Intempestives

Intempestives d'un antimodern V

5.- Estudi de l’Història de Toynbee:
      II.- El breçol de la civilisació Occidental.

Per a qui vullga aproximar-se al treball de Toynbee “A Study of History” sense haver de llegir-se els dotze volums en anglés, pot llegir el compendi en tres volums en castellà de D. C. Somerwell, en el que també colaborà Toynbee, d’Aliança Editorial.

Lo que més crida l’atenció d’esta aproximació històrica universal és que totes les civilisacions reproduïxen uns mateixos patrons de naiximent, ascenció, ruptura, caiguda i desparició. No obstant em centraré en la nostra civilisació occidental i les seues predecents per a extraure més avant conseqüències ètiques desafiants, és dir, remoguedores de l’ànima gregària, que és de lo que se tracta sobre tot en estes Intempestives.

Com ya contí en una intempestiva anterior, el sorgiment d’una civilisació és la conseqüència d’una crisis. Quan l’Orient Mig deixà de ser una terra productiva fa aproximadament sèt o huit mil anys com a conseqüència de la retirada dels gèls d’Europa del Nort, i les precipitacions se traslladaren a estes zones, l’Orient Mig es va convertir en un desert. Lo mateix passà a l’Est del Sahara en Egipte. La voluntat de superar eixa gran crisis fon el sorgiment de les tres primeres civilisacions més pròximes a nosatres: la Sumèria, la Minoïca i l’Egípcia. La Minoïca és l’antecedent de la nostra, la civilisació Cristiano-Ocidental, com despuix explicaré.

La primera diferència entre una Societat Primitiva i una civilisació és que la primera és estacionària, idèntica en lo fonamental a ella mateixa a lo llarc del temps. La segon és dinàmica i readapatable a noves crisis. Ademés és una minoria creativa la que, fruit de les seues propostes en el sí de la nova societat, acaba per véncer la crisis. La condició és que eixes noves propostes siguen imitades, se seguixquen per la majoria i superen la crisis. La minoria creadora la denomina Toynbee “pionera” i la majoria interna que l’imita la denomina “proletariat intern”.

Tenim poca informació sobre la nostra civilisació yaya, la Minoïca, que sorgí en les illes mediterrànees d’enfront de l’actual Grècia, i en part del continent d’este territori. La fusió dels restants de la civilisació Minoïca, producte de la seua caiguda, i els bàrbars del Nort, denominats per Toynbee com a “proletariat extern” (aquèus i doris, en este cas), donaren lloc a la nostra civilisació mare, filla de la Minoïca, la civilisació Helènica.

N’hi una confusió que sol presentar-se en història i que ha de ser aclarida. Se sol considerar, en una primera aproximació superficial, que la Grècia clàssica, la societat Romana i la societat Cristiano-Occidental actual, conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, són una mateixa civilisació, que en el devindre històric, no té solució de continuïtat. La conseqüència d’un anàlisis més profunt és que tant la Grècia clàssica com tota l’història de Roma formen part d’una única civilisació: l’Helènica. De fet, Roma és el colofó de la societat Helènica, pero part d’ella. Entre la civilisació Helènica i la Cristiana-Occidental n’hi ha una clara ruptura, visible en els valors, fonamentalment religiosos.

A grans traces, la civilisació Helènica naix baix una religió, la dels olímpics, que és una fusió de la dels bàrbars aqueus i doris i l’antiga religió minoïca. La crisis que provoca el seu naiximent és un territori improductiu, que se supera mijant la creació de les ciutats-estat. Esta civilisació s’expandix posteriorment per tota la mar Mediterrànea per a véncer la posterior crisis de la superpoblació, i la gran crisis que precedix a la seua decadència és la guerra del Peloponés: grecs contra grecs. Més tart, sorgix com a solució dels conflictes de la decadència la solució militarista expansionista per part d’Aleixandre el Gran i els macedonis. Estos porten l’helenisme a fronteres insospitades, influint sobre unes atres civilisacions, inclús provocant la desparicó definitiva per abosorció de l’Egípcia i de la Siríaca (esta darrera, filla en part de la Minoica, i la Babilònica, que al mateix temps és filla de la Sumèria). L’Imperi Romà és el denominat per Toynbee “l’estat universal” de la civilisació Helènica. En el período dels estats universals, la minoria creativa s’ha tornat dominant, militarista i expansionista, i només “crea” per als seus fins, oprimint als proletariats intern i extern, i sent un terrible jagant d’uniformitat.

Que l’Imperi Romà pot ser descrit en eixos adjectius ningú ho dubta, a pesar de també ser, contraditòriament, una font de civilisació i progrés material. Pero sempre a favor de la minoria dominant i en contra de la majoria dels dos proletariats, l’intern format per la massa social dels llauradors, treballadors i esclaus, i el proletariat extern, format sobre tot per les tribus germàniques i eslaves de l’entorn de l’Imperi.

