixem ya eixe sindrome de Jonas que tant nos afligix i es culpable de que decidim delliberadament ser manco de lo que som capaços i que, poc a poc, nos va convertint en infeliços durant el restant de la nostra vida. Com a persones, com a Poble i com a valencianistes. Tot depen de tindre eixe valor, de tindre clar i estar convençuts de lo que podem canviar i de que si realment eixos canvis nos van a fer estar millor internament i nos ajudaran a arribar ad eixa autorrealisacio que tant mereixem els valencians.

Deixem de costat els tabus, el sentit empiric del valencianisme i reconega'm que un tot autorrealisat del valencianisme es molt mes facil de lo que mai hauriem pensat i, senzillament, deuria començar per tornar a dir-li pel seu nom a les coses i conseguir que la gent aixina ho veja. De res nos ha servit utilisar ni seguir recomanacions provinents d'uns atres llocs, puix si be es cert que naixquerem politicament gracies a l'indignacio de Stephane Hessel, molts anys ans creixquerem com a valencianistes de la ma de Miquel Adlert, i aixo es una cosa que mai deuriem d'haver oblidat ningu. Tingam com a meta o zona de confort l'autodeterminacio o la federalisacio valenciana real.
Nosatros triem el futur, i podem seguir indignats o be, senzillament, debem seguir lluitant en dedensa dels valencians i de lo valencià.

 

Jose Escuder

Participant de Convencio Valencianista


Us de cookies

Este lloc web utilisa cookies propies i de tercers per a obtindre senyes estadistiques de la seua navegacio en esta web. Si seguix navegant sense canviar la configuracio, accepta l’us de cookies en el nostre lloc.Més informació

ACEPTAR