5.- Estudi de l’Història de Toynbee:
II.- El breçol de la civilisació Occidental.
Per a qui vullga aproximar-se al treball de Toynbee “A Study of History” sense haver de llegir-se els dotze volums en anglés, pot llegir el compendi en tres volums en castellà de D. C. Somerwell, en el que també colaborà Toynbee, d’Aliança Editorial.
Lo que més crida l’atenció d’esta aproximació històrica universal és que totes les civilisacions reproduïxen uns mateixos patrons de naiximent, ascenció, ruptura, caiguda i desparició. No obstant em centraré en la nostra civilisació occidental i les seues predecents per a extraure més avant conseqüències ètiques desafiants, és dir, remoguedores de l’ànima gregària, que és de lo que se tracta sobre tot en estes Intempestives.
Com ya contí en una intempestiva anterior, el sorgiment d’una civilisació és la conseqüència d’una crisis. Quan l’Orient Mig deixà de ser una terra productiva fa aproximadament sèt o huit mil anys com a conseqüència de la retirada dels gèls d’Europa del Nort, i les precipitacions se traslladaren a estes zones, l’Orient Mig es va convertir en un desert. Lo mateix passà a l’Est del Sahara en Egipte. La voluntat de superar eixa gran crisis fon el sorgiment de les tres primeres civilisacions més pròximes a nosatres: la Sumèria, la Minoïca i l’Egípcia. La Minoïca és l’antecedent de la nostra, la civilisació Cristiano-Ocidental, com despuix explicaré.
La primera diferència entre una Societat Primitiva i una civilisació és que la primera és estacionària, idèntica en lo fonamental a ella mateixa a lo llarc del temps. La segon és dinàmica i readapatable a noves crisis. Ademés és una minoria creativa la que, fruit de les seues propostes en el sí de la nova societat, acaba per véncer la crisis. La condició és que eixes noves propostes siguen imitades, se seguixquen per la majoria i superen la crisis. La minoria creadora la denomina Toynbee “pionera” i la majoria interna que l’imita la denomina “proletariat intern”.
Tenim poca informació sobre la nostra civilisació yaya, la Minoïca, que sorgí en les illes mediterrànees d’enfront de l’actual Grècia, i en part del continent d’este territori. La fusió dels restants de la civilisació Minoïca, producte de la seua caiguda, i els bàrbars del Nort, denominats per Toynbee com a “proletariat extern” (aquèus i doris, en este cas), donaren lloc a la nostra civilisació mare, filla de la Minoïca, la civilisació Helènica.
N’hi una confusió que sol presentar-se en història i que ha de ser aclarida. Se sol considerar, en una primera aproximació superficial, que la Grècia clàssica, la societat Romana i la societat Cristiano-Occidental actual, conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, són una mateixa civilisació, que en el devindre històric, no té solució de continuïtat. La conseqüència d’un anàlisis més profunt és que tant la Grècia clàssica com tota l’història de Roma formen part d’una única civilisació: l’Helènica. De fet, Roma és el colofó de la societat Helènica, pero part d’ella. Entre la civilisació Helènica i la Cristiana-Occidental n’hi ha una clara ruptura, visible en els valors, fonamentalment religiosos.
A grans traces, la civilisació Helènica naix baix una religió, la dels olímpics, que és una fusió de la dels bàrbars aqueus i doris i l’antiga religió minoïca. La crisis que provoca el seu naiximent és un territori improductiu, que se supera mijant la creació de les ciutats-estat. Esta civilisació s’expandix posteriorment per tota la mar Mediterrànea per a véncer la posterior crisis de la superpoblació, i la gran crisis que precedix a la seua decadència és la guerra del Peloponés: grecs contra grecs. Més tart, sorgix com a solució dels conflictes de la decadència la solució militarista expansionista per part d’Aleixandre el Gran i els macedonis. Estos porten l’helenisme a fronteres insospitades, influint sobre unes atres civilisacions, inclús provocant la desparicó definitiva per abosorció de l’Egípcia i de la Siríaca (esta darrera, filla en part de la Minoica, i la Babilònica, que al mateix temps és filla de la Sumèria). L’Imperi Romà és el denominat per Toynbee “l’estat universal” de la civilisació Helènica. En el período dels estats universals, la minoria creativa s’ha tornat dominant, militarista i expansionista, i només “crea” per als seus fins, oprimint als proletariats intern i extern, i sent un terrible jagant d’uniformitat.
Que l’Imperi Romà pot ser descrit en eixos adjectius ningú ho dubta, a pesar de també ser, contraditòriament, una font de civilisació i progrés material. Pero sempre a favor de la minoria dominant i en contra de la majoria dels dos proletariats, l’intern format per la massa social dels llauradors, treballadors i esclaus, i el proletariat extern, format sobre tot per les tribus germàniques i eslaves de l’entorn de l’Imperi.
Tot estat universal, o últim alé opressor d’una civilisació, que pot durar centenars d’anys, acaba en la disolució de la civilisació, provocant una nova crisis que dona lloc, si se supera, a una atra civilisació. No obstant, eixe estat opressor que derrota qualsevol revolució interna o externa pel militarisme, i que manté a gran part de la població baix el jou de l’esclavisme i/o la postració extrema, provoca poc a poc la formació d’una crisàlida que eclosiona en una religió universal.
Les religions universals que naixqueren de la disolució dels estats universals, el cristianisme, l’islamisme, l’hinduïsme i el mahayana, religions respectives de les civilisacions Cristiano-Occidental i Cristiano-Oriental, Islàmica, Hindú i Oriental, foren el resultat de l’eclosió de les crisàlides en els respectius estats universals de les civilisacions Helènica (per al cristianisme i l’islamisme), Índica i Sínica. Eixes religions representen els valors suprems de les terceres generacions de les civilisacions.
Deixaré obert el discurs sobre temes conflictius per a posteriors Intempestives: el valor del cristianisme, el paper de l’art i la filosofia, la ciència i l’objectivitat, l’enfocament revolucionari marxiste de l’història, llei històrica i voluntat individual, lliure albedriu, el futur de l’humanitat, etc.
Tots els temes exposts i uns atres, tenen una contextualisació en el devindre de les civilisacions i poden estudiar-se a la llum d’eixe devindre. Deixaré ací dos llavors:
- Existint estos patrons del devindre històric, que fan el paper de les lleis de la naturalea en la física i les ciències positives (les lleis històques a les que faç referència dalt), ¿és el ser humà incapaç de convertir-se en amo del seu propi destí?
- ¿Fón el cristianisme una de les causes de la caiguda de la civilisació Helènica o és una reacció a l’opressió d’eixa civilisació, com he descrit adés? ¿És una religió d’esclaus, com algú ha afirmat, o la religió de l’amor que porta a l’autosuperació dels conflictes humans?
Promet més, llectora i llector intensos.
Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.