Tot estat universal, o últim alé opressor d’una civilisació, que pot durar centenars d’anys, acaba en la disolució de la civilisació, provocant una nova crisis que dona lloc, si se supera, a una atra civilisació. No obstant, eixe estat opressor que derrota qualsevol revolució interna o externa pel militarisme, i que manté a gran part de la població baix el jou de l’esclavisme i/o la postració extrema, provoca poc a poc la formació d’una crisàlida que eclosiona en una religió universal.

Les religions universals que naixqueren de la disolució dels estats universals, el cristianisme, l’islamisme, l’hinduïsme i el mahayana, religions respectives de les civilisacions Cristiano-Occidental i Cristiano-Oriental, Islàmica, Hindú i Oriental, foren el resultat de l’eclosió de les crisàlides en els respectius estats universals de les civilisacions Helènica (per al cristianisme i l’islamisme), Índica i Sínica. Eixes religions representen els valors suprems de les terceres generacions de les civilisacions.

Deixaré obert el discurs sobre temes conflictius per a posteriors Intempestives: el valor del cristianisme, el paper de l’art i la filosofia, la ciència i l’objectivitat, l’enfocament revolucionari marxiste de l’història, llei històrica i voluntat individual, lliure albedriu, el futur de l’humanitat, etc.

Tots els temes exposts i uns atres, tenen una contextualisació en el devindre de les civilisacions i poden estudiar-se a la llum d’eixe devindre. Deixaré ací dos llavors:

  1. Existint estos patrons del devindre històric, que fan el paper de les lleis de la naturalea en la física i les ciències positives (les lleis històques a les que faç referència dalt), ¿és el ser humà incapaç de convertir-se en amo del seu propi destí?
  2. ¿Fón el cristianisme una de les causes de la caiguda de la civilisació Helènica o és una reacció a l’opressió d’eixa civilisació, com he descrit adés? ¿És una religió d’esclaus, com algú ha afirmat, o la religió de l’amor que porta a l’autosuperació dels conflictes humans?

Promet més, llectora i llector intensos.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

 

 


Intempestives d'un antimodern IV

4.- Estudi de l’Història de Toynbee:
       I.- Uniformitat i utilitarisme com a síntomes de decadència, i uns atres temes relacionats.

Començar per la meua actual visió de l’estat de la civilisació occidental per a introduir el treball “A Study of History” d’Arnold J. Toynbee, pot paréixer no ser l’idea més acertada, pero crec que està clar que no intente en estes intempestives fer tractats cientifico-teòrics, si no més pronte de cridar l’atenció cap a nous punts de vista d’importància humana. El llector que vullga profundisar segur que ho farà si conseguixc despertar en ell algun tipo d’entusiasme.

Per a tractar l’estat actual de la nostra civilisació, començaré diguent que si n’hi ha dos síntomes per a mi evidents de la decadència de la civilisació occidental, que podria definir-se com l’universalisació de la tradicionalment coneguda com civilisació cristiano-occidental, són la tendència a l’uniformitat i a l’utilitarisme.

M’agradaria diferenciar entre universalisació i uniformitat. L’universalisació entesa com a intent de coordinació i cooperació de tots els pobles de la Terra és una tasca enorme, pero necessària per al futur de l’Humanitat, tenint en conte que n’hi ha diferents escales de valor segons les diferents civilisacions residuals. Dic residuals perque des d’un punt de vista productiu s’han equiparat i inclús superat a la tradicional economia capitalista de la civilisació cristiano-occidental (em referixc a les civilisacions encara vives com la cristiano-oriental, l’oriental, la japonesa-coreana, l’islàmica, l’indú, etc.), pero conserven els seues pròpies escales de valor representades sobre tot per les seues religions. Reforçant puix lo que ya dia, la civilisació occidental representa la perspectiva unitària de la civilisacio cristiano-occidental i les civilisacions residuals que han adoptat el sistema capitaliste-industrial sense haver acabat d’abandonar les seues pròpies escales de valor.  

I tornant a l’universalisació, les Nacions Unides són un intent sério, pero a la vegada un tímit reflex de lo que haurien de ser. Per cert, que l’idea de l’aliança de les civilisacions em pareix un camí necessari, encara que no suficient, tema que intentaré tractar en una atra Intempestiva: el del futur possible de l’humanitat.

Pero la tendència a l’uniformitat és síntoma de decadència, de recórrer un ràpit camí cap a la desaparició de la civilisació occidental de forma dramàtica. Per eixemple, concretant més, la cantitat de millons de gents i grups fent un mal us o un abús de les noves tecnologies. Contava el professor Ubieto Arteta en Ouniformitatrígenes del Reino de Valencia l’anècdota d’un amic jubilat que li insistia a un atre en l’encontre diari de la cantitat d’idiomes que el seu fill sabia parlar. Tant li va insistir durants tants dies que l’atre amic li soltà en un arrebat que “si sabia el seu fill dir alguna cosa interessant en algun d’eixos idiomes”. I això em pregunte yo: si estos millons de persones gastant a l’uníson eixes noves tecnologies saben fer alguna cosa realment interessant en elles, o ademés, unes atres com llegir el Tirant lo Blanch, el Quixot o a Shakespeare. Podria ficar més eixemples de pensament pla perfectament imitatiu: l’enlluernament per la moda, per les películes de Hollywood, pel consum ràpit de música superficial efímera o pel fútbol en Europa i Llatinoamèrica. Ah, sí, si ara alçara el cap Marx hauria de corregir-se i dir quin és el nou opi del poble: les noves tecnologies i el fútbol. Lo que ha fet de nou atractiva la religió, per lo manco per ad aquells que nos sentim agnòstics o ateus.

L’atre síntoma de decadència és l’utilitarisme. ¿Per qué i per quina raó qualsevol acció de futur s’ha de valorar en funció de la seua utilitat pràctica, i inclús crematística? Ya eixa pregunta meua deixarà perplex a algun llector, perque a força de sentir-ho és possible que pense que quina ha de se ser sinó la forma de valorar una acció. Ficaré un eixemple: hipòcritament, defensors i contrincants de la possible independència de Catalunya d’Espanya, defenen la seua opció en funció de criteris econòmics, pero realment els independentistes volen tindre un estat propi per a conservar i potenciar la seua personalitat com a poble, a l’igual que els unionistes volen conservar el guany de sigles de personalitat pancastellana.  

Un atre eixemple: l’utilitarisme ha aplegat a ser el valor suprem de l’educació universitària en el món modern. Pero no sempre ha segut aixina. En l’universitat una persona desenrollava les capacitats de la seua vocació intelectual. De fet, l’afirmació de que una carrera universitària és sinònima d’una professió és una de les confusions més grans. Això sí se complix en la desacreditada formació professional, pero no en la formació universitària. I en l’actualitat tenim un grapat de carreres universitàries en el món occidental devaluades i plenes d’estudiants que no estan realment capacitats per a una verdadera formació intelectual. En les universitats valencianes, els meus càlculs, que encara crec molt optimistes, em donen un 60 % d’estudiants en mala capacitació. Això sí, tots ben dotats de les últimes màquines tecnològiques que els pares o els estats els compren per a més brillantor de la cultura de pensament únic, sense saber que el professor, esglayat i sense càtedra ni autoritat, s’afanya a aprovar-lo per quatre perres intelectuals. Despuix, ells mateixos, els estudiants, se queixen de que cobren jornals baixos, pero que realment estan en correspondència al nivell de la formació universitària rebuda. És dir, se’ls paga lo correcte per a lo que exacta i justament estan capacitats, vent ells ingènuament infravalorada lo que fon la seua vida universitària, que estigué plena de comoditat i totalment alluntada de qualsevol esforç i de qualsevol intent d’auto-superació. Per cert, que esta crítica és real i no àcida, i repte a qualsevol llector que la senta com a desagradable a demostrar-li-la en arguments ben fonamentats.

També com a eixemple d’utilitarisme és el fet de que els guanys en investigació hagen també de ser valorats sempre baix la perspectiva crematística. A banda de que qualsevol progrés en el coneiximent acaba per supost donant els seus beneficis pràctics, inclús sigles despuix. Se podrien aportar milers d’eixemples. L’émfasis en lo útil de tal o qual descobriment se convertix en un oixós soroll martellejant en el cap de qualsevol espirit sensible, quan la gènesis del nou coneiximent és el plaer de conéixer els perqués. De fet, molts polítics centren els recursos en l’investigació pràctica i immediata, quan és la ciència bàsica i “inútil”, la que porta el valor afegit del progrés. I és que sense lo bàsic i lo “inútil” en ciència acabaria per tornar-se improductiva l’intestigació.    

Resumint: l’uniformitat i l’utilitarisme, front a la diversitat i la valoració idealista o espiritual, són dos síntomes de decadència de la societat occidental. La raó és que l’uniformitat i l’utilitarisme produixen la disolució de la creativitat. I per tant la capacitat de superar les crisis i també l’efecte d’agraviar-les. Ocorre lo mateix que en la biodiversitat: la desaparició d’espécies provocarà finalment l’incapacitat de l’ecosistema global per a superar els desafius del mig que cada volta serà més hostil.

La dissolució de la creativitat és el prolegòmen de la fi de totes les civilisacions, despuix d’un llarc período de sigles, o inclús milenis, que abarca el seu naiximent, creiximent i decliu, seguint uns patrons comuns descoberts per Arnold J. Toynbee, dels quals parlaré en la pròxima Intempestiva. El coneiximent d’eixos patrons de bestreta podria ser la clau per a un intent de supervivència, tal com els científics aprofiten el coneiximent de les lleis de la naturalea a favor de l’humanitat.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


Intempestives d'un antimodern III

3.- El concepte de progrés.

La veritat és que els nostres antepassats ya coneixien tècniques de cultiu primitives, possiblement des de fa inclús cent mil anys. Llavors, ¿per qué el Neolític s’inicià fa només dèu mil anys? ¿Per qué el ser humà no pegà la passa cap al progrés Neolític molt ans?

Imagine vosté que vixquera en una societat en la que té a disposició seua tot lo que necessita, només ha de decicar-li unes hores al dia a la recolecció i la cacera, i que la part pijor significa emigrar dos o tres voltes a l’any fogint del mal orage buscant nous fonts d’aliment, dins d’un gran territori que la seua societat controla. Això feen les societats paleolítiques, regint-se per un principi del mínim esforç: una combinació òptima d’explotació de recursos i nomadisme, tal qual encara fan moltes de les espécies superiors del planeta, com les ballenes.

Puix be, el Neolític va nàixer fa dèu mil anys com a conseqüència d’una gran crisis històrica: la superpoblació. Esta superpoblació condenava a les societats a haver d’enfrontar-se a enemics competidors dels recursos en cada lloc a on se traslladava. La solució va ser establir-se en un territori, és dir passar de ser nómades a sedentaris i aplicar i millorar les tècniques de cultiu, aixina com de la domesticació i control de les rabades. La solució no va ser puix una conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó una dramàtica passa adaptativa que trencà irreversiblement en el passat de milers d’anys de cultures paleolítiques espiritual i artísticament alvançades, com demostren moltes de les pintures paleolítiques trobades.

La solució neolítica, pròpia d’una societat que l’abraçaria seguint a un espirit creatiu, s’universalisà seguint l’esquema d’imitació pel restant de les societats, primer les del voltant, i més tart per les més lluntanes en certes àrees geogràfiques en contacte. Perque també sorgí en diferents parts del planeta simultàneament, sense, que se sàpia, relació entre elles: el Llevant euroasiàtic, l’Orient lluntà i l’América precolombina.

Este tema i uns atres poden ser llegits en l’obra del valencià de Puçol, Salvador Amigó, “La Teoría de supervivencia de las Sociedades”. La continuació natural de les crisis com a motor de l’Història nos fica directament en la monumental obra d’Arnold J. Toynbee “A Study of History”, de la que m’agradaria parlar en més profunditat en la següent intempestiva.

Pero per a alvançar res en l’aproximació Toynbiniana de l’Història els diré que el mit de l’expulsió del Paradís és certa, en un sentit per supost simbòlic. Fa al voltant de sèt o huit mil anys les societats milenàries encara paleolítiques o que ya haurien passat les primeres fases de la neolitisació del Llevant euroasiàtic i Egipte vivien en equilibri dinàmic en una Naturalea que les resultava propícia, en pluges abundants i plenes de recursos naturals. Pero fea un parell de milers d’anys la darrera Glaciació s’anava retirant d’Europa del nort i les pluges s’anaren traslladant al nort progressivament, des de les zones nomenades cap a Europa. Com a conseqüència eixes zones començaren a desertificar-se i només els quedaren tres opcions a estes societats, que en terminologia Toynbiniana se coneixen com a estàtiques: extinguir-se, emigrar o canviar radicalment la forma de viure mantenint-se en les mateixes zones.

Dels qui no s’extinguiren, els emigrants ho feren a la mar, canviant també la seua forma de viure i donant lloc a una de les primeres pla-de-petracos-castell-de-castellscivilisacions, la nostra yaya, mare de la Civilisació Helènica: la civilisació Minoica. I els qui se quedaren donaren lloc a l’atra primera Civilisació, mare de l’Hitita i la Babilònica, i en part de la Siríaca, la Civilisació Sumèrica. En Egipte apareix la civilisació Egipcíaca, com ya podrà el llector haver imaginat. La creació de la Civilisació Sumèrica, en la seua decadència posterior, crea lloc als antecedents de la religió Judeua a on apareix ya el mit de l’expulsió del paradís, que passa més tart a la religió cristiana en la decadència de la civilisació Helènica.

La neotilisació o el naiximent de les civilisacions és puix conseqüència de crisis de proporcions descomunals d’orige intern (superpoblació), o extern (canvi de les condicions naturals), no d’una decisió racional i objectiva cap a un supost progrés conegut de bestreta pel pensament del ser humà. Realment la crisis força a la majoria gregària a adoptar per imitació alguna de les solucions racionals de la minoria sempre bregant dels espirits creatius, i que al remat dona lloc a la supervivència de la societat.

Ademés, eixos canvis donen lloc a un canvi també dramàtic en la cosmovisió de les societats, que passen a ser dinàmiques, i en les seues decadències donen lloc a l’aparició de noves religions, filosofies i formes de pensar que, al remat dels sigles, poden acabar per ser universals, com les religions del present humà.

Ací els presente puix la conclusió d’esta intempestiva, plaenter atac directe a la cultura moderna: el progrés entés en el sentit modern és fals. No és conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó de:

  1. Aparició d’una crisis de supervivència social.
  2. Esforç d’una minoria de sers creatius per superar eixes crisis.
  3. Imitació de la majoria.
  4. Èxit d’eixa nova creació imitada.

Promet seguir parlant de Toynbee en la següent intempestiva.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


Intempestives d'un antimodern II

2.- L’Instint Gregari

L’Instint Gregari és un dels motors principals de l’Història, no només de l’Història del ser humà, sino de totes les espécies superiors del planeta Terra. I és aixina perque és l’instint que porta a la gran majoria dels sers humans (i d’unes atres espécies superiors) a imitar a la majoria, al grup, a la rabada.

Un atre motor de l’Història és la creativitat. El ser creatiu és l’opost al ser gregari, és independent i planteja les solucions pròpies de la seua idiosincràcia. En escenaris de crisis, alguna d’estes solucions d’una minoria creativa triumfa perque és imitada per la majoria gregària i porta a la supervivència de la Societat. En escenaris absents de crisis el ser creatiu és un ser en molt poca o nula capacitat d’influència.

Si, com se fa en les traces de personalitat de les ciències del comportament, se definira una escala per a l’Intint Gregari, fiquem de zero a dèu, el ser gregari puntuaria prop de dèu, i el ser independent prop de zero. No ocorre puix com en les escales de traces de personalitat en que poden existir estats intermijos, digam de 5 punts de l’escala definida. De fet, eixa diferència tan gran es fa evident quan un ser gregari i un ser independent interaccionen cada dia. Els ocorre com a l’oli i l’aigua, per més que s’intente, mai es barregen, i gotetes d’oli bamben per l’aigua aïllades i, en un poc de sòrt, poden unir-se localment a unes atres.        aigua-i-oli

Pero en l’anterior Intempestiva parlava dels convencionalismes socials. Diria ara que són el conjunt de valors moderns que el ser gregari defen, potència i s’esforça per complir pel simple fet de que formen part de l’idiosincràcia del grup. Per tant, lluitar contra els convecionalismes socials, com proclamava Schubert, és lluitar contra la modernitat.

Pero, ¿cóm i perqué se pot anar contra la modernitat? Simplement per la pròpia naturalea del ser independent. Este naix marcat per l’estigma de la diferència, avorrint el soroll repetitiu del món modern que cada dia i instant construïx el ser gregari. Com a consequència se rebela per acció i paraula acabant per ser intempestiu. Definitivament acaba per convertir-se en un inadaptat que no enten res i que no mai és entés, nadant dia a dia contra corrent. Comença també aixina la seua lluita: la de l’inadaptat contra la cultura de rabera.

Per a anar acabant, en relació a l’Intint Gregari com a motor de l’Història, li diré que si vosté, llector valent, ha volgut seguir-me fins ací, sobre tot si despuix de que en la primera intempestiva m’haguera despedit d’una forma universalment femenina, -i eixe serà un tema futur a tractar-, ara haurà d’enfrontar-se a una teoria de l’Història humana, de base antropològica, totalment anti-moderna: la Toynbiniana “A Study of History”. Proporcionaré una primera idea i la desenrollaré en la pròxima intempestiva:

Si vosté pensa, o aixina li ho han ensenyat i ho creu com una veritat universalment acceptada, que el Neolític és una revolució social, econòmica i cultural, un progrés del ser humà de fa aproximadament dèu mil anys, fruit de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, li diré que està radicalment equivocat, i que la causa verdadera és una atra totalment diferent, que farà que se qüestione sobre tot l’idea de “Progrés” entés a la manera moderna.

Salutacions, amics lliurepensadors.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


Intempestives d'un anti-modern

1.- ¿I qué es una Intempestiva?

La publicació dels curts pensaments que nomení “Intempestives d’un nacionaliste valencià” tingueren lloc en la llista del Colectiu Fullana per a displaer dels meus companyons valencianistes de l’Universitat. Més avant me’ls publicà la revista Full volant, i definitivament, tornaren a publicar-se, en certes sugerències molt acertades de Josep Escuder, companyó de la Junta de Convenció Valencanista, en unes ilustracions que ell mateix preparà per a la web de la nostra associació.

Ara em demanen unes noves per a la web, i a pesar de que el temps és llimitat, ¿per qué no? ¿Acàs la creativitat no és la qualitat més important dels ser humans? I estime que ara hauria de tractar temes més universals, i aixina se m’ha segut acceptat, donant les gràcies de bestreta per l’oferiment de tal oportunitat.

I m’agradaria començar recordant qué és una Intempestiva. Si anem al Diccionari intempestivaGeneral de la RACV la trobem en la referència a “intempestiu, -iva, -us, -ives”: “(Del llatí intempestīvum, mat. sign.); adj. m. Inoportú, fòra de temps o d’hora.” Diríem puix que una Intempestiva és una frase, mensage, afirmació, etc., fòra de temps i/o inoportuna. I això vulllc fer en el llector: portar-lo fòra de temps i importunar-lo, axina com seguir fomentant el seu displaer, raïl essencial del pensament profunt. Per lo que si algun dels llectors vol una llectura agradable, pot buscar el seu plaer en les tecnologies modernes o en uns atres vents de ponent i/o llevant.

Recordaré per a tal fi lo que dia el compositor Franz Schubert: “no s’ha de resistir als convencionalismes socials, sinó que s’ha de lluitar activament contra ells”. D’ahí l’adjectiu que acompanya a estes Intempestives com “anti-modernes”. Perqué la modernitat és a totes llums un convencionalisme social a gran escala. És amiga llectora, l’animal de rabera fomentat i perpetuat. El ser benpensant fomentat i aüsat a l’alçària d’intelectual. En definitiva, una trivialisació de la vida i un desarmament de tota visió multiperspectivista i complexa de la mateixa. Una lluita contra tot ser independent i creatiu.

Això em fa pensar que en la següent Intempestiva els parlaré més de l’animal de rabera, o siga, de l’instint gregari i la seua relació en la modernitat.

Salutacions, amigues lliurepensadores.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


Una d'academies

Des de principis d’any estem assitint a una posada en escena en la qual la RACV pareix que ha “suplicat” mantindre contactes i establir relacions en la AVL. Ni la demanda sería motiu de parar-se a pensar per qué, ni tampoc ho sería el document que firmaren els dos maxims responsables d’estes entitas el passat mes de maig, si d’una voluntat d’establir relacions entre institucions homonimes, sense mes, se tractara. Tot resultaria normal. Pero no, no ho es quan es ben sabut que antagonismes derivats de  plantejaments llingüistics i culturals divergents les contraponen. Resulta puix com a minim sospitos que es pretenga construir tot un establishment sense mes raons.

Les conseqüencies immediates en la RACV, institucio que nos pilla mes proxima –puix es (per ara) l’entitat referent de l’autoctonisme cultural i, per supost, idiomatic–, no s’han fet d’esperar. Darrere d’un escandal se n’ha produit un atre, els quals, intencionadament i maliciosament, ha sabut aprofitar la prensa provinciana i partidista que fruim.

El nostre posicionament com a organisacio en ben conegut i, sino, no hi ha mes que llegir Consens per al futur. No creem en els iluminats, menys encara en qui posa la ciencia –o lo que ells consideren ciencia– al servici de l’ideologia i no de la veritat; i d’aixo, en l’ent normativisador reconegut estatutariament, en saben molt.

Cada dia resulta mes difícil parlar de que els valencians som valencians i prou. Les dos inercies inoculades en la nostra societat (la procastellanista i la procatalanista) estan desfent-la; actualmente, gran part d’ella ya està buida de sentiment identitari, i una atra gran part ya camina en el pas canviat, gracies a la labor d’institucions com la AVL, les dedicades a la docencia i les que preparen als docents.

A pesar de tot aixo, si als qui nos conformem i nos enorgullim de la nostra unica condicio nacional –la valenciana–, pareix que nos conceben com a una minoria –massa voltes– convulsa, res nos tenen que envejar els qui es situen en el negacionisme valencià, els quals no tenen mes objectiu en la seua vida que fer-nos catalans i fer-ho tot catala. Estos, els que son d’aci, colaboracionistes dels anexionistes, tambe tenen les seues gresques internes i sobretot, i hui per hui, seguixen contant en un ample rebuig social, el que oferix una ciutadania que no enten cóm es pot ser una cosa i una atra alhora sense traïcionar passat i present.Fedrico Ninot

Sería bo que la RACV no li fera el joc a la AVL, per molt entitat oficial que siga, perque lo que ara es, en un futur pot no ser-ho; pero sobretot perque la RACV, a pesar del maltracte que sofrix des d’uns atres ambits academics i cientifics, i des dels mijos de comunicacio, encara conta en un respecte social puix du cent anys treballant altruistament al servici de la societat valenciana i conta en una base social que la recolza, cosa que, en proyectes encontrats com el que nos ocupa, ara pot perdre.

Si eix acostament es per a silenciar o variar els seus postulats, millor que no es produixca, i si es per a fer-li propaganda a una AVL aïllada, –les normes i recomanacions de la qual son menyspreades o contestades per la propia Administracio de la que forma part, per les universitats radicades en territori valencià, per elements de la Junta Qualificadora i pels comissaris politics que ocupen carrecs de traductors en els organismes oficials–, millor que tampoc.

Quan el proces absorcioniste ya casi ni causa reaccio en la societat que està sent diluida i despersonalisada, es essencial l’unio entre la resistencia, siga esta mes o menys numerosa. Preferible, en quasevol cas, que s’utilisen totes les energies per a preparar mes i millor intelectualment als qui la conformen, ad aço hauria de dedicar-se la RACV, aço deuria ser el seu primer i principal objectiu.

Juli Moreno
Historiador i Academic de la RACV


7ª Intempestiva

En massa freqüencia assitim, tant en el nostre entorn com fora d’ell, a l’erroneu us del terme Regne de Valencia, al qual, en massa cadencia, se li antepon l’adjectiu “antic”. El fet de que al fer referencia al nostre poble i territori s’use el terme o expressio “antic Regne de Valencia” diu molt en desfavor de qui usa este terme, pero el fet de que persones de l’entorn valencianiste l’utilisen en tota normalitat mereix ser objecte de revisio.

No cal ser molt versat per a entendre que “antic” pot ser sinonim de trasnoctat, ranci, passat de moda i, en el millor dels casos, referir-se a “d’un atre temps”. Connotacions totes elles que solen estar carregades de significacio negativa.

Estem una vegada mes devant d’una terminologia que no s’allunta massa de les expressions “levante” o “païs”, totes elles icons de la propaganda que genera l’ideari dels negacionistes del fet valencià (procastellanistes i pancatalanistes).

El valencianisme ha de recuperar la correcta expressio per al toponim de la nostra nacionalitat, i eixe topinim es Valencia, i clar Regne de Valencia. Ad esta ultima denominacio si es necessari adjectivar-la hem de fer-ho usant el tereme correcteMann in Ruinen 37, este es: “historic” (sinonim d’autentic, verdader, real, trascendental…); pero sobretot perque implica llarga tradicio i no es peyoratiu com “antic”, per tant haurem de parlar d’historic Regne de Valencia en qualsevol cas.

Ya s’acordà en la Convencio Valencianista de 2012 i en el document alli consensuat, Consens per al futur, quina terminologia era la mes adequada per a refereir-nos a la nostra patria, i si be fora dels nostres circuls podem contribuir a reconduir este tema fent molta pedagogia i rebujant toponims despersonalisadors, en el nostre ambit deuriem rellegir aquell acort i, sense necessitat d’entrar novament en discussions bizantines, optar per una formulacio que nos proyecte com a un poble unit de sur a nort, de la mar a l’interior, puix ya s’ocupen uns atres de destruir i despersonalisar, nosatres no devem seguir eixe joc.

No estem davant d’una simple qüestio de noms. Com en tantes atres circumstancies, puix d’una manera subtil, com si no tinguera trascendencia –toponim i gentilici– es van conculcant els basaments de lo que es la nostra condicio nacional i, a poc a poc, l’edifici construit durant segles pot arribar a tambalerajar-se, i aixo es en lo que precisament hi ha gent interessada, en restar força, arguments, solidea…a l’argumentari valencianiste.

El valencianisme conscient, el de construccio, el no hipotecat ha de treballar en la missio de reconscienciar a la nostra societat, descobrint-li o redescobrint-li els alts valors de llibertat i autonomia de que gojà, i de l’independencia cultural, civica i organisativa alcançada.

Juli Moreno
Historiador


6ª Intempestiva

Si impactant resulta l’afirmació de l’intempestiva 5, més és l’hipòtesis d’Ubieto, també arreplegada en “Orígenes del Reino de Valencia”, de que la llengua valenciana no és una consequència de la frontera geogràfica del Regne de Valéncia, o siga una consequència de la repoblació sobre una frontera pre-establida pels esforços Frontera llingüisticaconquistadors, si no que seria al revés: la frontera del Regne de Valéncia seguiria la frontera de la llengua valenciana pre-existent en época musulmana. Eixa hipòtesis ha segut confirmada extensament per les investigacions de Lleopolt Peñarroja en “el Mozárabe de Valencia”. És més, demostra que eixa frontera s’extenia per l’oest fòra de les fronteres occidentals hasta Requena, i pel sur hasda Oriola, d’ahí l’esforç de Jaume II per incorporar l’actual Sur del Regne des de Biar a Oriola. I també explicaria l’afinitat valenciana dels requenencs, castellans hasda el sigle XIX. Tindríem una formació paralela del Regne de Valéncia i del Regne de Portugal, que també s’estructura nacionalment com a consequència de la frontera llingüística preexistent.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


5ª Intempestiva

Un sempre oblidat historiador de l’història valenciana, Ubieto Arteta, al que tant deguem els valencians, pura noblea aragonesa en el nostre Regne, nos deixà un llegat impagable als valencians. En el primer tom de “Orígenes del Reino de Valencia” afirma rotundament que l’història valenciana se pot explicar 4ª Intempestivaindependentment de lo castellà o lo català, despuix d’una introducció en la que denuncia els esforços de l’historiografia oficial per fer vore aproximacions a l’història valenciana d’influència castellana o catalana. Això significa un canvi de paradigma en l’història pancastellana que posa els nostres orígens en la Reconquista de Pelayo, o en l’història pancatalana de la Reconquista de la Marca Hispànica. No és extrany que un historiador d’esta categoria haja segut oblidat concientment per tota l’historiografia espanyola-catalana. I és que el dret civil valencià arreplegat en els nostres Furs, de procedència valenciana-musulmana com el Mustassaf o el Tribunal de les Aigües, o valenciana-cristiana arreplegant regles com l’Any en Plor o l’Eixovar, no procedixen del nort o l’oest, són formes culturals pròpies i autòctones produïdes en territori valencià per l’ètnia valenciana.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


4ª Intempestiva

Cite una frase de Nietzche que compartixc: “No hi ha espirits lliures o esclaus, n’hi ha espirits forts o dèbils”. ¡Qué més técamuflat1 que els valencians tingam raó històrica i llingüística si som incapaços de defendre-la! ¡De tindre fortalea i espenta per a defendre-la! La raó fonamental és que en el present els valencians som gent superficial sense espirit, molt adaptats als temps moderns, o siga a la mediocritat i a la falta de profunditat que això representa, i per això no lluitem mai per res que represente idealisme, romanticisme o valors espirituals. Els valencians som en el present sers utilitaristes, d’ahí el progrés de les idees pancatalanistes entre els jóvens i els intelectuals.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes


3ª Intempestiva

Partim del fet de que la personalitat llingüística del Regne de Valéncia és actualment bilingüe valenciana-castellana. El problema uniove quan els valenciaparlants estem obligats, com és normal, a saber el castellà, pero els castellaparlants no estan obligats a saber la llengua valenciana. Aixina els valenciaparlants nos convertim en ciutadans de segona categoria.

Per tant, una condició necessària per a ser valencià ha de ser parlar la llengua valenciana. Com una condició necessària per a ser espanyol és parlar espanyol. S’argumenta moltes voltes que se pot ser valencià sent només castellaparlant. Seguint eixa llògica un valencià podria ser només valenciàparlant i no saber castellà. Lo obligat per a uns ho ha de ser per ad atres. Per tant, la convivència llògica seria que tots estiguérem obligats a conéixer les dos llengües, tant si formem part d’Espanya com si recuperem el nostre estatus polític com a estat independent.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.


2ª Intempestiva

No mai entendré lo del topònim “Levante”. És una forma directa de degradació de lo valencià. Realment el nostre territori és l’únic que no seguix la Constitució Espanyola, la qual, en uns dels seus artículs diu que “cada comunitat autònoma haurà de tindre el nom2on intempestiva2 que correspon a la seua identitat històrica”. Nosatros ademés en tenim dos, o si se preferix, dos versions d’una: Valéncia i Regne de Valéncia. En época foral, quan se parlava de Valéncia se fea menció a tot el territori. U estava en Valéncia quan se trobava en Castelló, Alacant, Elig, la Vall d’Uxó, Alcoy o Alberich. I la capital era “la ciutat de Valéncia” o “Cap i Casal”. La veritat és que “Comunitat Valenciana”, igual que “Levante”, “País Valencià” o la referència a “alicantinos, castellonenses y valencianos” són maneres calculades i programades de despersonalisació del pancastellanisme o del pancatalanisme. És una mostra de que l’orde constitucional és aigua mullada per als valencians, i una raó fonamental per la que yo ya no vullc ser espanyol i demane l’independència per a Valéncia.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.


1ª Intempestiva

Fa uns anys comenci a escriure unes intespestives per a plasmar molts dels dubtes que, com a nacionaliste valencià, rodaven pel meu cap en dies de nostalgia. No son simples pensaments anecdotics, puix, en ocasions, han servit de base per a moltes discusions en cercles culturals valencianistes i, cregau-me, no sempre les contestacions han segut tan senzilles ni tant clares com mes d'u pensarà quan les lligca.

Hui, vullc fer-vos particips d'elles, no per a generar polemica ni conflicte, nomes per a que tots busquem ad eixe nacionaliste, ad eixe enamorat de la terreta que portem dins. Qui sap, igual pensant contrariament a com sempre ho haviem fet conseguim despertar ad eixe meninfot que tots dugam dins. Vos convide a reflexionar:

 

  • Primera Intempestiva:

Una gran diferencia entre Valéncia i Espanya és que Valéncia ha tengut dos Papes i Espanya cap. Això els espanyols no poden soportar-ho en el seu despreci multisecular a Valéncia. Lo que fan és obviar eixe fet en les seues Històries d’Espanya, quan podrien aprofitar-ho per a engrandir el nom d’Espanya sense que els Son nostresvalencians nos enujàrem. No obstant, haurien de citar a dos papes valencians en eixes històries, i contextualisar-los en un estat propi per al Regne de Valéncia en una personalitat cultural i llingüística diferent respecte als atres pobles peninsulars. Actualment inclús molts accepten la seua llegenda negra com a certa o recolzen una suposta catalanitat dels dos papes, acceptant una suposta catalanitat de Valéncia. Tot excepte dir que han habut dos papes valencians.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.


Us de cookies

Este lloc web utilisa cookies propies i de tercers per a obtindre senyes estadistiques de la seua navegacio en esta web. Si seguix navegant sense canviar la configuracio, accepta l’us de cookies en el nostre lloc.Més informació

ACEPTAR